Dels ulls rebecs i la vida desbocada

23.10.2016

Carles Rebassa ha guanyat aquest any el XXVI premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler amb Eren ells (Angle Editorial), i que torna a convocar aquest any la ciutat de Tarragona: podeu trobar les bases en aquest enllaç. Sebastià Perelló l’ha llegit i l’ha presentat a la Llibreria Drac Màgic de Palma amb aquest text, que publiquem a Núvol.

Sebastia Perelló i Carles Rebassa | Foto Àngels Álvarez

Sebastia Perelló i Carles Rebassa | Foto Àngels Álvarez

 J’ai pour me guérir du jugement des autres
toute la distance qui me sépare de moi.
Artaud

L’identité sera convulsive ou ne sera pas, diu Marx Ernst. Eren ells. Des del títol deixa caure una certesa que perfila no saps qui. Però eren ells i no uns altres. Aquesta singularitat. Els mots que diuen el reconeixement des de la convicció indiscutible, perquè és ben segur i manifest que eren ells, ja deixen a la vista aquesta convulsió, perquè ens converteix a tots plegats en funambulistes de la identitat. Els mots que donen fe i s’ajusten a la seva realitat identitària irrefutable ens exposen als perfils disponibles de no sabem qui. I la seva nitidesa, d’altra banda, ens escup: eren ells, no érem nosaltres. Eren més d’un i això ja ens aboca a la idea d’una identitat col·lectiva i a la tensió inevitable que genera la idea de pertinença a una colla o a la guarda. La discriminació també és detectable en l’hostilitat i en la preferència de fer pinya amb aquells que ens ressemblen. Aleshores el refús és la resposta inclement d’aquell que pateix la separació. Arriben a influir tant el bandejat que l’exclusió ben aviat domina la seva vida. Això el decanta, i neda en la por, el disgust, l’obsessió i la ira. S’aïlla i és esquiu davant el desdeny de la majoria. Som al bell mig d’un conflicte de reconeixement. Dues paraules basten i ens deixen percebre la inquietud més contemporània de voler ser percebuts des de la diferència, la por d’extraviar la individualitat i el recel davant la solitud i la intempèrie.

La primera novel·la de Carles Rebassa m’ha fet pensar en aquesta afirmació de Blanchot: una novel·la és una obra de mala fe. I amb una derivació d’aquesta idea, quan s’afirma que la mixtificació és inevitable i paradoxalment és el fonament de l’honestedat de l’escriptor. Perquè en aquesta novel·la es fan presents la discrepància i l’ambivalència que generen els discursos de la sinceritat i els antagonismes entre autenticitat i retòrica. D’altra banda, allò que la fa realment singular és la seva manera d’espolsar-se les filiacions, perquè repel·leix les lectures que la volen assimilar a qualsevol forma de bildungsroman, de novel·la de formació, d’autoconeixement, d’iniciació, d’aprenentatge, o de rebel·lió. D’altra banda, tot i que fa baula amb els imaginaris de l’adolescència tampoc la podreu llegir en el marc de l’school story, i no sé si ens serviria la idea de Kristeva sobre el roman adolescent. És ella qui afirma que tots som adolescents quan ens apassiona l’absolut i que l’adolescència és una malaltia de la idealitat. Així mateix afegeix que la novel·la europea és una novel·la adolescent. Això ara pot semblar una manera de fer lloc a la novel·la de Carles Rebassa en la biblioteca.

Sé que és un text sobre la imprudència i la indocilitat, sobre el neguit i la impaciència, i la voluntat de distinció, i voler sortir dels rengs, sobre la intransigència i l’exaltació, la descoberta d’un mateix i l’exploració del cos. Sé que ens exposa al furor de viure i a les seves audàcies, a la incertesa i a l’inconformisme, i a la innocència més inexpugnable. També a les mutacions més vertiginoses i la sensació de manca d’ancoratge, als cossos mutants, i al cos que és percebut com a sofriment i les seves desharmonies, a la radicalitat dels anys més salvatges i a l’afany de modelització de l’adolescència. I a la vulnerabilitat, a l’exclusió i al refús, a l’ànsia de la vrai vie, a sentir el diable al cos i a la desfeta, a l’afany d’autofundació, a la virulència dels infants terribles i urticants, i al perfil rotund del bad boy. Sé que créixer és inacceptable i inevitable. Sé, també, amb Hölderlin que allà on creix el perill, també hi creix allò que ens salva.

Carles Rebassa i Sebastià Perelló | Àngels Álvarez

Carles Rebassa i Sebastià Perelló | Àngels Álvarez

Eren ells s’escriu en el creuer on es desfan els ideals i les imatges de la infantesa i aquí ens ofereix l’adolescència com a teatre i com a moratòria marginal, un espai entre i entre, quan l’infant que érem són coses perdudes i la rebel·lió pren la forma de valors arcaics en una terra de ningú i al marge dels valors establerts, relacionats amb l’errància i la irresponsabilitat, entre la coerció i el desig d’indisciplina. Quan l’edat és només l’escuma dels dies i un esborrany permanent que no s’afanya a esdevenir versió definitiva. Una atracció que sembla indefugible cap allò que és obscur i cap aquella vida breu i nocturna dels jocs de què parlava Pavese, més enllà de la infància ardent. Una ànsia d’immediatesa que fins i tot es reclama als mots i que pren la forma d’una mena de contraeloqüència. Això reclama una veu, una llengua que va més enllà del preciosisme ofensiu i vulgar d’un Salinger. També exigeix més virulència. Una mena de sobrietat enèrgica capaç de dir els dimonis interiors que ens roseguen i d’expressar fins i tot aquelles coses que mai no passen, però que deixen traces de la tensió i la insurgència en els gestos furiosos de no saber cap a on has de prendre. Una veu adherent, que s’arrapa als fets i als dies, que escruta i és acollidora i disposta a repudiar i a de dir la renúncia. Una veu que és com la mar, que fa forat i tapa, on no hi ha meu ni teu i fins i tot escup els nàufrags. I és literatura perquè diu coses que desconeixem de nosaltres mateixos, irradia una claror i una fosca reveladora, que també calla i salva i destrueix. Una paraula que és alhora allò que dius i memòria, i traces de mots antics que vénen de lluny per tal d’expressar la imminència d’ara i aquí que destil·len les portes obertes de pinte en ample quan tu no goses treure el peu del llindar. I una nuesa en la veu que no ve dels mots, però que ve, i s’esbadella, i el compàs és una urgència i alhora l’ànsia de no deixar passar el temps que liqua els dies de verd en verd i no tornen. Perquè vols creure que una manera de parlar és una manera de viure, perquè desitges que els mots i les coses ajustin, com casen les dents, o van plegats dos que caminen.

Després, més tard, aprendrem que som la por que teníem i la misericòrdia de mirar enrere, sense bellumes, quan alenàvem aquell aire de menjar-se el món a queixalades i érem cavallers dins la tempesta, sentíem aquella fascinació per la selvatgina i udolàvem a l’olor d’arrencat d’una veritat fonda que no sabíem, però que cercàvem en la llum i la força d’uns ulls que miren les coses i la gent, la claror que ve dels anys quan encara no han passat i han de venir, i que ningú no vol encara. I que no era la felicitat, que és cosa de vídeos quan ha passat el temps que no torna. Era un èxtasi i una vega i un país secret. Calia abandonar la comuna. Una mística de l’autenticitat en un teatre de culpables i innocents, de castigats i botxins, cruel i furtiu, on la humiliació i la vergonya també eren el pa de cada dia en un desert d’amics, quan senties que et decantaven de la gent, i fins i tot les pedres venien en contra. La vida dels mauvais anges té això: la maledicció és alliberadora i és una llosa. I fer llum mentre arrencam a córrer.

Perquè Eren ells també és un text sobre el menyspreu, la marginalitat i la repulsió entre homes llops i caçadors que tresquen en els replecs de no ser gaire més que allò que els envisca als dies i al llibre dels fets, quan les pàgines semblen estrafer el blanc insuls de la monotonia del temps que s’eternitza i les coses són iguals. Licantropies invertides que calquen en els llibres de Boris Vian. I en aquests montpellers de l’adolescència rebotes del text de Rebassa al Törless de Musil, a les nebuloses desafiants dels ragazzi di vita de Pasolini. T’acompanya Salinger, però amb desconfiança, i lluny, perquè Holden Caulfield ha crescut i si el mires sense por podria passar per un reaccionari ressentit. O algunes adolescències de Faulkner. Fins i tot Guibert i els seus fantasmes, a estones. I no sé què de Perec. Una llengua efervescent i audaç per tal de dir aquest imaginari de l’adolescència ingrat i alhora subversiu. Una poètica i una escriptura del cos que glapeix el temps i la veu de la pubertat, sense fer concessions. Lluny de les quimeres que creen miratges amb les ales d’aquests àngels maleïts. I les latències violentes que suren en aquest mirall que no mostra adults inacabats, sinó joves que s’esborranyen, que s’articulen en una “immaduresa” rebel que fa pensar en Gombrowicz. Sents, de sobte, aquella alegria de no llegir sol. Perquè un llibre també és el lloc que sap crear-se en una biblioteca on passegen l’adolescent de Dostoievski, el Huckleberry Finn de Twain, el Grand Meaulnes, els outsiders de Hinton i les verges suïcides d’Eugenides o els narradors de l’assaig sobre la pubertat d’Hubert Fichte. Però també la Frankie Addams de Carson McCullers, i el bandit de Limonov i el desobedient de Moravia. I Graq, i Truman Capote i Lindon, i no acabaríem mai.

Però amb els bergants del llibre aprenem que som amb els altres, però no som els altres i estam sols, intransitius. Tu mateix, sense la teva vida i tot, com un ca perdut enmig d’un solar. O som el consentiment que ens converteix en mirall de les opinions alienes, perquè la mediació dels altres forma part dels replecs més íntims de la nostra subjectivitat a través dels mots i els relats d’altri, de les subjugacions socials i el control dels afectes. Tanmateix, emperò, ens empeny una il·lusió: l’autenticitat que s’entruyella amb les nostre misèries. Som les ferides que ens han infligit ells i nosaltres mateixos a l’amor propi, quan encara crèiem possible una comunió emotiva i genuïna que descarrega sobre la pell més fina, i ja som carn de la humiliació i la injúria, que s’alça, esquerpa, com un afany d’emancipació, d’escapar als papers que ens són imposats. I som, alhora, un lloc des d’on podem repensar la pròpia inscripció social i la dels altres. Per això la novel·la s’escriu amb una paraula que sempre interpel·la i apostrofa, i passa d’una veu a l’altra en una trena inextricable de delícia i tortura, d’insolència i voluptuositat, que exposa els protagonistes a l’ofensa, a la nafra i als seus rituals. Carn de la derisió i del silenci, de la submissió i l’hostilitat que només reclamen reconeixement. Perquè no es tracta de voler suprimir l’adversari, sinó que el rival et reconegui com a individu. I això només és demanda d’amor. No és tant la preservació d’un mateix o la repressió del contrincant, com voler transformar l’apreciació dels altres, accedir a l’estimació. Esser reconegut, l’ànsia de presència al bell mig del trau entre llengua i imaginari. Per això Eren ells és una gran història d’amor i una gramàtica moral del conflicte, en la qual Rebassa escriu una veritable poètica de la vulnerabilitat. Descobrim allò que ja havíem sentit dir i que es calca en la vida dels protagonistes d’aquest llibre: que la identitat no passa de ser un compromís entre desig i necessitat. Pots triar: o ser no-res o fingir allò que ets. En definitiva, la nostra vida.

Mai no arribam a saber si una decisió pot canviar l’ordre de les coses, però ens empeny una carn arcaica que deixa veure les pulsions que sempre condemna la guarda, i sentim una melanconia aspra davant la pèrdua del cos, quan el cos i el món eren tot u. I sí, cada u és cada u, mentre sentim la força desfigurant de l’altre que impedeix l’estabilització, i Heràclit repeteix que és de la discòrdia que neix la més bella harmonia, entre forces d’atracció i resistència. T’hi abraones i no hi fa res si vas a parar a les cunetes, perquè sents aquella atracció seductora de la marginalitat, on la vida sembla més autèntica i la infracció és una forma exquisida del plaer, i ja ho saps, no hi ha res que provi que el plaer sigui un fenomen feliç. No t’adones que aquestes lluites contra els mecanismes de coerció moltes vegades acaben per reivindicar formes de reconeixement que només desplacen dominacions i les seves injustícies, i ja hi tornam a ser. Transgredir, ai las, és una transacció amb els preceptes. Tu, que cercaves el goig més pur, aquella estranya joia de viure, aquella gràcia fulminant del remor de la vida i volies atansar-te a les feres. La innocència només era la trama crua d’un somni de la gent que mira i dels homes grisos. Ja ho deia Melville, d’altra banda: ningú no és més misantrop que un adolescent decebut. 

Eren ells no és una novel·la d’adolescències, ni de formació, no hi ha la teleològica clàssica del gènere, ni aquella evolució linial dels personatges. És clar que la podem llegir en l’aup d’una biblioteca del bildungsroman, però des de la diferència. La seva manera d’espolsar-se les modelitzacions del passat o els models de perfecció girats cap al futur, les projeccions imaginàries del jo que no quallen, el seu informalisme, el rebuig a presentar un subjecte autoafirmant i al seu lloc, nedar en una trama col·lectiva d’experiències i proves que conformen un trajecte d’un retorn cap a un mateix, a partir de l’aventura de ser un altre que implica submergir-se en la invisibilitat, la seva forma de desdibuixar límits i surar en la permeabilitat de les fronteres, lluny de la solidesa del protagonista del gènere, ens obliga a entrar-hi a lloure. Tampoc no hi ha manera de llegir-la com un selfie d’una generació, perquè té aquella ardència grenyal que rebutja convertir-se en la veu de ningú, ni parla des d’una saviesa de després, quan esborrona mirar enrere, però es magnifiquen els anys de la joventut. Tampoc no és un lloc on covar aquell malestar. Per això és un text esquiu. És una incomoditat que també assumeixen els seus personatges. Per exemple tenen nom, però existeixen a desgrat del malnom, entre l’acceptació i el rebuig. Sòn la distància en relació a la identitat que reenvia a un nom. Són això i no. Els substitueix, els reconeix i els invisibilitza alhora. Són Ulisses i ningú. I alhora saben que un nom és un risc que s’ha de córrer.

Carles Rebassa | Foto Angels Alvarez

Carles Rebassa | Foto Angels Alvarez

Eren ells sura en la fluctuació permanent que defuig l’ancoratge. És una fluïdesa que s’imposa i no es deixa retratar. És un joc d’interferències i de difraccions, té aquest aire ondulatori i la força d’una propagació. La narració és erràtica, per exemple, però es presenta des de la contundència d’un díptic. El relat pren la forma d’una mena de bassiots que alhora que presenten contorns molt definits, s’espargeixen i divergeixen i les veus es prenen la paraula de la boca en una escriptura contrapuntística. Un preludi i una fuga. Perquè el díptic institueix un moviment dialèctic, un joc de forces i de profundes afinitats, alhora que defineixen una simetria i s’emmirallen en les seves correspondències tot i que mostren els traus i la seva escissió al voltant de l’amor i la mort. Ja diuen que escriure és primer de tot fer sorgir una absència. Barthes afegia que la missió d’una novel·la és la recerca d’una forma que digui alhora la mort i l’amor. Una manera que recull el sofriment i el trascendeix. Aquesta és la iridescència de l’obra de Carles Rebassa. I la seva resistència oberta. Entre el desig i la pèrdua. Això explica el muntatge del text, aquesta contundència clàssica i alhora la sintaxi aparentment fragmentària del relat, en un estil paratàctic, ràpid i net, però lluny del zapping, del pulp i del grotesc. I si hem de parlar de poesia, només vull tenir present aquella definició de Valéry quan afirmava que, en realitat, era la sensualitat del llenguatge. Perquè la llengua de Rebassa és laconisme i alhora surgència infinita. I una veu que és escriptura, que reclama una orella interior perquè no fa concessions a cap mena de costumisme imitatiu, i tal com deia Meschonnic, quan citava Hopkins, l’oralitat és el moviment de la paraula en l’escriptura. Una dinàmica, la via del sentit.

La fluctuació també és ben evident en el celobert que s’institueix com a paisatge de la novel·la. El món, els carrers, tenen coses bones, precioses, només cal estar preparats per a veure-les. Els personatges van i vénen entre els espais normatius, que la ferotgia adolescent profana, i els descampats, els llocs en construcció i abandonats d’un barri en plena transformació, entre carrers que s’esbuquen i cases que cauen i les noves, que són barates, entre solars buits i autovies. Un paisatge prosaic i ordinari, sense poetitzar, dels llocs anodins i desafectats, però que la tossuderia dissolvent dels personatges converteix, aquest terrain vague, en espai viscut.

