L’antimusical més ‘descabellat’

21.12.2016

Artritis reumatoide. Càncer de mama. Amputacions. Noms de malalties que ens fan venir ganes de fugir i no mirar enrere. I tot i així, divendres 15 la Sala Tallers era plena d’espectadors que volien sentir-ne alguns testimonis. A Cor Obert és una obra de teatre que, entre balls i gags humorístics, inclou monòlegs escrits i interpretats per les Descabelladas i que va representar-se el 15 i 16 de desembre al TNC. La direcció va anar a càrrec d’Isabel Díaz i Teresa Urroz, professores de Descabelladas, la companyia de nou dones amb diversitat funcional, dones malaltes o que ho han estat.

Les Descabelladas, A Cor Obert

Les Descabelladas, A Cor Obert

A Cor Obert s’estructura com un espectacle-antiespectacle coral, com un musical que es burla de les pròpies limitacions físiques. Les protagonistes i coautores del text, que inclou les experiències vitals de cadascuna, fan coreografies al so d’un piano que una altra noia toca en un extrem de l’escenari. Ha sonat una versió Singing in the rain, hi hagut cabaret i un número en què les Descabelladas es comportaven com a femmes fatales engalanades i acabaven al crit de “ho fem fatal”, amb energia i sincronització, sexi i alegre sense complexos. «Muntar un musical? És possible? Però si gairebé no em puc moure… Ni tampoc sé cantar… No sóc gaire diferent, no?». Les Descabelladas no fan res extraordinari, ni canten com els àngels, però aconsegueixen fer un espectacle amb gràcia. Elles surten a expressar-se perquè expressar és la medicina de la vida. I així mateix ho viuen elles, tant quan fan de pallasses com quan es disfressen de dives de la cançó.

L’any 2010 va néixer Descabelladas, i des d’aleshores s’han carregat de projectes. Van començar per Ni un pelo de tontas, un taller que aglutinava dones que passaven o havien passat pel càncer. El 2014 el grup s’havia ampliat: el tercer taller que van fer era Malalties que et canvien la vida, i en aquesta etapa van sumar-se al projecte dones amb altres malalties i diversitats funcionals. A Cor Obert ha estat possible gràcies a un verkami, i els objectius de la companyia són socials en tots els aspectes. Superació personal, reivindicació sanitària —A Cor Obert inclou una escena estil 15-M— i activisme per fomentar la comprensió de la diferència i la malaltia. Si voleu sumar-vos a la seva proposta emancipadora, assagen aquí.

A Cor Obert és un suposat assaig general, un espectacle que es refereix a la por escènica i a la dificultat de perdre la vergonya. També té la dosi justa d’experiència personal, colpidora i sincera sense caure en la llagrimeta. La dona afectada d’artitris reumatoide ens explica el seu somni d”infantesa: ballar, tenir històries romàntiques. Mentre ho explica, una titella la representa a ella, la nena que ara en té més de cinquanta i que no pot separar-se de la malaltia que l’acompanya des que li van diagnosticar, quan tenia dotze anys. L’artritis no li ha impedit pujar als escenaris. Especialment emotiu va ser el testimoni d’una de les actrius més grans, que ens explica que va néixer en una palangana a casa d’uns pares pagesos emigrats i que es nega a acceptar virue sense les prestacions econòmiques que avui necessita i per les quals ha treballat tota la vida durant tants anys, abans d’estar malalta.

A Cor Obert

A Cor Obert.

Un altre encert de l’obra és el clown i la música en directe continuada, i també la part en què les actrius, assegudes per tandes de tres en tres, comencen a explicar-se les desgràcies del dia a dia d’estar malaltes, de l’anada al metge, del dolor físic, del marit que no escolta quan filla i gendre vénen a dinar a casa. En les seves queixes quotidianes portades a l’extrem, ridiculitzades, hi ha una mica de nosaltres fins i tot d’aquells nosaltres que no tenim cap “diversitat funcional” ni cap malaltia crònica. El final de l’espectacle ens va sorprendre amb un toc futurista que incloïa vídeo i unes disfresses llampants pròpies d’heroïnes de còmic Marvel. L’inconvenient que he trobat d’A Cor Obert és un excés de rèpliques sobre la superació i la valentia. Penso que un espectacle fet amb dones en una situació com la seva és un acte de valentia i és una bona idea per si mateixa, no necessita anar acompanyada de frases òbvies i manllevades de la política com ara “Sí, podem”. És evident que poden aprendre’s textos, donar la cara, fer coreografies i pallassades i riure’s d’elles mateixes. És el millor que podrien fer i ja ho fan, per tant no necessiten amanir l’espectacle amb frases d’autoajuda.

Un autor i professor universitari, Miquel Maria Gibert, va dir una vegada que sense patiment no hi hauria teatre. Mentre expliquen el seu tràngol i, sobretot, el procés de desdramatització del seu tràngol, les Descabelladas passen de ser moltes dones d’edats diverses a ser-ne una. Qui fa catarsi, més que el públic, són elles. Els espectadors somriuren i aplaudeixen, gairebé les aclamen.