D’un brasiler que es va morir dues vegades

Quincas Berro Dágua, criatura nascuda del geni literari de Jorge Amado i esdevinguda Quincas Bram d’Aigua per gentilesa de Gabriel de la ST Sampol i de l’editorial Lapislàtzuli, va morir dues vegades, tal com dóna a entendre el títol d’aquest relat. També va tenir dos noms, cadascun corresponent a una de les morts: Joaquim Soares de Cunha és el funcionari exemplar i honorable pare de família, i Quincas Bram d’Aigua és l’home que, amb mig segle de vida, es va cansar de ser funcionari exemplar i honorable pare de família i se’n va anar a cercar la companyia de bevedors, santeiros, prostitutes i jugadors. Tots dos varen trobar el respecte: Joaquim Soares de Cunha, el de la societat benpensant; Quincas Bram d’Aigua, el de la negra humanidad que va a la cama después de amanecer, que en deia Gil de Biedma. Quincas, a més, va trobar la llibertat, la joie de vivre i la calidesa humana que Joaquim no va conèixer. I, com dèiem, varen tenir diferents maneres de morir: forçat per la família a recuperar l’honorabilitat, un, i situant el seu desenllaç a l’alçada de la seva llegenda negra, l’altre. L’escenari, la ciutat de Salvador, estat de Bahia, al Brasil d’aires atlàntics i religions afroamericanes. La novel·la es va publicar el 1959, tres anys abans que Salvador de Bahia veiés el naixement de Carlinhos Brown.

Una narració d’entre cinquanta i cent planes tendeix a suscitar l’apassionant polèmica de si es tracta d’un conte llarg o una novel·la breu. En el cas de La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua, la divisió en capítols i una certa multiplicitat de personatges apuntarien a la novel·la breu, o molt breu. Tanmateix, la narració té una qualitat anàloga a la que Poe volia per al poema, i que Carner assenyalava com a pròpia del conte: cada bocí de text és una peça destinada a crear un efecte literari que es concentra en un passatge de màxima intensitat. Aquí, aquest clímax és al passatge meravellós de la segona mort de Quincas. El narrador, que adopta el to d’un cronista que recull històries d’aquí i d’allà, ens condueix cap a aquesta escena que és alhora èpica, còmica i lírica. I tràgica, hauríem d’afegir, perquè hi ha una mort. La seva saviesa aconsegueix la complicitat del lector per reconstruir una realitat desdoblada: una colla d’amics que passegen un mort, que esdevé molt més que una colla d’amics que passegen un mort. No deu ser original, però és inevitable treure a rotlle una etiqueta gastada: realisme màgic. Jorge Amado, així, com a precursor, o pioner.

El lirisme del relat, i aquesta veu de narrador que simular recollir el que es conta pels carrers de Bahia, condueixen el relat cap a un final en vers, una composició amb què un poeta del mercat rememora la mort de Quincas. Gràcies al poeta Gabriel de la ST Sampol, la versió catalana és una perfecta dècima en heptasíl·labs, amb el color que correspon als versos d’un poeta del mercat.

Acabarem dient que el lapislàtzuli és una pedra preciosa difícil de trobar, que és molt apreciada des de l’antiguitat, que existeixen dos únics jaciments a Xile i a l’Afganistan i que les seves mines són explotades amb procediments molt semblants a com es feia fa milers d’anys. Ho expliquen els responsables de la casa editora, que, segons manifesten, neix amb l’objectiu de trobar la veta de lapislàtzuli, un bon grapat de joies literàries. Amb peces com aquestes, no hi ha dubte que van pel bon camí. Que Iemanjá els acompanyi.

Jorge AMADO: La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Traducció de Gabriel de la S.T. Sampol. Il·lustracions de Rocío Rodríguez. Editorial Lapislàtzuli, 2012. 74 pàgines