El camp literari de Jordi Mas

30.05.2017

En un article recent publicat a El País, Jordi Llovet parlava del camp literari de Carles Riba, és a dir, del cúmul de circumstàncies i personatges que a mitjan segle XX van coincidir entorn de Riba i van donar com a fruit un gran nombre d’obres literàries d’una qualitat inqüestionable —tant del mateix Riba com d’altres autors. Llovet, que escriu l’article arran de la publicació del llibre de Carles-Jordi Guardiola Carles Riba. Retrat de grup. Protagonistes de la cultura catalana del segle XX (Edicions 3i4, 2017), destaca que aquest conreu extraordinari d’obres literàries es produeix en una època difícil des del punt de vista històric i polític, marcat per la guerra i els exilis, i contraposa aquella situació —aquell moment tan fèrtil literàriament— amb l’actual, sense especificar en què consisteix aquesta contraposició. No cal, és clar. Jordi Llovet, antic crític, traductor, assagista i professor de literatura reconvertit en criticaire de caverneta, fa temps que ha deixat ben clar que gairebé res del que es publica ara no li interessa i que el clima independentista que es viu a Catalunya ho contamina i ho podreix tot, de manera que és difícil que en aquesta època eixorca surti res de bo.

Jordi Mas

De fet, Llovet ha repetit sovint que la literatura universal no ha donat res de gaire interessant des de la Segona Guerra Mundial. Com a antic deixeble seu, un aprèn a relativitzar aquesta mena d’afirmacions d’una persona que en un moment havia demostrat ser capaç de parlar amb criteri i que a partir d’un altre moment s’ha vist amb cor de dir qualsevol cosa. No ens creiem que Llovet hagi llegit poques obres escrites després de la Segona Guerra Mundial, i en tot cas esperem que hagi fet algunes excepcions; altrament, no hauria tingut l’ocasió de gaudir d’obres com Vida i destí, de Vassili Grossman, Incerta glòria, el 2666 de Bolaño o pràcticament tot Vinyoli, per dir només alguns exemples.

I si parlem d’aquests temps que vivim, dominats per la demoníaca dialèctica independentista que segons Llovet no permet l’aparició d’obres de cap vàlua, ens temem que el vell professor, cegat pels seus prejudicis, no ha pogut degustar encara l’obra poètica d’un altre professor, en aquest cas de llengua i literatura japoneses: Jordi Mas.

Qui és Jordi Mas? Què es perd Jordi Llovet? Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972), a banda de treballar com a professor a la UAB, és traductor del japonès i escriptor. Ha publicat nombroses traduccions i també uns quants volums d’obra pròpia. El seu coneixement profund de la poesia japonesa clàssica li forneix bona part del to que traspua la seva poesia; l’altra part la hi forneixen la pau i la calma que es respira a les raconades més perdudes de la seva Conca de Barberà natal, el paisatge de la qual arriba a descriure amb una precisió i una subtilesa nipones.

És molt probable que Jordi Llovet no conegui Jordi Mas, tot i que acaba de rebre el Premi Jordi Domènech de Traducció —és a dir, el premi de traducció— per la seva versió de Tres veus lligades a Minase, un poema japonès del 1488, i tot i que abans, el 2014, havia guanyat el premi Octubre de poesia pel llibre Febrer (Edicions 3i4, 2015), un recull de poemes que ha passat massa desapercebut per dues raons molt concretes: la primera és que Jordi Mas no forma part de cap grup, cenacle o escamot poètic que pugui fer-li d’altaveu, sinó que va per lliure; la segona, tan dolorosa com incomprensible, és que l’editorial que va publicar Febrer no va fer cap campanya mínimament decent per difondre el llibre, a pesar d’haver rebut el premi Octubre —fet que no constava en cap faixa, enlloc—, i amb prou feines el va arribar a distribuir. Hi ha coses que no s’entenen, com la política erràtica de certes editorials que decideixen publicar llibres per deixar-los morir en un magatzem.

I és una llàstima, perquè Febrer és un recull d’una poesia finíssima i, alhora, corpulenta. Inclou 42 poemes en prosa al mig dels quals hi ha incrustat un haiku. El llibre descriu un passeig per un lloc i per un temps, la recerca d’una certa consciència i de l’oblit, el trepig per un món físic i per un món pensat. En algunes d’aquestes composicions hi ressona Riba, justament, que com tants altres poetes catalans —però no com un més— va sentir-se atret per les possibilitats que oferien les estrofes clàssiques japoneses. Jordi Mas excel·leix a l’hora d’aprofitar aquestes possibilitats; hi excel·leix perquè és un bon poeta, i també perquè sap extreure el suc al coneixement que té de la poesia japonesa, i ho demostra amb la solidesa amb què aquests haikus queden encastats dins les proses poètiques, a manera de pedra preciosa dins de cada joia.

L’any passat Jordi Mas va publicar un nou volum de poesia: El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016). Aquí l’autor colomí exhibeix una poesia encara més destil·lada, més depurada, sincrètica. Es tracta d’un recull de 63 haikus completat amb tres proses que clouen el llibre. El domini que Jordi Mas té de l’haiku és tan gran que aquí es permet de jugar-hi, de redefinir-ne els límits, i ho fa a voltes distribuint cada paraula i cada vers sobre la pàgina en blanc per reforçar el sentit de cada mot, la impressió que causa cada significat.

Llovet parlava del camp literari de Riba. Jo m’atreviria a dir, per raons diferents, que existeix un camp literari de Jordi Mas. Perquè la seva poesia té tanta entitat que ens permet parlar d’un camp literari propi: pels temps que apareixen en els seus poemes, pel to que presideix cada vers, per la manera com sonen les paraules i, fins i tot, per la manera com aquestes es distribueixen i es combinen per donar sentit i forma a cada composició, per suggerir-ne lectures i interpretacions. També podem parlar de camp literari en un sentit més literal: aquests versos parlen del camp, del paisatge; l’escriuen, en són una mena de topografia lírica. Camp literari, doncs, com a sinònim de paisatge escrit.

Hi ha tot un corrent en la poesia actual —i en la poesia de sempre, és clar— que té predilecció pels versos sensuals, per l’erotisme; poetes que consideren que “la poesia és sexe oral” i que trien per als seus llibres títols com Voldria que el meu cos es fongués amb el teu.

Jordi Mas conrea una altra poesia. Un simple passeig, la descripció d’un paisatge, la contemplació del que ens envolta, ens poden proporcionar unes dosis de bellesa molt fina i, de retruc, un tast de saviesa. De vegades no cal més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. En Jordi Llovet és un altre individu més afí als inefables Félix de Azua i el llarg etcétera de “la desfachatez intelectual” que Ignacio Sánchez-Cuenca va saber retratar ben bé. Per abundar en allò que pot ser va ser i ja no és, en absolut, només cal llegir el seu articlet del passat cap de setmana al diari ARA sobre Heidegger: trampós i ignorant. Això sí, amb uns aires de setcienciències i condescendències que cap ciència no li toleraria. Però com la resta dels de la “desfachatez” no té vergonya a lluir les seues vergonyes. I el que és pitjor, es creu que la resta estem obligats a acceptar-les com a tresors de saviesa fonda i lúcida. La “desfachatez” és així.