El ball de bastons d’Edgar Illas

La tensió entre control autorial i disseminació de sentits és constitutiva de qualsevol obra. Ho il·lustraré amb el que ha de ser la part central d’aquesta declaració, el sentit de la meva novel·la.

Editorial Galerada acaba de publicar Ball de bastons, d’Edgar Illas, una novel·la que narra la història d’un noi, fill de pare americà i mare catalana, que passa una temporada a la Garrotxa. Edgar Illas va néixer a la Garrotxa i actualment és professor d’Estudis Catalans a la Universitat d’Indiana, on continua la feina iniciada per Josep Miquel Sobrer. L’hem convidat a fer una presentació de la seva novel·la.

Edgar Illas a Bloomington, Indiana

Acabo de publicar a l’editorial Galerada una novel·la que es titula Ball de bastons. És cert que el més habitual que fa un autor quan publica un llibre és fer entrevistes per promocionar-lo. Però aquest gènere periodístic potser mostra signes d’esgotament. Se suposa que les entrevistes ens han de donar accés a les intencions de l’autor, però alhora no ens poden explicar del tot el sentit del llibre. Són relativament improvisades i tendeixen a ser informals, amb temes variats, sense un fil clar. En major o menor mesura, es basen en l’enginy i l’opinió més que no pas en el coneixement.

Per això és l’hora de provar de fer un nou gènere híbrid, una mena de declaració d’intencions de l’autor que articuli les idees i el sentit de l’obra. Aquesta nova operació ha de dur a terme dues funcions principals: en primer lloc, la funció del màrqueting, que en el nostre sistema capitalista és imprescindible perquè l’obra circuli mínimament, i, en segon lloc, una funció situacional o programàtica, que hauria d’explicar per què l’obra en qüestió és important i necessària, quines connexions estableix amb la tradició i quina és la seva rellevància en el present.

Aquesta nova pràctica pot ajudar a combatre diversos prejudicis heretats. La primera reacció és probable que sigui dir que el desxiframent del sentit de l’obra l’ha de fer el crític, no pas l’escriptor. Ja prou que avui dia l’artista s’ha de sacrificar fent tot el treball de màrqueting que ara a sobre també haurà de fer la feina de la crítica. Aquesta objecció seria raonable si no fos que el màrqueting, i particularment les entrevistes, ha esdevingut tan incisiu que, de fet, ja ha posat l’artista en la posició d’haver de valorar la seva obra tan bon punt la treu al mercat. És a dir, quan els lectors llegim entrevistes, fragments, presentacions i tota mena d’allò que els estructuralistes anomenaven paratextos produïts pels autors, ¿no hi busquem ja la resposta a la pregunta del crític, que és si aquella obra està bé o no, i per què?

L’altre prejudici és que l’obra té un valor intrínsec i autònom i que, per tant, no cal explicar-lo. Ara bé, les obres contemporànies han sofert un procés de desmaterialització general. El fet que la cultura s’hagi inserit de ple en l’economia del coneixement, basada en la producció d’idees, paraules, imatges, emocions, experiències, afectes i tot tipus de productes immaterials, ha fet que el valor de cada obra ja no depengui principalment de les seves qualitats materials i estilístiques, tant formals com de contingut. Avui dia, la part més determinant de les obres és la idea que representen, la imatge que connoten, l’experiència que susciten. Les obres i els autors s’han tematitzat, i aquesta tematització és el que ens permet orientar-nos enmig de la infinitat de productes culturals que proliferen diàriament arreu del món.

