El centre de la intel·lecció

4.12.2016

Un dels atractius del fenomen poètic és arribar a comprendre una doble relació: quina és l’operació que permet connectar la poesia amb la vida (la vida del món, del carrer, la de l’objectivitat (?) de cada dia…), i de quina manera aquest pont lingüístic que el poeta basteix a través de l’escriptura té cap mena d’impacte perdurable damunt el lector. De la primera part n’aprenem les tècniques de construcció del poema, de la segona –almenys en certa mesura– el seu sentit.

5

Maria Josep Escrivà | Fotografia de Jordi Solà

Hi pensava llegint Serena barca (Edicions del Buc, 2016), l’últim llibre de Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968). Un llibre d’aspecte gairebé tímid, dividit en quatre parts breus explícitament diferenciades, amb endreces, explicacions, una fotografia de dues barques que descansen cap per avall damunt les mates espinoses que creixen en un sorral anivellat i  buit, i un epíleg de Manuel Forcano que en destaca, justament, la “immensa calma” i la “serenor” amb què Maria Josep Escrivà ens fa arribar la seva poesia. Destaco tots aquests elements para-textuals perquè, a diferència del costum tan estès de fer que el poema sigui una fumarada de tuf metafísic a partir d’encenalls de combustió tan ràpida com precària, a Serena barca trobo l’afany compromès i intel·ligent d’algú que, sense renegar-ne mai, cerca de recórrer la distància inevitable (i fructífera) que hi ha entre el fet viscut i l’escriptura com a experiència de sentit molt determinada: tal cosa, tal circumstància, tal pensament o emoció ens ha dut a provar d’escriure un poema que és també una mena d’experiència  literària i humana concreta (i no una altra). Aquest afany per comprendre quina mena de formalització hem de consolidar a través de l’escriptura poètica per a mi representa la veritable recerca del que és el centre de la intel·lecció.

A diferència del que podríem anomenar, sense cap mena d’intenció despectiva, per pur afany de claredat descriptiva, el poema “paràsit” de la realitat –el poema que es limita a descriure-la (amb més o menys encerts, garlandes o cornucòpies), que l’ensucra, o s’hi rabeja com una sangonera–, a Serena barca trobo sovint una meravellosa complexitat textual, sempre enganyosament i molt deliberadament senzilla. A “Divendres de passió”, per remetre’m a un poema concret, dues cites (d’Antoni Ferrer i de J. Palau i Fabre), quatre estrofes prou breus i una coda, serveixen a l’autora per establir un diàleg (potser seria millor dir-ne per entrecreuar una mirada?) amb aquests poetes, en una situació que de seguida esdevé un diàleg amb els qui sofreixen, amb la natura, amb l’univers i, novament, amb la poeta mateixa. La senzillesa del vers no exclou la tensió constant creada tant pels recursos formals (l’hipèrbaton clàssic: “només a les pomeres deixa abril…”) com per la distància d’una ironia menuda i agredolça que s’aplica al mateix subjecte del poema (“el desconsol… se l’haurà d’inventar, aquesta nit”). Recursos similars, amb repeticions o enumeracions, els trobo al fabulós poema “Arbre”, on els crescendo de les imatges esdevé, per la notable capacitat de l’autora de buscar què és allò que farà que el poema arribi al lector i d’alguna manera l’afecti, esdevé, deia, un enriquiment de l’experiència vital del lector (l’enriquiment de què parlava als seus estudis crítics Arthur Terry). El gran mèrit de Maria Josep Escrivà és fer que l’entramat de les imatges naturals esdevingui un esclat de sensualitat, on el lector podrà identificar-se amb aquest final  impactant: “Ser miracle en la fam / i enfilar-se, cos / amunt, arbre amunt, / pels mateixos camins / que recorre la saba.” Un entramat que retrobo també en un poema com “Esquena” on el vers més eixut, senzill, ascètic, va saltant, com la petja de l’ocell damunt la sorra, fins a trenar una mena de cistella de vímet amb les paraules i confegir un final amarat de sensualitat.

Al llarg de la lectura de Serena barca més d’un cop he recordat V. Andrés Estellés, perquè se’ns hi ofereixen tota una sèrie d’elements que van des de la dicció ausiasmarquiana, fins a aquella golafreria sensual i total d’Estellés, que en ell és sempre un devessall fet de la contemplació meravellada. En Maria Josep Escrivà aquesta riquesa, però, és feta de la sublimació continguda. Els orígens, de vegades, semblen els mateixos –la contemplació admirada de la realitat–, però Maria Josep Escrivà s’esforça constantment per fer que el seu centre d’intel·lecció, el lloc des del qual considera que pot formular literàriament la distància que hi ha entre la seva experiència del món i de l’emoció damunt el paper, es mantingui agosaradament equilibrat entre la variada i abassegadora riquesa de la realitat i el desencís més eixut o escèptic del pensament. Llegeixo el poema “Dones a les cunetes”, un poema “sobre” –aquí cal posar les cometes ben posades, ja que, de fet, el poema tampoc no és mai “sobre” res que no sigui el poema mateix–  la prostitució a peu de carretera. Un poema en què les imatges, la descripció, la comparança creix aparentment recolzada només en l’adjectivació (“sentinelles cansats”, “gossos esporuguits”…) per fer-se després síntesi i, altre cop, al final, permetre que l’enumeració ocupi el lloc del judici. El centre de la intel·lecció és trobar la manera com un poema que podria ser classificat com de denúncia social esdevingui un poema colpidor perquè sap aconseguir del lector no només la imprescindible complicitat ètica –que deriva del pretext objectiu damunt del qual és bastit el poema– sinó la possibilitat de compartir amb ell la riquesa de l’observació i l’aportació, a l’hora d’interpretar la realitat, de la llengua en el seu estat de màxima exigència.

Feia gairebé deu anys que no havia llegit cap nou llibre de Maria Josep Escrivà, i en acabar Serena barca m’adono que em sento enriquit i complagut perquè l’espera ha estat més que generosament justificada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris