Digues ‘Lovely’ i diràs Mallorca

Crec que aquesta obra, feta íntegrament per dones que ens diuen per a tots, pronuncia un nom salat. Hi he reconegut Mallorca.

En el marc de l’entrega dels Premis Pare Colom 2017, on resultaren guanyadors de poesia el català Ferran García Moreno per l’obra Com mosques matar els records, de narrativa Núria Busquets Molins per l’obra Partícules del nucli, i en la modalitat de teatre fou guardonat l’eivissenc Vicent Tur Riera per l’obra L’inquilí.

Com ve sent ja habitual l’acte va transcórrer al Claustre de Sto. Domingo d’Inca, un preciós espai on respirar, on felicitar els guanyadors. Presentà l’acte l’escriptor i regidor de cultura de l’Ajuntament d’Inca Antoni Rodríguez Mir, i gaudir de l’obra de teatre Lovely dirigida per Maria Rosselló Monserrat (Palma, 1981) —que s’estrena arriscant-se líricament com a directora— i protagonitzada per Mònica Fiol (Lloseta, 1975). A més també poguérem gaudir de la lectura dramatitzada a càrrec de la companyia Teatre Íntim de fragments provinents del llibre guanyador de l’edició passada, el poemari Big Bang Llàtzer escrit per Esteve Plantada. Posteriorment poguérem sentir paraules del llibre Cendres, guardonat l’any anterior, una obra de Joan Tomàs Martínez Grimalt, a càrrec de l’actriu Francisca Baté. Finalment les paraules de l’actual batle de la ciutat, Virgili Moreno, conclogueren la cerimònia.

I avui us vull parlar de l’obra Lovely. Com els més àvids lectors de poesia ja s’hauran adonat, aquesta obra pren directament de l’obra poètica del mateix títol, i escrit per l’autora Antònia Vicenç (Santanyí, 1941). Començaré dient que el poemari original bé s’ho mereix haver estat dut a noves formes de dir-lo, ja que és un portent, una obra monumental, que sense estridències ens parla d’uns records agres en un temps miserable a un lloc que sempre hauria de ser bell: la costa de Mallorca. Vicenç ho fa parlant del pare, recorrent records trenats com a túnels i passadissos. Patim amb ella el seu dolor, ens diem i ens agermanam amb l’autora, feim poble així: sabent d’on venim, i de la mà dels escriptors i poetes que són capaços de transmetre’ns les essències, el bessó d’allò que fou, i que per tant és, a la força i malgrat que sovint oblidem, la línia de socalda des d’on ens erigim. Arrel. Si no coneixem d’on venim, errarem el camí amb més facilitat. Gràcies Antònia per aquest regal, doncs.

Com deia, el poemari ha trobat un nou cos, una nova casa des d’on dir-se. Mònica Fiol és potent, es menja l’escenari, omple el buit, és sensual i també és sexy. Diu l’amargor de la dona de postguerra, dient, però també dansant. Danses sobre la peanya de la música de Laia Martínez i López, que la va compondre específicament per a aquesta obra. I sobre aquests sons Mònica fa moviments repetits, tallants, robòtics, alhora que arrodonits, arrapant-se i llançant la molt sòbria decoració que l’acompanya: un munt ben alt de llibres i una cadira. El seu rostre adust ens comunica perfectament la duresa de la vivència de la qual es parla. Una afortunada coincidència.

Rosselló opta per una dramatúrgia que ens narri la història voltant diferents nuclis temàtics, sense seguir l’ordre del llibre. Compon voltant el mar, després com una garangola que abraça un arbre, ens diu la dona, la dona tota, en els seus 360º tan interns com externs.

És impactant, i un poc difícil la tria d’una música tan electrònica i moderna, amb allò que narra, més antic, vetust. Present i passat col·lideixen, creant un contrast. És una nova manera de dir les coses per a molts mallorquins avesats a un teatre més tradicional, més textual. La dansa-teatre proposada aquí crea intermitències entre el text i la música dansada, amb uns jocs de llum que trenen una cosa amb l’altre, i que com un element més decoratiu i estètic que no útil, ens conforma el teló de fons de l’escenari.

I sempre el mar, en la paraula i la dansa; el mar, la mar com a mirall del subconscient, la mar com l’actualitat, amagant la desaparició del corall i la posidònia, la mar que ens crida sent refugi alhora que tragèdia, la mar com a llibertat.

I la dona, menystenguda històricament. La dona que té cura de la llar, la dona que sempre esperava, la dona que vol conquerir l’espai comú que li pertoca; la dona patidora, la dona que és mare. La mar que per als mallorquins significa el pas d’una societat agrícola i ramadera, la blavor d’uns pescadors en un passat que sembla lluny però amb els seus protagonistes encara vius, i una mar que fou l’obertura a un món que portaren els primers viatgers, i una ventada de frescor cultural, un futur abrupte, el violent traspàs de la societat preindustrial a la bogeria dels hotels, dels ciutadans com a empleats d’hoteleria, l’esclavatge dels diners vers la pèrdua de la identitat, el paisatge natural, i també l’entumiment de la consciència.

Crec que aquesta obra, feta íntegrament per dones que ens diuen per a tots, pronuncia un nom salat. Hi he reconegut Mallorca: abans, ara, en el futur.

Molt interessant serà conèixer la recepció d’aquesta obra per part del públic del principat, segurament reconeixeran el llenguatge dramatúrgic, i s’ubicaran a Mallorca, però s’ubicaran en el temps?

Esper amb impaciència l’impacte que Lovely pugui donar a un públic germà, però diferent, el català, tan sols separats de nosaltres per la mar, la mar…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació