Direcció Vallès

Avui Tina Vallès presenta El parèntesi més llarg al Raval Bar (20h) acompanyada de l'actriu Clara Segura, que farà una lectura dramatitzada dels contes en una presentació ludicoteatral que endinsarà els oients als mons detallistes, irònics i afilats de Tina Vallès.

Avui Tina Vallès presenta El parèntesi més llarg al Raval Bar (20h) acompanyada de l’actriu Clara Segura, que farà una lectura dramatitzada d’alguns contes en una presentació ludicoteatral.

Els contes d’El parèntesi més llarg de Tina Vallès estan escrits, amb tota la traïdoria del món, per defraudar aquesta mena de lectors, i la traïdoria consisteix en el fet que segurament molts ni es fixaran que no els han donat res del que esperaven i que, tot i això, n’estaran contents.

El primer conte una mica llarg del llibre (després del que ens regala l’editor per obrir la gana), «Portabilitat», que narra l’exasperació de quedar aïllat per falta d’adsl i telèfon, encara es podria prendre com una peça còmica més o menys inofensiva, però ni un despistat extrem entendria així l’últim conte d’El parèntesi…, també còmic, que amb el títol ja paga: «Enterro i mig». Aquests dos límits de comèdia emmarquen els altres catorze relats, on sembla que Vallès hagi desplegat totes les possibilitats de deliri i d’esveramenta quotidiana que ha sabut encabir en la maquinària del conte.

Hi ha situacions que no es poden resumir sense injustícia o voladura descontrolada. Per exemple: un resum sense suc ni bruc de «Taxi» diria que és el conte d’una dona que se’n va a parir a una clínica i, en el trajecte, es desdobla en la dona que va en taxi i una dona que sobrevola la ciutat amb la panxa a punt de rebentar, però per afegir-hi alguna cosa més ja caldria embalar-se i dir que és un conte sobre l’infanticidi (calma, no és cap spoiler), i això crec que seria posar-se a interpretar més del compte. ¿«Rots» és un conte d’un individu que s’impacienta perquè el metro no arriba, sobre l’autodestrucció o sobre el borreguisme que ens constitueix? ¿«Micos» és un procés d’embogiment, una al·lucinació, un conte de terror o què? La resposta és la de sempre: que si hi hagués resposta no hi hauria conte, que si les imatges que fan cada història el que és i que li donen força i singularitat es poguessin desxifrar en el llenguatge de cada dia, fer-ne una sopa de lletres, mastegar-les i reduir-les a la polpa de falsos raonaments i d’arrelats prejudicis que és la vida corrent, llavors no valdria la pena passar l’estona llegint o escrivint històries inventades.

La gràcia vallesana és que aquesta pretensió, genuïnament artística —no ens enganyem—, l’aborda tocant de peus a terra, rebaixant els fums a cada moment que se li presenten i evitant tractar els lectors amb la suficiència de qui, insegur del propi talent, ha de recórrer a la intimidació. Per això, quan en algun conte apareix com a personatge un possible hipster (com el pintor de «Bloc de dibuix i carbonets» o l’aficionat al teatre de «Pinter»), la sàtira és implacable i hilarant. I per això, els lectors mainstream, si encara no han emigrat tots, podran llegir aquest llibre ocupant-se només de divertir-se i obtenint un plaer que només ve de la bona literatura, com aquell qui res.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació