Des de la claror

25.10.2014

En el marc del festival de Poesia de Sant Cugat, aquest diumenge a les 12.30h s’homenatgen Gerard Vergés i Joan Vergés en el recital anomenat “De Vergés a Vergés”. Carles Duarte ens parla de Joan Vergés.

Per a alguns el primer tast dels versos de Joan Vergés (1928) va arribar —i no sempre sense tenir-ne una plena consciència— amb cançons de Toti Soler com “Em dius que el nostre amor” o les interpretacions sobre poemes seus que han fet Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, el grup Uc, Ovidi Montllor o Quimi Portet. I potser membres de les generacions literàries més joves en van fer la descoberta quan Vergés va esdevenir el poeta d’honor del Festival de Poesia de Sant Cugat del 2009. I tanmateix ens trobem davant d’un autor important amb una obra poètica d’una qualitat i d’unes singularitats evidents que de vegades no ha tingut la difusió que es mereix, tot i haver guanyat premis tan rellevants  com el Carles Riba (1968) o el Recvll de Blanes (1986). És del tot benvinguda, doncs, l’edició del volum recopilatori de la seva Poesia completa (Lleonard Muntaner, 2012), introduït per una encertada presentació d’Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Joan Vergés hi ha aplegat els seus llibres publicats prèviament, Soledat de paisatges (1961), El gos (1968), La vida nova (1970), Com un bosc silenciós (2007), incloent-hi els notables pròlegs de Joaquim Molas a Soledat de paisatges i de Joan Triadú a Com un bosc silenciós. Però aquest excel·lent volum incorpora també altres poemaris inèdits —Qui jugarà a pinyol, Mariona i Núria—, a més d’una tria de lletres de cançons, Altres cançons.

Joan Vergés

L’aproximació que Isidor Marí ens ofereix al seu pròleg ens ajuda a entendre el vincle íntim i profund entre Vergés i la seva literatura, i ens dóna les claus per interpretar-ne les arrels, les influències i les inspiracions, els inicis, l’evolució, les transformacions,…  Vergés es va donar a conèixer com a poeta durant la seva etapa d’estudiant. Els seus primers poemes van ser publicats a l’Antologia poètica universitària de l’any 1949. Uns quants anys després, el 1958 Vergés va aconseguir una fita significativa de la seva trajectòria, que el va consolidar dins l’escenari de la nostra literatura: el premi de poesia inèdita del Concurs de Cantonigròs, amb el recull Cançons i altres poemes, que acabaria integrant-se dins de Soledat de paisatges. La visió de conjunt que ens aporta aquesta acurada edició, redimensiona la poesia de Joan Vergés i contribueix a copsar-ne la naturalesa polièdrica. El poeta Vergés s’ha mogut del lirisme commogut a la sàtira dessacralitzadora fins a arribar a textos d’una espiritualitat amarada de tendresa. Però hi ha uns trets que li confereixen, malgrat les variacions aparentment substancials, una coherència última. D’una banda, arreu hi reconeixem una autenticitat radical, fins i tot quan ironitza o entra en el territori del joc lingüístic. De l’altra, hi ha, latent o explícit, un sentit inequívoc de tradició literària, que encarna i actualitza i on integra d’una manera natural el ressò popular de la veu. I finalment, des d’un punt de vista estilístic, Joan Vergés és un autor que vol ser entès, que es vol viscut i compartit. Joan Vergés és un poeta que construeix  des de l’essencialitat, la precisió, la nuesa expressiva, la claror. I així ho percebem des del primer vers de Poesia completa —“Secretament a tu que saps la nit/sense obrir els ulls…”—.  Encara que la diversitat dels seus registres fa difícil de comparar els diversos llibres de Joan Vergés,  potser és a Com un bosc silenciós on assoleix els seus versos més lluminosos i esfereïts, com ara:  “De tant mirar-te dintre de mi,/he après a veure’t en la fosca/ del temps perdut/ i vaig pels teus carrers, jo tot sol, a deshora.”

Joan Vergés reclamava ser llegit d’una manera més íntegra i ser valorat des de la nitidesa i l’emoció amb què avui es projecta la seva veu amb força entre nosaltres gràcies a la dignitat d’aquesta edició de la seva Poesia completa.

Etiquetes: