Dies de vi i de roses: dins la gàbia de l’alcohol

8.10.2012

Sílvia Escuder i Xavier Ripoll a 'Dies de vi i de roses', que es representa fins el 28 d'octubre al Teatre del Raval.

El Teatre del Raval ha obert la temporada amb Dies de vi i de roses, en una versió de Owen Mc. Cafferty del text original de J. P Miller. Amb direcció de Lluís Burset, l’obra aprofundeix en el viatge cap a les addiccions. L’escenari ens descobreix un indret despullat d’atrezzo- només amb unes barres de ferro que envolten els personatges- on dues persones interaccionen tímidament. La parella inicia una lenta seducció amb un intrús que es cola a la seva història d’amor des del primer moment. Es tracta de dues ànimes solitàries, amb un tercer acompanyant que transforma la dolçor en quelcom agre. L’alcohol tanca el triangle que formen Mona i Donal, mentre l’espectador és testimoni de l’entrada de la parella en una espiral autodestructiva que arrossega les seves vides i el seu futur cap al desastre. Els barrots de ferro -que acompanyen els personatges durant la representació- són la metàfora de la presó que suposa l’addicció psicològica i física que pateixen Mona i Donal cap a l’alcohol. La banda sonora i l’estructura de l’obra teatral homenatgen la famosa pel·lícula dirigida per Blake Edwards, amb lleugers canvis en el guió.

A l’inici tot esdevé excessivament esquemàtic i repetitiu: escenes de rialles i de diàlegs interromputs pels brindis i converses diluïdes en l’alcohol.  Veiem uns personatges que persegueixen exclusivament el gaudi a través de la beguda i que associen felicitat a l’estat d’embriaguesa. La profunditat psicològica dels personatges arriba de cop, quan un dels dos s’adona de l’addicció que pateixen i intenta combatre-la.

Sílvia Escuder i Xavier Ripoll fan una gran interpretació, assumint la dificultat de passar de l’eufòria a la violència verbal, de les llàgrimes a les mans i de la depressió a un afecte tacat pels infortunis. L’obra ens endinsa a reflexionar sobre el contacte que establim amb les persones i com ens podem deixar portar cap a l’abisme de la tragèdia. La transformació és lenta però constant. L’addicció és un cuc que ens va rosegant fins a acabar amb l’amor, les bones intencions, el futur o els somnis. I tot, quan cal buscar alternatives, vehicular la felicitat sense que sigui un deixar-se anar i un oblidar les derrotes. I tot això, quan cal valorar allò que tenim i que és susceptible de fer-se malbé si no ens en fem càrrec. Un dels dos personatges és autocrític i se n’adona que cal posar-hi remei. L’altre cau en un pou fons de dependència.  Una obra que ens obliga a pensar en com ens deixem influir per qui ens rodeja i la influència que exercim sobre els altres. La toxicitat de certes relacions que establim pot acabar transformant l’amor en una carrera per la supervivència tenyida d’un egoisme abrasador.

A Dies de vi i de roses  es beu poc vi i predominen el whisky i la ginebra.  L’amor és representat per l’absència i allò que al començament feia gràcia, era divertit i fins i tot podia semblar entranyable, acaba esdevenint una gàbia plena de dimonis.

Dies de vi i de roses, del 4 al 28 d’octubre al Teatre del Raval.

'Dies de vi i de roses' explora els camins que porten cap a l'addicció.