Dies normals, un petit gran musical

7.09.2015

Podria ser una versió adaptada d’una de les moltes pel·lícules de relacions personals de Woody Allen. Tot passa a Nova York: els carrers, els parcs, els taxis, Manhattan, Broadway, els gratacels i els seus terrats, i sobretot dins del laberint de sales del Metropolitan Museum of Art (MET, per als amics)…La imaginació dels espectadors hi farà molt, esclar, però es poden conformar, quan entrin i surtin del Versus Teatre al renovat carrer Castillejos.

diesnormals-760x428

Dies normals és una petita història de dues parelles de joves d’entre els 25 i els 30 anys que el jove autor i compositor Adam Gwon —ell en té uns 35—, nascut a Boston, però resident a NY, explica cantant —com diria aquell— a través de dinou peces que tenen el do de fer-se atractives i suggerents per la narrativitat que contenen.És això, sobretot, el que cal remarcar d’aquest muntatge musical: la seva narrativa al servei de la música. És a dir, que si féssim la prova de convertir les lletres en text dramatúrgic, el fons de la història funcionaria igualment.

El valor afegit, esclar, és la composició musical, que combina els solos arriscats amb els semicorals a quatre veus, igualment arriscats.I l’espectacle no tindria tampoc el valor que té si l’adaptació catalana de les lletres no fos com és. Perfecta. Com si fos d’autoria original. Amb un llenguatge tan corrent i eficaç com intel·ligible que els intèrprets fan encara més intel·ligible perquè —un mèrit que cal fer constar— paladegen les lletres sense que els espectadors es pensin que són durs d’orella o que no entenen els que els canten. Els quatre intèrprets de Dies normals treuen la veu de dins cap a fora, sense perdre la dosi d’intimitat que algunes de les peces tenen.

Com en tot espectacle musical d’aquesta mena, la trama podria ser així o aixà o allò altre. Tant hi fa. Entrem novament en les habituals contradiccions de parella generacional, en el voler i no voler, en el comprometre’s o no comprometre’s, en el buscar i no trobar, en l’atzar que ho capgira tot. I també, com en tot espectacle musical d’aquesta mena, hi ha personatges que es fan més atractius que uns altres, segons l’estat d’ànim de cada espectador. De segur que aquí, el de Warren (un repartidor de carrer de fulletons de publicitat) i el de Deb (una estudiant que acaba una tesi doctoral i que porta el neguit i el desgavell al cos) són la parella que enganxa més per la seva caracterització, que tendeix a la ironia, la frescor i que aconsegueix el canvi interior personal que buscava (el seu “quadre”) més important.

Això no vol dir que els personatges de Claire (la noia que ha de decidir si fa el pas endavant que li reclama la seva parella) i el de Jason (el romàntic que lluita per no perdre Claire) no tinguin una altra mena d’atractiu, més íntim, més acostat als sentiments, potser fins i tot més captivador per als espectadors més joves.Diria que Dies normals és un espectacle de petit format que té futur i que pot anar per llarg. Els intèrprets —aquí es barregen de diverses procedències i estils— ja porten una notable experiència en el gènere, amb èxits inqüestionables, i l’equip ha creat una proposta consistent, ben acabada, musicalment ben resolta, i que passa amb rigor i qualitat interpretativa com una alenada d’aire fresc. De Tant Nova York, però, només fa por que sobtadament no surti el vell Frank d’un racó i no deixi anar el seu clàssic de «New York… New York…», ni que sigui per reivindicar el seu dret adquirit, esclar.