La novel·la també dirà els temps febles, els moments sense importància, residuals, de la vida ordinària i banal, invisible i irrellevant. Els paisatges descartats i vides minúscules. Fins i tot la festa acabarà en no-res i formarà part d’aquest presque rien que entela els llocs i els esdeveniments més senyalats. Només hi serem de biaix, entre les bellumes dels paradisos artificals, i serà el decorat anodí que només emmascara la tragèdia. S’hi escenifica la incomunicació i són evidents els símptomes de desgana, de cansament i de fàstig. La novel·la sembla que ja només és aquesta manera de fer lloc als morts que revénen, aquesta espectralitat. Un mirall per als invisibles. Deu ser per això que una part important del text és un diàleg amb els absents. Ja ho deia Perros: écrire c’est dire quelque chose a quelqu’un qui n’est pas là. Qui ne serà jamais là. En aquesta veu que parla amb un mort, i que és la més esquiva del llibre, ressonen totes les altres. Perquè en Miquel Àngel és una metamorfosi de la figura de l’idiota, és la seva singularitat, la seva diferència i el seu estigma que ens convoca i que percaça l’obscuritat de tots plegats, la il·lumina amb la seva simplicitat i la seva innocència i davant la seva candidesa tothom mostra el llautó. És una presència demolidora. Un àngel sense missatge, marginal, sense cap mena d’autoritat, que s’alça com a veritable contrapoder, i és la peça essencial del mecanisme de trangressió d’aquesta obra.

Amb tot, a la novel·la, la il·lumina una alegria robada a la brutalitat, que ve de la satisfacció intempestiva d’aquests cadells enjogassats i esquerps que s’estimen i que no s’avenen amb estigmes de les vides infames que els encolomen. Pertanyen al món indòmit, corsers ardents i desbocats. Perquè treuen el suc a la precarietat, però no cerquen la superexposició, ni volen ocupar la pantalla que els ofereix l’artificialitat de l’espectacle. Tampoc no canten la magnificència de la invisibilitat. Deixen a la vista el dolor del menyspreu i la humiliació, però saben gaudir de la voluptuositat de fer-se esborradissos, perquè ni creuen sentir la necessitat d’esverar ningú. Entre l’angelisme i tenir-se per uns malànimes, entre la seducció del mauvais garçon, les figures de la maledicció i la seva aura nociva, enllepolits, insubordinats i sediciosos, per les delícies de la crueltat, a l’embat de la fascinació del mal, i fins i tot exposats a una estranya set d’obediència. La seva força clandestina tampoc no ve de cap manera de ser figures calidoscòpiques de l’homosexualitat, som lluny del sofre que destil·laven els textos de Genet o Pasolini. En aquest sentit Eren ells escup qualsevol intent de convertir la novel·la en literatura gai, quan amb això volen simular una correcció institucional, i no reclama un plus de subversió per aquesta via. Però tampoc no paga cap mena de tribut a cap classe de normalització, que no deixa de ser un redol d’arenes movedisses. Rebassa escriu, en aquest sentit, lluny de qualsevol mena d’essencialisme i cerca un lloc des d’on resistir a la norma, i mai la seva proposta encalça una adhesió fàcil. La virulència i la capacitat de subversió radica sobretot en la seva obliqüitat de franctirador. Una veu que no ajusta, i l’homosexualitat aquí només empeny en el mateix sentit: destorbar i fer la llesca. També allà, en els límits discursius del sexe. Aquesta és la seva indecència.

Aquí no se santuaritza cap mena d’idil·li juvenil, la novel·la no s’escriu des de la nostàlgia de la preservació d’un món adolescent capaç de fer revenir els somnis que teníem o els seus fantasmes, i tampoc no ens ve a dir la impossibilitat de la revolta, no hi ha reprovació, ni presenta monstres morals, sinó que ens encara amb el mite i la seva dissolució, i així, sense reverències, mostra l’artifici i alhora el denuncia, cerca la nostra pertorbació, trenca l’olla i ens aplega amb els ulls tapats. La pinyata era plena de serradís i d’aigua i només si vas molt viu aplegaràs alguna llepolia. Aquí la literatura fa el que ha de fer: quan ens ha ben remullat, ens despulla enmig de la plaça. I ens exposa, desarmats, a una profanació, a una nuesa intempestiva i fulminant que ens esbrella el cor, alguna cosa perillosa que ens fila l’ànima, una nuesa inquietant que revela una mancança fonda, la nostra fragilitat, alguna cosa que hem perdut i que no sabíem, allò que miràvem, i era impossible no quedar embadalits. Com quan mires un mirall, un fondal, o guaites pel coll d’un pou.