El club dels homes amb bigoti

El truc el coneix tothom, però molt pocs saben executar-lo amb prou gràcia i talent per arrencar les rialles (o almenys el somriure còmplice) dels lectors. Construir una situació absurda, en la qual la majoria de nosaltres ens trobaríem molt incòmodes si l’haguéssim de  protagonitzar, i estirar-la hiperbòlicament, com un xiclet infinit, fins al paroxisme. En El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor), Ramon Pardina demostra un gran control d’aquesta tècnica narrativa tan característica dels contes humorístics. Dimarts 27 de setembre es presenta a la Llibreria 22 de Girona amb la presència de l’autor i Núria Riquelme. 

El club dels homes amb bigoti catapulta Pardina entre els grans contistes catalans contemporanis. Una realitat ben present, a jutjar per la qualitat dels relats, que ens promet futures publicacions molt complaents. El bestiari d’aquest recull està compost per suïcides crònicament insatisfets amb la seva carta de comiat, comercials fatalment unides a jaquetes que no es poden desprendre, o bé parelles que recobren la passió dels primers anys entre els passadissos d’Ikea. Personatges que viuen al marge de la realitat i que, de fet, ni tan sols la prenen com a marc de referència. Per això, de totes les qualitats que mereixen ser destacades del llibre m’agradaria destacar-ne una que no és pròpiament tècnica: l’atreviment de l’autor a l’hora de bastir les històries.

Seria un error intentar trobar un leitmotiv cohesionador de tota la selecció. Ni tan sols un missatge concret en qualsevol dels contes. Seguint les passes del millor Monzó, Pardina defuig qualsevol deix de moralisme, o fins i tot intencionalitat, en l’obra. Una bona elecció: quan la literatura absurda s’impregna amb una pàtina existencialista, perd els trets més còmics i grotescos que ens ofereix la fantasia (imagineu-vos quins panxots de riure faríem llegint la La transformació si Kafka no hagués envernissat l’existència de l’escarbat Samsa amb maldecaps metafísics de tall filosòfic). Les disset històries del llibre únicament aspiren, i en aquest adverbi és focalitza el seu gran encert, al joc literari. Una reivindicació de l’absurd per l’absurd. “M’he trobat dues muses al menjador de casa. Em pregunto el perquè? Mai. Els hi encarrego diferents tasques mundanes mentre decideixo per quina em deixo inspirar”.

És molt agraït, especialment en uns temps en què la proliferació de les xarxes socials ha degradat l’humor a expressions banals, grolleres i infantiloides, llegir les digressions neuròtiques, elaborades, immensament complexes malgrat pivotar a l’entorn de dilemes irresolubles, que El club dels homes amb bigoti presenta. La metàfora del vol dels coloms no és gaire adequada per definir la imaginació de Pardina (sigui quin sigui el seu curiós origen, considerant que els coloms ni són gaire veloços ni volen a gaires peus d’alçada, les dues característiques que en justificarien la seva elecció, en comparació amb altres aus). Més aviat hauríem d’escriure que l’autor deixa galopar la seva creativitat com cavalls desbocats. La seva prosa, lluny de ser erràtica i dubitativa, avança sempre veloç, irrefrenable, espitosa, obsessiva, directe al desenllaç (habitualment sorprenent) de la història. El ritme vertiginós dels contes atrapa el lector en la lectura molt ràpidament.

Entre tots els lectors que gaudiran del llibre, probablement els guionistes hi trobaran una satisfacció extra. Pardina no s’arronsa experimentant el trencament de la lògica narrativa. Cafès amb la versió envellida d’un mateix, dinosaures que no saben com planejar la seva extinció, o bé (és el meu joc preferit) desconcertants infidelitats platòniques. Un còctel, grans dosis de surrealisme fabulatori per una banda, una arquitectura inhabitualment agosarada per l’altre, i tot plegat molt ben amanit per un lèxic agradablement fresc i curós, molt digerible i llaminer. Aprofiteu una d’aquestes tardes perdudes de diumenge, malgastades entre sèries d’anuncis interminables de pel·lícules de qualitat dubtosa. Desempolseu aquella ampolla de Brugal que mai toqueu, acomodeu-vos bé al sofà, i endinseu-vos en les vicissituds d’El club dels homes amb bigoti. Passareu una molta bona tarda.