Dues serventes amb (mala) fel

17.10.2016

La Seca ens presenta un dels clàssics francesos del segle XX: Les criades, de l’inefable i incombustible Jean Genet. Un estira-i-arronsa de dues germanes vers la senyora a qui serveixen, a qui odien i les fascina a parts iguals. Un reflex de la lluita de classes amb conseqüències devastadores. Fins al 30 d’octubre a la sala del Born.

'Les criades' es pot veure a La Seca fins el 30 d'octubre. Fotografia de Miguel Ángel Fernández

‘Les criades’ es pot veure a La Seca fins el 30 d’octubre. Fotografia de Miguel Ángel Fernández

-Ningú ens estima.
-Sí, la senyora ens estima.
-Ens estima com estima els seus mobles o el seu bidet.

Aquest diàleg entre dues germanes il·lustra a la perfecció els esdeveniments que succeeixen a Les criades, l’obra de Jean Genet que posa a prova la relació entre dues serventes i la dona burgesa per a qui treballen. Una obra escrita des de la presó i que va aixecar no poca polseguera quan es va estrenar, prohibida i censurada a molts països.

Certament, l’obra de Genet no deixa indiferent ningú. Nascut a París l’any 1910, fill d’una prostituta, es va criar fins els vuit anys en uns institució pública, i va passar l’adolescència i part de la vida adulta entrant i sortint de centres penitenciaris per delinquir, falsificar, robar i prostituir-se. Fins i tot va ser expulsat de l’exèrcit per actes impúdics. Aquest modus vivendi i operandi és la matèria primera de la seva obra (poesia, teatre i novel·la): un cru retrat dels baixos fons (qui no recorda Diari d’un lladre, ambientat en bona part al sòrdid barri xinès barceloní dels anys trenta, o Querelle de Brest, la versió cinematogràfica del qual fou el darrer llarg de Rainer Werner Fassbinder, o les bellíssimes escenes d’Un chant d’amour?). La llista és llarga i notablement autobiogràfica, i Les criades no n’és l’excepció.

-T’odio!
-I jo te’l torno, l’odi.

Ressentiment, decepció, amargor… és el que destil·len Solange i Claire, les dues criades que es debaten en un duel dialèctic forassenyat, creuant constantment la dèbil frontera entre realitat i ficció. Jean Genet deia que anava al teatre per veure’s a escena, no per observar des de l’exterior gestos quotidians. La directora Genoveva Pellicer –que també firma l’adaptació dramatúrgica- s’esforça a ser fidel a l’autor parisenc, i ens presenta dues germanes que no t’agradaria tenir com a enemigues. L’enveja i l’odi que professen a la seva mestressa, per qui alhora senten una fascinació malaltissa (recordant a la que Mrs. Danvers experimentava per la difunta senyora De Winter, a Rebecca) les porten a una espiral diabòlica de conseqüències irreversibles.

Una escena de 'Les criades' a La Seca. Fotografia de Miguel Ángel Fernández

Una escena de ‘Les criades’ a La Seca. Fotografia de Miguel Ángel Fernández

“Estic farta de tenir un fogó en lloc d’un altar”, li etziba una a l’altra, evocant la marginalitat en la qual viuen. “La senyora és morta, escanyada pels guants de rentar els plats”, somien en veu alta. “Entre totes dues serem la parella eterna del criminal i de la santa”, sentencien. Les flors de les golfes on la senyora desa els vestits s’encaren hostilment amb l’aigüera on les criades hi tenen reservat l’espai. Mai abans Allouette, la innocent i popular cançoneta infantil francesa per ensenyar als nens les parts del cos, havia agafat aquesta dimensió perversa. Solange i Claire la taral·legen sense remordiments. L’alosa a qui es va plomant mica en mica, recreant-se i repetint cada element de l’anatomia perquè s’imprimeixi en la ment dels menuts, és una pèrfida metàfora del que li espera a la Senyora.

Elisenda Bautista i Meritxell Sabaté encarnen amb solvència les dues protagonistes, neuròtiques i histèriques com manen els seus papers, sempre a l’ombra de la senyora absent però omnipresent. La sala petita de la Seca esdevé una excel·lent còmplice a aquest recolliment. Fosca –l‘uniforme de les criades és també com la gola d’un llop–, i uns miralls enfrontats proporcionen un joc de llums fantasmagòric, només trencat per un vestit blanc que mai surt a escena, una perruca rossa, i un maniquí amputat, preludi de la desgràcia.

Una desgràcia de la qual Jean Genet en feu bandera, fins i tot es podria dir que hi militava, sense redempció. Després de ser condemnat deu vegades consecutives, el seu destí s’abocava a la cadena perpètua, però la intervenció d’un nodrit grup d’intel·lectuals, com Jean-Paul Sartre, Jean Cocteau o Pablo Picasso, va fer que la condemna fos revocada, apel·lant el seu geni. El 1984, el llavors i sempre incòmode Genet va aconseguir, però, que l’Acadèmia Francesa li concedís el Premi Nacional de Literatura. Dos anys després morí discretament, i descansa, gairebé en l’oblit, en una modesta tomba blanca al cementiri espanyol de Larache, una ciutat apartada dels destins turístics, al nord del Marroc, amb unes precioses vistes a l’Atlàntic, i a pocs metres de la casa que compartia amb el seu últim company. Sovint els genis tenen destins incerts i sorprenents.