Dietari de Porto

19.02.2013

Jaume Benavente és un escriptor atípic, singular. Molt afeccionat a la literatura de viatges, amb Dietari de Porto afegeix una nova baula al seu cicle portuguès i atlàntic, dins del qual destaquen les novel·les Camps de lava (2000), Masurca de Praia (2001) i Llums a la costa (2007), així com un altre dietari, Viatge d’hivern a Madeira, de 2004. La lectura de Dietari de Porto, de Jaume Benavente (Barcelona, 1958) m’ha deixat a la pell un cúmul de suggeridores sensacions.

 

Rua do Bonfim, Porto | Foto de Jaume Benavente

 

Dietari de Porto està dividit en dues parts ben diferenciades. A la primera, sota l’epígraf “Els dies de Porto”, Benavente descriu en primera persona el seu serè deambular pels barris, carrers i places de la ciutat portuguesa. A la segona, “Ficcions”, ens regala cinc precioses narracions inspirades en aquest periple. En l’entrevista personal que em concedí l’octubre de 2011, l’autor manifestava: “Quan et documentes per a un llibre, ha d’existir una percepció olfactiva, i de tacte, i del fred, i de com dorms en un llit d’allà”. Aquest és l’esperit que el mena a Porto, una ciutat per la qual confessa sentir-se, des de fa molts anys, profundament atret.

Benavente fa el viatge amb una finalitat declarada: buscar els avantpassats –jueus portuguesos– de Marja Batelaar, protagonista de la novel·la negra d’ambientació holandesa El quadern de Nicolaas Kleen i personatge sobre el qual esperem llegir moltes més històries. Personalment, em subjuga la idea. Un escriptor callat i introvertit, que passeja solitari tot observant el paisatge únic d’una ciutat estranya i decadent, amb l’esperança de trobar la biografia passada d’uns éssers de ficció que, tanmateix, semblaran reals un cop filtrats per la seva ploma. Perquè val a dir que Benavente se’n surt. I això encara em subjuga amb més força. És capaç de fer màgia a partir de la casualitat. Excel·leix en la construcció d’un fascinant univers emmirallant-se en una mirada, un somriure o un gest absolutament contingents, captats a l’atzar. La seva figura –alta, prima, malenconiosa– em sembla l’encarnació humana de la més pura intertextualitat, com si ell mateix no pogués evitar esdevenir un dels seus personatges.

Mentre llegia la primera part del llibre, he de confessar que m’he sentit també una mica viatgera. Com si transités de pas per la interioritat de l’escriptor, un pèl sorpresa de la capacitat de despullar-se d’un dels autors més reservats que conec. M’ha agradat conèixer Porto i els paisatges que l’envolten, però els he sentit sempre llunyans, com si no tingués dret a participar del sentiment d’un altre, com si m’hagués d’amagar. Aquesta meva percepció, que pot ser molt personal, no és negativa. Redunda en la capacitat de Benavente a l’hora de crear atmosferes denses, particulars, de profund regust reflexiu. En la seva literatura no existeix cap concessió a la superficialitat. La indagació al voltant de la naturalesa humana, la nostàlgia i la melangia com a companyes de viatge, la innata curiositat, la capacitat d’observació, la constatació del pas del temps, l’intent –honest, constant– de judicar les coses des de l’equanimitat i l’equilibri. Tot en Benavente reflecteix una gran honradesa literària. I això, l’honora.

Durant el periple per Porto –ell legitimat, jo infiltrada sense que em veiés– he estat esperant allò que sabia que havia d’arribar. Així, mentre l’escriptor descobria escenaris i persones, jo em preguntava com els dibuixaria. Un taxista, una jove que demana diners als vianants, un home a penes entrevist darrere un vidre que respira mitjançant una bombona d’oxigen, un noi molt nerviós que puja i baixa dels tramvies, una senyora japonesa amb un quadern… Benavente mira, observa, pren nota i després teixeix una delicada trama amb precisió d’orfebre, convertint la seva experiència en cinc històries interrelacionades que tallen la respiració.

Cais das Pedras | Foto de Jaume Benavente

Evidentment, no puc desvelar res. Seria imperdonable. Però acabo l’aventura amb una sensació diferent, poc habitual. El seguiment de les passes de l’escriptor a través de la ciutat, en un exercici gairebé monacal, allunyat de cap tipus de diversió convencional, esclata lluminosament en la prosa dels relats de ficció. I no perquè siguin relats alegres, però contenen tanta delicadesa, tanta sensibilitat, tanta comprensió envers la naturalesa humana, que em trec el barret.

Ara sé segur que Benavente ha trobat les vides que cercava. Que podrà construir el passat de Marja Batelaar. Per la meva part, encara no sé si he d’acabar de pair el Dietari de Porto. Tanmateix, tinc clares dues coses. La primera: existeix un univers benaventià que s’entén com un conjunt. Una mirada única, pròpia, personal. La segona, que aquest dietari m’ha enriquit profundament.

Moltes gràcies, Jaume.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Em venen ganes de llegir aquesta obra sobre l’atractiva ciutat de Porto, qui coneix aquella ciutat atlàntica portuguesa queda presoner de la seva màgia, és veritat.