El càntir trencat

15.01.2013

Ja ho diuen que de tant anar el càntir a la font, al final es trenca. A saber si l’autor romàntic alemany, Heinrich von Kleist (Frankfurt de l’Oder, Brandenburg, 1777 – Postdam, Berlín, 1811) va ironitzar sobre aquesta frase del refranyer popular, de lletra menuda i doble intenció, quan va escriure la comèdia ‘El càntir trencat’ (‘Der zerbrochne krug’), estrenada el 1808, a Weimar.

 

El càntir trencat a l'Almeria Teatre

 

Poeta, narrador, novel·lista i dramaturg, Heinrich von Kleist, més conegut per l’adaptació cinematogràfica de la seva obra ‘La marquesa d’O’ (Éric Rohmer, 1976), va deixar anar en ‘El càntir trencat’ la seva vena més còmica, obrint la porta de la típica comèdia d’embolics que dècades després vindria, però sense abandonar la seva mirada crítica, tant a la societat pobletana com a la que ostenta el poder.

L’autor situa la trama als Països Baixos, en un poble rural prop d’Utrecht, i centra el seu punt de mira en el jutge Adam, personatge amb toga de faldiller i perruca de rissos esmunyedissa, un element del vestuari que acaba sent també protagonista de l’embolic, gairebé en clau d’intriga.

La posada en escena que n’ha fet la companyia Gataro, que es distingeix també per una base lingüística que ratlla l’excel·lència —i que suposo que cal atribuir a la traducció de Feliu Formosa publicada el 1988 a les Edicions de l’Institut del Teatre—, amb la majoria d’intèrprets que formen part de les propostes pròpies de l’Almeria Teatre, manté el registre fringe amb la caracterització de maquillatge pròpia del gènere. El mateix Víctor Álvaro interpreta el paper principal, el del jutge Adam que, per jutjar malament i interessadament, acaba sent jutjat ell mateix. Álvaro perfila un personatge peuferit —els espectadors ho entendran quan el vegin— que, tocat per la hilaritat de la troca, posa de panxa enlaire el sistema judicial.

Tot es descabdella quan, en una inspecció rutinària, arriba al poble el conseller Walter, interpretat per Tono Saló, per prendre nota de l’actuació del jutge Adam i fer-ne l’informe corresponent. El cas puntual de la queixa d’una veïna (Gemma Deusedas) que reclama trobar el culpable que li ha trencat el càntir en una fugida de nit, és portat pel jutge des de la trona amb un histrionisme fora de lloc i del càrrec que aixeca les sospites del conseller Walter i la mirada de complicitat del mateix ajudant del jutge (Llum, paper masculí interpretat per Savina Figueras).

Voler fer pagar el càntir trencat a un pobre pretendent banyut (Xavi Francés), amb el silenci forçós de la filla de la dona denunciant (Guida Uyà) fins que aquesta acaba perdent la por i declara la veritat, es gira en contra del propi jutge que, la mateixa nit de fosca, havia perdut la cabellera de rissos a l’escena dels fets en una de les seves aventures amoroses.

Més que buscar-hi una profunda reflexió sobre els tripijocs del poder establert i de la justícia, els espectadors faran bé de deixar-se arrossegar per la interpretació dels personatges i mirar-se l’embolic de fa més de dos segles amb un somriure d’escepticisme perquè, contràriament, com deia al principi, que de tant anar el càntir a la font al final es trenca, el pas del temps no ha trencat el vici del favoritisme i la corrupció dels qui precisament haurien de vetllar perquè la justícia s’impartís com més imparcialment fos capaç d’impartir-la l’estament de les lleis.

Objectiu d’abans i d’ara, de to fringe, valgui la comparació, que en aquesta versió dramatúrgica de Víctor Álvaro, porta el jutge Adam, acorralat per la mentida, a l’autodefenestració daltabaix del balcó superior de l’escenari —la representació té lloc a peu pla de platea—, en una premonició potser del suïcidi planejat i compartit, que va acabar amb la vida del mateix autor Heinrich von Kleist després que primer ell matés d’un tret de pistola la seva parella, Henriette Vogel, afectada per una malaltia terminal. Romanticisme i immortalitat a la vida real i a la ficció.

 

«El càntir trencat», de Heinrich von Kleist. Traducció de Feliu Formosa. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Tono Saló, Víctor Álvaro, Savina Figueras, Gemma Deusedas, Guida Uyà, Xavi Francés, Helena Font i Júlia Bonjoch. Escenografia, vestuari i il·luminació: Víctor AIGo. Caracterització: Núria Llunell. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 11 gener 2013.

Etiquetes: