Dones que parlen de sexe o com aprofitar-se del feminisme

26.06.2017

L’any passat, dues directores daneses, Lea GlobMette Carla Albrechtsen, van proposar-se fer una pel·lícula per explorar el “costat fosc” de la seva sexualitat. Com a primera fase del projecte, van convocar un càsting al qual es van presentar més de 100 dones per parlar directament a càmera sobre les seves fantasies eròtiques, els seus desitjos i les seves frustracions. No va haver-hi una segona fase: Glob i Albrechtsen van decidir que, sense haver-ho previst, aquestes sessions íntimes ja eren la pel·lícula que volien. Els números diuen que la van encertar, ja que, tot i que es va estrenar el mes passat, Venus: confessions de dones nues ja és el film més vist de l’any d’El Documental del Mes, el cicle que perllonga el festival DocsBarcelona al llarg de l’any.

Un fragment de “Venus: confessions de dones nues”

Que Venus sigui el documental més vist dins d’una selecció d’altíssim nivell com la que ofereix el Docs, parla, sobretot, dels hàbits del públic i de les xarxes. I en parla malament, perquè el documental està per sota de la qualitat mitjana del festival i, per tant, ens obliga a buscar raons fora de la pantalla per explicar el desajust entre la poca categoria del film i tots els clics que ha aconseguit. La meva hipòtesi és que Glob i Albrechtsen han sabut aprofitar-se del prestigi del qual gaudeixen dos tipus de relats en els cercles culturetes: les experiències en primera persona i el feminisme.

Parlar de la mistificació de la primera persona és constatar que en el món de selfies i GoPro els intermediaris sobren. Les veus en off que contextualitzen i donen sentit al film no són ben vistes perquè evoquen documentals carpetovetònics de taurons i balenes. L’alternativa és la fetitxització del retrat com a gènere narratiu: es rebutgen les conclusions teòriques i les explicacions sistemàtiques i s’exalten les experiències i la pràctica com a única font d’autoritat possible.

Venus: confessions de dones nues és víctima d’aquesta obsessió pel retrat. Durant 80 minuts, estarem tancats dins d’una habitació escoltant una quinzena de dones joves parlant d’elles mateixes, saltant d’una a l’altra en funció de grans arcs temàtics com ara “amb quants homes t’has ficat al llit i amb quins d’aquests has tingut orgasmes?” o “explica la teva fantasia sexual”. El to de les entrevistes és neutre per buscar descaradament l’aura de pel·lícula indie, i el desemparament de les noies assegudes, mirant a una càmera llunyana al bell mig d’un estudi de fotografia, les converteix en objectes d’estudi més que en personatges. A mesura que les protagonistes van explicant més i més sense que cap element del context canviï, l’espectador es queda amb la sensació d’estar suportant aquell amic pesat que t’explica fins a l’últim detall dels seus problemes personals sense que res del que tu diguis o facis pugui alterar el curs soporífer de la narració. En lloc de bastir complicitats, l’exhibicionisme sentimental ens fa sentir com el mirall de la dolenta de La Blancaneu, obligats a assentir davant d’un desplegament de narcisisme incombustible.

L’altre factor de la pel·lícula que explica la facilitat de circulació de Venus és el momentum comunicatiu que viu el feminisme. Gràcies a la lluita del moviment, l’ecosistema mediàtic i cultural cada cop va més ple d’històries que permeten visualitzar les desigualtats de gènere i obren espais per a discursos alternatius. Afortunadament. Però tenir cinema sobre dones i, sobretot, fet per dones, és tan important i necessari que a vegades oblidem un fet molt important: hi ha pel·lícules feministes dolentes.

Aquest és el cas de Venus quan, després de la primera mitja hora, ens adonem que no s’ha fet una bona selecció d’entrevistades ni una edició del discurs que l’enriqueixi. Perquè escoltar dones parlant del “cantó fosc” de la seva sexualitat no és un problema ni una excentricitat per als espectadors de la mateixa generació i nivell cultural que les protagonistes del film, que són també el públic objectiu que ha compartit i elogiat la pel·lícula fins a convertir-la en la més vista d’El Documental del Mes. En comparació amb el que qualsevol de les meves companyes de redacció pot deixar anar durant el cafè de mitja tarda, les confessions de les entrevistades sonen puerils, insípides i conservadores. És cert que les coses han canviat molt en molt poc temps, però el fet és que Glob i Albrechtsen arriben tard i malament a un 2017 on cada dia podem trobar un article de Vice o un episodi de Girls amb reflexions més atrevides i més ben elaborades que les que ofereix el documental. La tesi de les directores és que el sol fet de deixar que un grup heterogeni de dones parli sense filtre ja produeix un discurs interessant per ell mateix, però aquesta premissa és desastrosa: no n’hi ha prou a dir “feminisme” per diferenciar-se en un món cada cop més ple de veus feministes brillants.