La desmaterialització no comença en el moment en què l’obra entra al mercat cultural i se li penja una etiqueta per poder-la identificar. En realitat, la idea o el tema de l’obra intervenen durant tot el procés de creació. Els autors encara sovint repeteixen el tòpic romàntic que ells són uns simples mediadors que no entenen la seva obra, perquè si la poguessin explicar, ja no els caldria haver-la fet. Però aquesta percepció, sobretot al nostre país, és més simptomàtica de la manca d’estructures educatives que proporcionin una formació teòrica que permeti als escriptors expressar les seves idees, que no pas d’un procés de creació inefable i misteriós. Les idees i les intencions condicionen les obres i en marquen el sentit des de la gestació fins a la transmissió. Aquests condicionaments no s’han d’entendre en termes subjectius, sinó més aviat en termes socials i estructurals. Per això podem dir que les idees i les intencions són l’autor mateix, si entenem l’autor tal com el va descriure Michel Foucault a “Què és un autor?”. Segons Foucault, l’autor és una funció autorial que situa les obres en un context i els atorga un valor, una coherència conceptual i una unitat estilística per poder controlar la proliferació il·limitada de sentits. Ja se sap que crearem i llegirem de manera molt diferent una obra que porti un nom d’home o de dona, amb un cognom català o nigerià, o feta per un autor primerenc o un autor canònic —no pas perquè la biografia en determini el sentit, sinó perquè el sentit s’articula a través de processos històrics complexos generats i alhora limitats per aquesta funció autorial.

Però aquí cal afegir l’altra oposició dialèctica de l’obra, que és que la idea, el tema i l’autor estableixen un combat constant amb la mateixa obra en la mesura que aquesta consisteix precisament en la resistència a ser explicada, tematitzada i etiquetada. La tensió entre el control autorial i la disseminació de sentits és constitutiva de qualsevol obra. Ho il·lustraré amb el que, de fet, ha de ser la part central d’aquesta declaració, que és el sentit de la meva novel·la.

Ball de bastons narra la història d’un noi, fill de pare americà i mare catalana, que passa una temporada a la Garrotxa. Viu al mas de Sant Privat d’en Bas on havien viscut els seus avis, que ja són morts, i es dedica a fer classes d’anglès. Durant la seva estada, es fa amic del carnisser del poble i alhora viu una aventura tòrrida amb la seva dona, que és alumna seva.

Sant Privat d'en Bas | Foto: http://diazelvis.blogspot.com.es/

L’interès de la novel·la potser rau en les converses amb el carnisser, en les escenes d’un sexe 100% garrotxí però que alhora ja està plenament globalitzat, i en algunes divagacions. L’obra vol retratar el nou món rural o rerepaís construït a partir de les indústries del turisme, el paisatge i, sobretot, la carn de porc. Si bé l’obra mostra un país devastat per la suburbanització i el capitalisme financer, també vol mantenir oberta la possibilitat d’una força tel·lúrica que arrela la gent a la terra.

En aquest sentit, hi ha una diferència essencial entre el paisatge de la Garrotxa dels dos segles anteriors i el d’ara. Aquest paisatge formava part de l’anomenada muntanya catalana, que era una figura geoliterària en què els espais idíl·lics i la violència latent s’hi entremesclaven sense distinció. La funció ideològica d’aquesta construcció era compensar simbòlicament el fet que la terra catalana era una terra cada cop més industrialitzada i més esqueixada per un altre tipus de violència —la lluita de classes urbana. La punyalada de Marià Vayreda és un esforç perfecte per representar unes relacions humanes en què l’amor i la violència sembla que sorgeixin directament de la terra. L’altre esforç paral·lel és la construcció de la muntanya noucentista, exemplificada per La muntanya d’ametistes de Guerau de Liost, un altre olotí. En aquest cas, el paisatge va esdevenir una font d’ordre i arbitrarietat, però la finalitat ideològica era la mateixa: retratar les accions revolucionàries de les masses proletàries com un caos impropi de la polis. Aquests paisatges de la Catalunya Vella, a més, responien a l’intent de crear una imatge frondosa que acostés el país a Europa i l’allunyés de la sequedat i l’esterilitat de les Castelles. Ho expressa Joan Teixidor, un altre olotí, en un vers del poema “Pla Traver”, que explica que és als prats de sota el Puigsacalm i observa: “He pensat, tot tan verd, que estic a Anglaterra”.

El canvi essencial actual és que el paisatge ja no funciona com a refugi per combatre els mals de la industrialització moderna, sinó que ell mateix s’ha convertit en una indústria. És a dir, el paisatge ha passat a ser un component productiu dins la indústria del turisme rural, els esports d’aventura, la gastronomia de proximitat, els nuclis històrics, els festivals de música o les rutes literàries. Aquesta indústria ha adquirit un rol dominant en l’economia del rerepaís.

Ball de bastons se situa al període immediatament anterior a la construcció del túnel de Bracons, concretament al 2003. Per a la Garrotxa, el túnel és la peça definitiva que consolida aquesta indústria de l’oci cultural, gastronòmic i paisatgístic. Per això, la novel·la també recull les polèmiques ja oblidades que van envoltar la seva construcció. El túnel permet articular el retrat de la industrialització, o turistificació, del paisatge català contemporani.

La idea original va sorgir d’una història que em va explicar un botiguer i excursionista d’Olot, en Josep Maria Fontfreda. Diu que hi havia un hostal a muntanya que sempre semblava tancat, però que, si trucaves a la porta, sortia l’hostaler i, amb una veu que retrunyia, et deia: “Què vos?” “Si tinguéssiu alguna cosa de menjar, que hem anat a caminar…”. Ell deia: “No sé pas si hi ha gaire re”. Però un cop t’entaulaves et portava cargols, rostit, cassoles, bolets, pollastre, bacallà, conill… Una vegada de postres tenia préssec i pinya en almívar i, quan en Josep Maria li va demanar si li podia posar un raig de Cointreau, l’hostaler, que d’aquest licor en deia Control, li va respondre, amoïnat: “Control? Control, no. Mecàgum Déu, te’l dec.”

Aquesta mescla de desconfiança i d’hospitalitat ha desaparegut amb la nova indústria turística basada en el servei atent, la producció de confort i el “desitgem-que-la-vostra-estada-sigui-inoblidable”. Per això, l’interès d’aquest comportament en vies d’extinció no és que ens permeti fer nostàlgia de maneres de ser del passat, sinó que fa possible la narració d’una acció que no és acollidora i que no està directament subsumida a la indústria del turisme.

Túnel de Bracons | Foto: Diari de Girona

El personatge central de la novel·la no és un hostaler sinó el carnisser Ramon, un home alarb i banyabaix que no s’acaba d’adaptar a l’explotació de la gastronomia i el paisatge. Vaig escollir un carnisser perquè la carn de porc encapsula diverses contradiccions de la nova indústria. D’una banda, el porc és l’animal més productiu, del qual s’aprofita tot, un animal que no es pot deslocalitzar fàcilment, que ens agrada i que ens permet identificar-nos amb el seu subtext cristià que ens diferencia dels jueus i dels musulmans. D’altra banda, el porc és brut, agressiu, sòrdid, els renills esgarrifosos de la matança, l’olor de pixum i de merda, els camions carregats fins al sostre anant cap a l’escorxador. La llonganissa o el fuet transmeten aquesta tensió, perquè són forts, picants, foscos, tot hi cap, tot ho aprofiten, però, justament per això, com més mala llet tenen, més bons són. No són el pernil ibèric, que és finet, cortès, exquisit, de señorito andaluz; són la terra enfangada, opaca, ferrenya de la Catalunya Vella.

És cert que aquest arrelament a la terra és conservador i essencialista. Però ara que la mateixa terra ha esdevingut un actiu de la indústria turística, potser és hora de reivindicar la força tel·lúrica que pugui contenir. L’objectiu no és pas conservar la nostra identitat, la qual ja està perfectament embolcallada i comercialitzada a través de mil productes locals, sinó trobar justament un espai al·legòric de resistència a la transformació inexorable del rerepaís en una atracció turística i fotogènica. La pregunta sobre el lloc rural contemporani ja se la fan molts autors: penso en Ramon Erra, Antoni Pladevall, Marta Rojals, Francesc Serés, Joan Todó, entre molts d’altres. Potser aquesta pregunta sembla menys urgent que les lluites concretes polítiques, ecologistes o antisistèmiques que s’hi puguin dur a terme. Tot i així, sense aquest qüestionament anterior i alhora posterior, perquè la literatura sempre parla del passat i del futur però mai del present, qualsevol conflicte acaba esdevenint una mera actuació dins d’una actualitat immediata. Encara que, com en el cas del túnel de Bracons, les lluites siguin en va, les amenaces de la terra continuen latents. Quan es troba amb eslògans com ara “La Garrotxa, terra d’acolliment turístic”, la terra murmura un possible epígraf per a la novel·la, que diu: “No em toqueu gaire els collons, que amb un cop de bastó ho puc cardar tot enlaire”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació