Eclecticisme musical a Vic

18.09.2012

Les segones parts també poden ser bones. Dissabte a Vic hi aterrava, aquest cop, en grup. Al bar hi feien el Barça i un amic, superant la inèrcia, em va acompanyar a treure el cap al Sugar i a l’Hoteler. Al primer no hi passava res però hi començava a haver gent; al segon hi volíem veure els Beach Beach, però anaven tard i hi tocaven els OHIOS. Grup de hardcore melòdic post-adolescent que sonava amb el nerviosisme de qui toca al lloc on abans hi anava com a públic.

 

Macho al Mercat de Música Viva de Vic

 

Fet l’entrepà i consensuada la nit amb la resta, enfilàvem cap a l’Atlàntida a veure Rèquiem, una altra sorpresa que ens tenia preparada la programació del MMVV. En faria quatre línies, però en Xevi Pujol ho clava a Els fills de la pols. Sortíem satisfets amb la raresa que acabàvem de veure i fèiem via, per primer cop, a l’envejable Jazz Cava per veure els Macho.

Un servidor, amb el pas dels anys, s’ha tornat un radical de tot el que fa i porta Bankrobber. En un futur no gaire llunyà haurem de fer un homenatge a aquests quatre valents. Coneixem a Ramon Faura per ser un ex-Azucarillo Kings, per construir l’univers Le Petit Ramon i pels articles que fa a Nativa. I aquest cop, torna a ser capaç de crear en conjunt..i quin conjunt!. Incendiaris i compactes, cada cançó és un glop de Jack Daniell’s. Rock’n’roll negroide, garatge d’ironia fina i guitarres esmolades per una crítica vital necessària. Macho és una aventura que defuig del divertimento superficial per convidar-nos a la festa del gamberrisme il·lustrat.

Un petit descans per respirar una mica amb Mates Mates. Després d’una cançó vaig preferir escoltar des de fora perquè ja els he vist prou. Certament, com deia un amic poeta, tenen en directe el que falta al disc. Segur que amb el seu folk arrauxat guanyen públic a cada concert. Malgrat això, hi trobo a faltar cos -amb els anys potser el guanyen- i intenció -caldria un canvi d’actitud.

Acabat el parèntesi, tornàvem a l’Atlàntida per veure, per primer cop, als Astrio sols. Fa molts anys que un jazzman amic em va dir que eren molts bons i la companya de la feina actual n’és una incondicional. Els havia vist a l’explosiva connexió amb At versaris i amb quasi totes les cadires plenes, érem uns quants els que vam haver d’esperar el final d’un tema per poder seure. Va ser, segurament, un dels concerts amb més èxit del MVLAB. Parteixen d’un jazz-rock contemporani i viatgen per una electrònica tant ballable com dura. Ras i curt, Arecio Smith dirigeix amb els teclats i les bases, Santi Careta apunta amb les cordes i Santi Serratosa folla, de tot cor, amb la bateria. El punt just per agradar a tothom, van aconseguir moure tots els culs de les cadires i van arrencar nombrosos aplaudiments. Trepidants, una altra experiència a conèixer.

I un pèl cansats vam acabar la nit a l’escenari del Sucre on So-hai i Xhelazz oferien l’últim recital d’una nit marcada per la cultura hip-hop. Veterans de l’escena de rap espanyol, potser massa capficats a arribar a la gran multitud present, vam escoltar tres temes i mig i en vam tenir prou. Paraulotes i ironia directa i unes bases molt repetitives…n’esperava una mica més.

Marxàvem cansats però satisfets per haver viscut, en la seva justa mesura, els diferents ambients i espais que durant quatre dies han omplert Vic. Un esdeveniment que va més enllà del que és estrictament el Mercat de Música Viva, on s’hi pot veure des de la indústria musical al nihilisme militant amb el Sugar i l’Hoteler, però per sobre de tot, on es pot gaudir de la millor opció en la qüestió artística: l’eclecticisme conscient.