El contrast entre la mediocritat de la pel·lícula i el seu èxit és un bon exemple del problema de la correcció política. Per entendre-ho, només cal navegar una estona entre la cursileria dels moltíssims comentaris favorables de la web. Però lloar un producte perquè simpatitzem amb les seves intencions i perquè augmenta el nostre grau de respectabilitat a les xarxes és postureig i, sobretot, paternalisme. Si volem contribuir a la causa del feminisme, comencem per criticar les pel·lícules feministes com ho faríem amb la resta.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Ho sento, però estic convençut que és el més vist perquè, ras i curt, surten ties en boles parlant de sexe.

    Això no impedeix que pugueu fer les valoracions teòrico-interpretatives que vulgueu, és clar.

  2. Començarem a acostar nos a la normalitat quan hi hagi tantes pelis dolentes fetes per dones com pelis dolentes fetes per homes. Quan hi hagi tantes dones mediocres com homes mediocres al poder. Encara falten moltes pelis dolentes i moltes dones mediocres manant per arribar a la parirat

  3. La pel·lícula és feminista típica. Alguna entrevistada es queixava “de la poca imaginació que tenen els homes en el sexe i la seva passivitat”, quan totes les enquestes sobre el tema diu absolutament al contrari. No hi ha home més feliç quan descobreix que la novia és molt activa i imaginativa, perquè no vol ser ell només qui porti la iniciativa.
    I segur que els espectadors acrítics, feministes, pensaven: “sí, sí. Les pobres dones han/hem de suportar els homes amb poca imaginació en el sexe. Un altre masclisme heteropatriarcal que hem de suportar!”.
    Una altra es queixava: “ell volia que li mamés i en canvi ell no me’l llepava”. Els dos volien respectivament això, però si no els hi agradava gens, no han de forçar l’altre. Per altra banda ella creia que qui gaudeix és l’element passiu, quan acostuma a ser al revés. O sigui, quan ella li fa una fel·lació a ell, interpreten, especialment les fanàtiques feministes, que és un favor d’ella a ell. Acostuma a ser al revés. Això està comprovat amb els gais que com els dos tenen penis, hi ha enquestes que diuen que els acostuma a agradar més fer-ho que rebre-ho.

  4. Actualment, les pel·lícules, articles, llibres… feministes, no poden ser massa bons perquè s’han de basar en mentides i victimisme.
    Si el temari va de la violència que reben les dones, han d’amagar que els homes reben la mateixa violència. (Aquí està vetat publicar dades però als USA no, i allà informen que el 48,8 dels homes han rebut algun tipus de violència per part de la parella i el 48,3 de les dones el mateix).
    Si el temari és dir que hi ha discriminació en el futbol femení, que no surt a la TV tant com el masculí, han d’amagar que les dones poden apuntar-se lliurament a fer futbol, però només el 4% dels que practiquen el futbol son dones.
    I així en tot.

  5. És entendridor veure com davant «el ‘momentum’ comunicatiu que viu el feminisme» [sic] surten a palades xiquets disposats a il·luminar-nos sobre la qualitat (o falta de qualitat) de les obres fetes per dones. Últimament ha sigut sonat en aquest sentit el cas de Javier Marías a propòsit de Gloria Fuertes.

    Ai, Burdeus, deixi-ho córrer perquè, com molt bé li explica ntcorominas al seu comentari, les dones tenim tot el dret del món a ser mediocres o directament dolentes. I no s’enfadi, home, perquè les dones tinguin veu per explicar el que pensen, fan o desitgen, perquè a la llarga amb el respecte al gènere femení el món serà millor

  6. Tot el que sigui discurs públic femení parlant de sexualitat o sexe, sempre serà benvingut. Falta, em temo, un gran recorregut perquè el discurs sexual masculí heterosexual i el femení (¿especialment l’heterosexual?) estiguin a la mateixa alçada de projecció mediàtica.