Dieta mediterrània

Segon lliurament del cicle Tríades per part del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Sota la direcció del seu titular, Josep Vila i Casañas, la formació barcelonina oferí un concert extraordinari per la proposta, el programa i la interpretació.

Segon lliurament del cicle Tríades per part del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Sota la direcció del seu titular, Josep Vila i Casañas, la formació barcelonina oferí un concert extraordinari per la proposta, el programa i la interpretació.

L’amanida és un plat popular. Fàcil de preparar, no cal cuinar ni embrutar massa estris. Tallar i llestos. Refrescant, saludable i senzill. Tant, que a les cartes dels restaurants la seva essència es ridiculitza fins a l’obvietat de l’amanida verda. Però una amanida és més que un color.

Hi ha amanides que són una generosa paleta servida a taula. Tenen la verdor aquosa dels enciams; la vermellor esclatant dels tomàquets i pebrots; el to obscur d’unes olives; la plenitud sucosa d’una magrana o una taronja; la concentració mat del fruits secs. I no ens podem oblidar d’amanir, dels olis densament daurats i les vinagretes. Perquè popular no vol dir vulgar, ni senzill mancat de matisos.

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (CCPMC) va preparar una amanida el passat dissabte amb ingredients perfectament barrejats. Amb el nom de Colors de la Mediterrània va oferir un concert basat en música d’origen popular i sabor mediterrani: una ensalada de Mateu Fletxa el Vell, arranjaments per a cor a capella de peces de la Nova Cançó i vuit cançons populars catalanes arranjades per Feliu Gasull. Uns ingredients aparentment dispars que configuraren un menú refrescant i atrevit, condimentat amb una extraordinària interpretació.

El primer tast del concert ja va ser gustós. El compositor Mateu Fletxa el Vell (1481 – 1553) portà al màxim esplendor el gènere conegut com ensalades, peces concebudes per a diversió dels cortesans on es barregen diversos idiomes, mètriques, ritmes i estils. El CCPMC començà el concert en una versió reduïda de tres intèrprets per corda, que permeté un ajust òptim de volums amb l’acompanyament de la Capella Virelai, formació especialitzada en la interpretació de música antiga i que utilitza reproduccions d’instruments originals. El Cor oferí de bon principi un so ple i delicat alhora, i mostrà una actitud de profunda concentració, agilitat de resposta a les indicacions del director i ganes de divertir-se (i divertir) que no abandonà en tot el concert.

El segon mos de la nit hagués pogut ennuegar. Pot passar que els cors de tradició més aviat clàssica sonin encarcarats quan encaren repertoris més populars. Altres vegades, les versions per a cor de cançons modernes aporten elements que acaben desvirtuant els originals.

Però no es donà ni una cosa ni l’altra. I el mèrit cal repartir-lo a parts iguals. Correspon al CCPMC la versatilitat i l’energia. I als quatre compositors (Joan Albert Amargós, Jordi Domènech, Mariona Vila i Josep Vila i Casañas) l’encert de les seves composicions que, respectant la senzillesa de les melodies originals, hi afegeixen noves harmonitzacions i efectes que les enriqueixen sense trair-les. A tall d’exemple, La gallineta de Lluís Llach conserva tota la seva ràbia en la versió de Jordi Domènech, però guanya en sentit de l’humor gràcies a les dissonàncies que imiten el cloqueig de les gallines.

La segona part oferí una altra combinació deliciosa. Les 8 cançons populars i el poema d’Enric Casasses harmonitzades per Feliu Gasull (Barcelona, 1959) tenen inspiració sefardí, medieval i flamenca. Però Gasull defuig qualsevol estereotip, i aplega aquests elements per confegir una obra original i pròpia, rica en recursos de tota mena (algun tan senzill, efectiu i bell com fer que el cor fregui amb la partitura el camal dels pantalons, o xiular). Tots plegat barrejat amb equilibri i naturalitat, amb humor i desvergonyiment. Sense complexos ni fingits pudors, però amb una saviesa i sensibilitat extraordinàries.

En aquesta segona part el cor va saber cedir protagonisme i s’integrà perfectament al conjunt que formaven el grup instrumental (liderat per mateix Feliu Gasull, un luxe de guitarrista!) i als dos solistes vocals, Nerea de Miguel i Germán de la Riva. Tots plegats es van situar en una escenografia que integrava la litúrgia del concert clàssic, el de jazz i l’espectacle flamenc.

Per fer una amanida calen bons ingredients. Els del concert foren òptims, frescos i de proximitat.  Un monument a la dieta mediterrània. Bon profit!

Una de freda i una de calenta

És a dir, una amanida tèbia. Hauria estat bé un xic més d’intensitat en la il·luminació per poder llegir els textos de les cançons, aprofitant que constaven en el programa de mà. Però fou un encert realitzar el concert a la Sala gran del Palau de la Música, obrint només la platea, plena a vessar. La calidesa de la sala lligà perfectament amb la proposta musical i l’escenografia amb què es presentà.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació