‘Dubte’, entre la innocència i la intuïció malintencionada

Fins el 29 de juliol es pot veure 'Dubte', al Festival Grec. En una escenografia volgudament tenebrosa, la directora Sílvia Munt ha controlat que cap dels personatges surti de mare i s'ha centrat en la força del discurs de l'obra, traduïda impecablement per Joan Sellent.

El dubte de l’obra ‘Dubte‘, en realitat, es debat entre la pederastia i el racisme, entre la veritat i la mentida, la innocència i la intuïció malintencionada, la maldat i la bondat. El dramaturg John Patrick Shanley (Nova York, 1950) va situar aquesta obra a l’època de la seva infància, al barri del Bronx del 1964, un any després de l’assassinat a Texas del president John Fitzgerald Kennedy. Per tant, el rerefons polític d’assenyalar amb el dit un culpable sense proves o el rerefons de lluitar contra la intolerància dels últims rebrots racistes del Ku Kux Klan podrien ser dues de les referències que motiven l’autor. Ell mateix va viure la realitat del centres educatius religiosos catòlics dels anys seixanta, com els Germans Cristians Irlandesos o les Germanes de la Caritat, i per això no li cal recórrer a la ficció per situar els personatges i el conflicte de ‘Dubte’ en un col·legi catòlic del Bronx, el Sant Nicolàs, marcat per la disciplina autoritària i mà de ferro de la directora, la germana Aloysius, i per l’arribada al centre, entre alumnes irlandesos i italians, del primer noi negre, Donald Miller, un preadolescent de dotze anys que no té amics i que rep la protecció especial del pare Flynn, un capellà que es guanya les criatures per la seva actitud vitalista, oberta, activa, esportista i tolerant. El petit Donald Miller, però, és l’únic personatge absent de l’obra, tot i que, des de la seva absència, mou amb força tots els fils del conflicte que, per la maquinació de la germana Aloysius, acaba tocant la reputació del pare Flynn i amenaçant la seva continuïtat en el centre. ‘Dubte’ és una obra estrenada el 2004 a Broadway, guanyadora dels Premis Pulitzer i Tony, portada al cinema amb Meryl Streep en el paper de la mare superiora i Philip Seymour Hoffman en el del pare Flynn, i representada en teatres de tot el món. Faltava, doncs, l’adaptació catalana que estigués a l’alçada. Una obra com aquesta, on la paraula, el diàleg i la controvèrsia entre cadascun dels quatre personatges protagonistes és el màxim atractiu, requereix que sigui interpretada per actors i actrius de primer ordre perquè és amb la seva capacitat d’enfortir els perfils dels personatges que fan que la dialèctica ideològica que es debat prengui un to elevat que, malgrat que estigui situat en la distància de la dècada dels anys seixanta del llunyà segle passat, rebota directament sobre la consciència de la societat actual, encara cinquanta anys després.¿És el pare Flynn culpable de debò d’haver abusat del jove negre Donald Miller? ¿Quin va ser el seu passat a l’anterior parròquia? ¿És veritat que va amagar que el jove Donald havia begut vi de missa quan feia d’escolanet? ¿És veritat que la jove germana James ha vist indicis sospitosos de por envers el pare Flynn en l’actitud del seu alumne negre? ¿És veritat que la mare de Donald reconeix el que pot haver passat, però posa per damunt de tot la violència del marit sobre el seu fill?L’obra planteja tots aquests interrogants i molts més en un constant anar i venir des de la innocència a la sospita, balanceig del qual els espectadors no se’n podran escapar, malgrat que tampoc no es podran estar de prendre partit, ara a favor del pare Flynn en la seva defensa, ara contra la germana Aloysius per la seva obsessió malaltissa envers el pare Flynn, ara a favor de la jove germana James per la pèrdua progressiva de la il·lusió per fer de mestra a causa de l’actitud negativa de la germana superiora, ara al costat de la mare de Donald Miller…En una escenografia volgudament tenebrosa, on la negror dels hàbits domina durant tota l’obra, en un senzill empostissat on se situa el despatx de la germana directora, vetllat per dos bancs de pedra del jardí del col·legi, dos rosers podats de poc, el so d’un corb que gralla, i la creu immensa al fons de l’escenari, la directora Sílvia Munt ha controlat que cap dels personatges surti de mare i s’ha centrat en la força del discurs —en una traducció impecable de Joan Sellent— que fins i tot en els moments més tensos i de violència verbal sembla que es resolguin amb extrema suavitat. L’actor Ramon Madaula interpreta el pare Flynn en el paper, dels quatre de l’obra, que exigeix més matisos: l’hora del sermó, amb els hàbits de cerimònia religiosa, en primer pla; l’hora del pati i la pilota de bàsquet amb els alumnes, amb el clergyman gris; l’hora de les converses amenaçants amb la directora, la germana Aloysius; i l’hora de la conversa reconciliadora, al jardí, amb la jove germana James. L’actriu Rosa Maria Sardà té el do de fer creïble el seu personatge de directora del centre, la germana Aloysius, però amb l’avantatge que no el caricaturitza fins a un extrem ferri i inamovible sinó que deixa que flueixin també les seves febleses i les seves contradiccions.L’actriu Mar Ulldemolins passa de l’actitud ingènua, il·lusionada per la feina, amant de l’ensenyament humanista, de la jove germana James, a l’angoixa de sentir-se condicionada i qüestionada, a més de manipulada per la trama maquiavèlica de la la mare directora

I, enmig de tanta foscor, de tuf de naftalina, apareix fugaçment, en una escena de només uns quinze minuts, l’actriu Nora Navas, llum de color, rostre de mare del petit Donald Miller, imatge d’una societat dels seixanta del segle passat que comença a entendre els atzars de la naturalesa humana, però que només desitja que el seu fill de pare negre acabi bé el curs quan arribi el juny i pugui tenir plaça en un bon institut. Són quinze minuts de pols teatral, de mirades i silencis, entre dues actrius d’or: Rosa Maria Sardà i Nora Navas, entre el negre de l’hàbit de la germana directora i el vermell discret de la mare. El passat que agonitza i el futur que vol viure. Una escena pensada per desfer el dubte que ha planat durant tota l’obra i que, en canvi, afegeix el cop d’efecte clau per reviscolar-lo encara més en la imaginació especuladora de l’espectador.

«Dubte», de John Patrick Shanley. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ramon Madaula, Nora Navas, Rosa Maria Sardà i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro. Ajudant escenografia: Meritxell Muñoz. Il·luminació: Kiko Planes. So: Pepe Bel. Vestuari: Berta Riera. Attrezzo: María de Frutos. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò Produccions, La Zona i Grec 2012 en col·laboració amb Ramon Madaula. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 juliol 2012.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació