El cantó de Guermantes II, Marcel Proust

Com més avanço en la lectura de La recerca del temps perdut més m’afermo en la meva convicció que l’obra mestra de Marcel Proust té molt més de desconeguda que no pas de difícil —per no dir, d’inaccessible; que només cal decidir-se a submergir-s’hi, amb els ulls i la resta dels sentits ben oberts (és, sens dubte, una de les escriptures més directament sensuals de la literatura de tots els temps) per assaborir-la.

Això sí, en les condicions òptimes que requereix qualsevol obra artística de valor, dedicant-li l’atenció i el temps que es mereix: sense presses i amb (una bona) estona per endavant.

Una lectura, doncs, ideal per als propers dies de festa que ens esperen. Faci sol o estigui ennuvolat —perquè, malgrat que, des d’un anys enrere, els escarmentats meteoròlegs sempre pronostiquin un sol enlluernador pels dies de Setmana Santa, acostumen a ésser més aviat rúfols…—, cerqueu un lloc tranquil, obriu El cantó de Guermantes II (Le Côté de Guertmantes) —i no cal que ho feu per la primera pàgina, si no ho voleu; la seva prosa captivadora us acollirà igual de bé ho feu per la que ho feu: la seva obra és un tot sense principi ni final, un etern recomençar— i gaudiu-lo, en la tan magnífica com llegidora versió que ens ofereix Josep Maria Pinto (Viena Edicions, febrer del 2015).

I feu-ho sense cap mena de prevenció, al vostre albir, deixant-vos dur —i endur— per la vostra llibertat lectora, oblidant-vos de tot i de tots i, sobretot, de qualsevol parti pris que hàgiu sentit i llegit sobre la incommensurable obra proustiana que, en general, us farà més mal que bé; llegiu-la com si us hagués caigut a les mans i no sabéssiu qui l’ha escrita; com si fóssiu incontaminats pelegrins d’una aventura literària encara per descobrir.

Deixeu de banda —si més no, en una primera lectura: potser només hi ha un gaudi literari superior a llegir La Recherche, rellegir-la!— el neguit de voler esbrinar què (us sembla que) explica o deixa d’explicar l’autor francès; prescindiu, també, del dubte de si l’heu entès o no prou bé, de si no us n’esteu perdent alguna cosa important: “Un artista no necessita expressar directament el seu pensament en la seva obra perquè aquesta en reflecteixi la qualitat”.

No intenteu, tampoc, tractar de situar el present volum en el corpus total de l’obra (no hi guanyareu gaire, i es distraureu més que no convé). Fruïu-la i prou; llegiu-la com qui escolta una simfonia, permetent que siguin les emocions i les sensacions —“el vent, com un jardiner curós, sacsejava els arbres”— les que us guiïn, les que us transportin, amb ferma delicadesa, al món màgic de les paraules i els sentits, de la literatura, als “llocs on vivia la meva imaginació”.

Deixeu-vos seduir per la seva prosa fantàstica, que copsa, aprehèn i recupera el teixit del temps tot deturant-lo —“havia sabut aturar immortalment el moviment de les hores en aquell instant lluminós”—, per fer-nos veure allò que d’altra manera mai no hauríem vist, per fer-nos pensar sobre allò que mai no hauríem pensat, per fer-nos anar més enllà; molt i molt més enllà: “Amb tu veien coses que no es veurien si no hi fossis, de qui mai no els havia parlat ningú, […] li havies ensenyat coses inaudites, i fins i tot en les coses conegudes, […] va poder comprendre detalls davant dels quals, sense tu, hauria passat vint vegades per davant sense remarcar-les mai”.