Del Grec a Bayreuth

23.07.2012

El gran teatro del mundo, segons Calixto Bieito

 

Déu és Déu. Hi ha déus que són déus. Pedro Calderón de la Barca és un dels déus del Segle d’Or, d’aquell segle XVII que tant va deixar per la literatura i la dramatúrgia. Aquell segle XVII que va deixar obres que estan classificades en l’esfera d’allò mític, d’allò, com diuen els antropòlegs teòrics, que forma part d’una part de la humanitat més elevada, que és una història però que és moltes històries, d’allò que és fruit d’un temps i una circumstàncies però que és etern en el fons, que és etern en totes les versions que se’n faci.

El gran teatro del mundo forma part d’aquesta esfera del mite. El sedàs de Carles Santos en la música i el de Calixto Bieito per la direcció avisaven al públic del festival Grec: anem a veure un mite fet espectacle multidisciplinar. L’ambient del teatre del divendres 20 de juliol a les 8 del vespre encaixa amb el d’una estrena sonada del Grec. L’aire del Lliure de Montjuïch era de cita especial, la sala Fabià Puigserver plena a vessar, acollia autoritats de la cultura, la xafogor de fora s’oblidava en la gran sala arquejada, expectant de quelcom sublim. La música en directe i l’escenografia preparaven per la grandiositat operística. Calixto Bieito és molt Calixto Bieito i el públic sabia al que s’exposava. Bieito s’està erigint com un lector de mites excepcional, i amb aquest Calderón ha rubricat una altra obra mestra en la seva trajectòria escènica. El millor teatre, òpera, coreografia, música, escenografia… tot junt. Carles Santos quadra la música a l’alçada de l’òpera, amb una interpretació i direcció musical vibrant del jove Clemens Flick. La dramatúrgia de Marc Rosich i Josef Mackert arrodoneixen el conjunt de l’Hades imaginat per Bieito… que comenci a parlar l’Autor.

L’Autor, des de fora de l’escenari, decideix que el Món produeixi vida i tingui fills, i l’Autor fertilitza el Món, un Món que és la mare terra, una mare mediterrània, una dona de dol, de cabells llargs com arrels, que pareix els fills amb patiment. Les criatures rebran una missió, una tasca, viure amb un paper decidit a la voluntat de l’Autor, el seu pare, el pare Déu. El Rei, la Discreció, la Bellesa, el Ric, el Pagès, el Pobre, i dos papers que no són papers però que són pura metafísica calderoniana: l’ànima perduda i el nen, o el nonat i el qui s’ho mira però no té paper. Tots ells, com el mite en conjunt, es representen a si mateixos però no sóc subjectes singulars i personals, sinó que són representacions de grups socials. Tots ells, els actors i les actrius, transmeten vida i mort amb una alta tensió; despullats, bruts de terra o de flors, bufons però també tràgics, veiem com la sang els hi circula per les venes. La mare Món els plora. La Gràcia, irònica, se’n riu. El pare Autor, el superb i punyent contratenor Xavier Sabata, és l’astre rei inclement, que tot ho crea i tot ho arrasa.

La Gràcia, mite viu en la dramatúrgia del Segle d’Or, ens apareix vestida de dama de l’època, un encert de contrast escènic més. Ella treu als personatges del seu paper, perquè la gràcia tan es té com es pot perdre, i es pot perdre fàcilment en una obra marcada per la mort des de l’inici. I la Gràcia és el poder executiu que fa complir la llei, i la llei és la voluntat de Déu, la voluntat de l’Autor, Déu únic, qui escriu la voluntat mateixa dels seus personatges: Dios es Dios, repeteix en castellà, llengua original de Calderón reservada als sers superiors, mentre que els humans o actors, parlen en alemany. En un final una mica caòtic, tampoc hi falta el llatí en l’acte sacramental, clar.

Una proposta escènica i musical rodona. Uns tubs que decoren una escenografia que fa de sostre, uns tubs que són un gran orgue, un gran instrument de molts tubs, amb moltes veus i moltes sonoritats, que és la vida mateixa. Cada tub pot ser una queixa, una respiració, un lament del paper que li toca viure al personatge. L’escenògrafa Rebecca Ringst tanca el cercle amb un orgue per una gran òpera que és aquesta “òpera total” (totalment wagneriana) que Bieito ha fet de la mítica obra de Calderón. L’obra total, l’art total. Bieito ha potenciat l’acte sacramental com a “cantata experimental”, una producció sorgida del Theater Freiburg, de la ciutat alemanya materna de la gran metafísica europea, de lectura dels clàssics i dels místics, que dóna llum a l’essència metafísica barroca, que dóna una segona ànima romàntica wagneriana a una peça del barroc espanyol. Bieito ha fet de Wagner, i no és una afirmació qualsevol: ha fet d’una gran obra clàssica de caràcter religiós i filosòfic una òpera rica en escena i música. I durant dos dies ha ofert al Mite i al públic del Grec la representació més clàssica, més barroca, més exuberant, més operística i definitivament més wagneriana del festival.