Diumenges de TRANSaccions amb La Ribot i Jonathan Burrows

27.03.2017

Com si fossim a l’inici d’una gimcana molt solemne: els espectadors esperen les ordres de l’acomodador, qui al seu torn espera les de la cap de sala, i aquesta les de la productora de la companyia. Aquests pocs minuts preliminars són una bona excusa per fer una radiografia al perfil dels espectadors. El diumenge 12 de març La Ribot presenta Another Distinguée: el seu públic és heterogeni –hi ha força gent de més de seixanta anys i una parella amb una nena de cinc anys. En canvi, Hysterical Furniture 3 de Jonathan Burrows i Matteo Fargion, el diumenge 19, atreu un grup reduït de perfil “TRANSaccions Premium”. Podem tenir una concepció del món de la performance com una disciplina escènica críptica i tirant a conceptual. Ho és, tanmateix darrrera aquesta conceptualitat hi ha trencaclosques humorístics –molta ironia i picades d’ullet. No és d’estranyar doncs, que a La Ribot l’hagin comparat amb en Buster Keaton, i que en Jordi Ribot Thunnisen (teòric de dansa i dramaturg) digui que en Jonathan Burrows i Matteo Fargion són el Jack Lemmon i el Walter Matthau de l’escenari experimental.

La Ribot va presentar ‘Another Distinguée’ dins del cicle TRANSaccions al Mercat de les Flors

Tant La Ribot com en Jonathan Burrows vénen d’una formació en dansa clàssica i des de fa dècades els dos van irrompre en l’escena postmoderna. Els dos són innovadors clau en el camp de la performance i la coreografia, però s’han embarcat en exploracions ben diferents. Si bé, La Ribot (Madrid, 1962), a més de la dansa i la performance, ha explorat l’escena a través de les arts visuals; Jonathan Burrows (County Durham, Anglaterra, 1960) ho ha fet a través de la música amb la complicitat del compositor italià Matteo Fargion.

Another Distinguée es desplega a la sala MAC del Mercat de les Flors, on els espectadors deambulen sobre l’escenari, al principi encegats per la foscor. Quan les pupil·les s’hi adapten un descobreix un muntanya –d’andròmines?– cobertes per un plàstic negre. Aquest turonet artificial obliga a l’espectador a passejar per anar a trobar cada “peça distinguida”. Fa vint-i-tres anys de les primeres Peces distingides de La Ribot, accions curtes en sèrie que segons l’ocasió s’entreguen en diferents formats, de cubs negres –teatres– a cubs blancs –museus o galeries d’art. Els perfomers Juan Loriente i Thami Manekehla acompanyen La Ribot a Another Distinguée, que arrenca amb una peça en la que es desembalatgen els uns els altres: apareixen embalats i amb estisores estripen les capes de mitges. Cada tisorada va maridada amb una postura virtuosa i èpica. El joc amb les estisores continua en les peces següents i al cap d’unes accions els retoladors entren en joc. Els cossos i la roba dels tres performers es modula com si es tractés de patrons. En una altra acció una frase de moviment es repeteix. Seductora com una diva, La Ribot captiva amb la seva presència i la seva mirada sobre els altres dos performers sotmesos a una vaivé constant. Another Distinguée s’embadurna en pintura magenta per fondre’s en la foscor. El traç de La Ribot és nítid i elegant, ara bé, l’evolució en aquesta sèrie de peces és sovint monotòna.

 


Quatre intèrprets van interpretar amb sornegueria les dues partitures de Hysterical Furniture 3: Eleanor And Flora Music + Speaking Dance. Dempeus i abduïdes per una partitura col·locada en un faristol Eleanor Sikorski i Flora Wellesley Wesley tradueixen Both Sitting Duet de Burrows i Fargion. Una veu en off anuncia el títol i al llarg de la peça dóna instruccions que es converteixen en la banda sonora: “left, right, stop, rises” . El ritme i l’humor es confonen en la metacoreografia que teixeixen les dues performers, com si ens ensenyessin els patrons, les agulles, els fils, les costures, però mai la prenda de roba sencera. A Eleanor And Flora Music se’ns convida a participar, i pretender-ho, l’espectador entra en el joc tot intentant anticipar-se als moviments de l’Eleanor i la Flora. A Speaking Dance, la dansa és invisible, però la intuiïm a través del gest i la sentim a partir dels sons que emeten Burrows i Fargion. La coreografia és anàrquica i tossuda. Com si fossin escolants obedients, Burrows i Fargion segueixen la ordres de les partitures. Quan Fargion entona cançons tradicionals italianes l’anglès s’aixeca automàticament com un titella dibuixant una coreografia esquemàtica amb els braços –estil guàrdia urbà. Però no sempre obeixen els papers o al ritme, de vegades es resisteixen amb un petita rebel·lió còmica que no saps perquè et fa riure per dins.

Jonathan Burrows i Matteo Fargion han format part del cicle TRANSaccions

 

El cicle TRANSaccions entra a la recta final aquesta setmana amb:

Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke, de El Conde de Torrefiel. Del 30 de març al 2 d’abril.

WOMANhouse, d’Andreas Constantinou. Dissabte 1 d’abril.