De ruta pels planetes Trapezi

Amb uns “Em deixeu, passar? Gràcieees”, l’Enric Petit i en Tomàs Cardús (Circ Pistolet) i carregant a les espatlles uns troncs es fan pas per arribar a l’escenari improvisat –és a dir, la zona reservada per l’actuació. Cal Massó era ple de gom a gom d’un públic força heterogeni, la plana major d’autoritats de Reus i comarca, els artistes de circ, i famílies que van venir al complet. Com passa en altres fires o festivals estratègics, dijous el vespre/nit serveix per agafar impuls i escalfar per la voràgine del cap de setmana. Després d’un discurs breu d’en Leandro Mendoza, el nou director de la fira, l’aperitiu i el vermut de la fira es van servir: el duet del Circ Pistolet amb les melodies de la banda Los Circonautas.

Un dels grans canvis ha estat l’ubicació del Cabaret que enguany l’han plantat al bell mig de la plaça del Mercadal, el rovell de l’ou de Reus. L’estructura de l’escenari és imponent, però de nit encaixa molt millor en la foscor amb les llumetes que perfilen una carpa de circ, i amb el campanar il·luminat de fons, tota plegat contagia la màgia del circ. Els encarregats de presentar són els clowns Jordi Martínez, que va sortir amb una túnica majestuosament pallassal, i l’Oriolo (Oriol Boixader, que al llarg de l’espectacle apareixen i desapareixen entre el públic provocant caos i creant harmonia. Entre altres pallassades, l’Oriolo va servir vi de la manera més orginal possible amb un paraigües i en Martínez va enredar al públic per fer de Teletubbies. El cantant Joan Garriga (La Troba Kung-Fu) complementava la presentació amb més serenitat, tot fent de pont entre els clowns, Los Circonautas i els números de circ.

El pastiche “cabaretero” va començar pels aires amb Toni & Mila penjats de la corda, que ens van deixar a tots amb la boca ben oberta, seguidament va entrar en escena Ramiro Vergaz, un malabarista vintage que balla swing i no se li esborra mai el somriure de la cara. En un registre molt diferent, Oskar Mauricio acompanyat d’una música estil “chill out apocalíptic” va impressionar la plaça atapeïda enfilant-se a una cinta i fent de pèndol humà, una campana silenciosa i ben elàstica. Amb un toc molt més íntim i juganer, Zirkus Morsa va meravellar el públic amb el seu enginy: com treien suc a una planxa i un tub fent acrobàcies. I finalment, un parell de suecs amb un look molt hípster d’última generació –monyo i barba–, els Baltic Seamen (Andreas “Adde” Lindsteöm i Nilas Kronlid) van escalar amunt i avall amb molta calma –o en una energia escandinava molt cool– per la perxa xinesa. Ja s’han batejat com a Baltic Seamen, però, crec que “iVikings”, també els escauria força. Com a “ximpum” final, en Martínez –clown i també un hàbil social media manager– va demanar que tothom els apuntés amb el mòbil i el flaix, per penjar les fotos de la família cabaretera a les xarxes socials.

Complicitats en marxa

Es respirava el frenesí i l’alegria d’un principi de festa, tot fent cua per entrar al Teatre Bràvium el divendres a la tarda. I enmig de la fauna local ja es veia més gent amb l’acreditació penjada –professionals locals i estrangers. Dins la sala, mentre la gent s’ubicava al seu lloc, un noi –que sembla en Massagran en versió musculosa– anava col·locant un mena de tronc d’un racó a un altre de l’escenari. Fosc, lllums, comença la funció i silenci absolut. I en mig segon, Zirkus Morsa ja ens havia abduït, petits, adults, professionals i periodistes.

En un indret semidesèrtic, enmig d’una platja, un noi (el Massagran musculós) construeix un ninot amb un tub de fusta i unes branques sobre una planxa rectangular de fusta. Ell és molt formal. En aquest paratge perdut entra una noia, un pèl entremaliada, qui amb un tres i no res desmonta el que ell ha construït amb molta cura. La fin demain de la cia. Zirkus Morsa (Alemanya) és una fàbula sobre la complicitat de dos nàufrags que es revela en cada gest de Rosa Wilm i Moritz Böhm (ella i ell), i el tub i la planxa (els dos artistes inanimats). Tots quatre s’embarquen en un sens fi d’aventures/coreografies acrobàtiques teixides amb delicadesa i harmonia. Juganers i persistents. En una part, ella s’aguanta amb el cos doblegat sobre les cames, mentre ell inclina la planxa cap amunt. O bé, en un altre moment, fan una torre amb el tub entre els dos. Al llarg de la peça la confiança entre els dos creix i els equilibris són més desafiants. Ell es deixa anar, i ella es torna més atenta amb ell. Trobar l’equilibri junts és l’objectiu i amb la presència d’un tub i una planxa desencadenen les ocurrències més imaginatives.

Després d’aquesta injecció de complicitat íntima, al sortir d’aquesta bombolla vaig esmunyir-me en els carrres de Reus en ebullició “circense”. L’elefant del Trapezi –carregat de nens somrient feliços i d’altres desconcertats– desfilava pel carrer Monterols (el “Portal de l’Àngel” de Reus) en processó guiat pels Boozan Dukes, que perfumaven amb el seu swing crioll francès l’artèria comercial de Reus. Al desembarc a la plaça del Prim, el genet de l’elefant anunciava el número de l’alegre Ramiro Vergaz, el malabarista vintage (rodolí).

Al cap d’una estona, uns carrers més avall, la companyia andalusa Zen del Sur presentava Wake App. La plaça del Baluard convertida en un jardí d’infància tranquil·lot esperava que comencés la funció. La proposta de Zen del Sur és força divertida: una agent comercial (interpretada per l’acròbata i ballarina María Muñoz) presenta una app revolucionària a un adolescent que viu a través del seu mòbil (Carlos López, acròbata i ballarí), acompanyats per dos músics en escena. El que comença amb paròdia, més o menys ben fusionada amb música, acrobàcies i dansa i música es dilueix en un seguit de números –amb unes transicions massa evidents– que perden el ritme necessari per mantenir el públic atent. L’itinerari que m’havia marcat pel divendres era ambiciós i per tant vaig haver de marxar a corre-cuita cap al Teatre Fortuny, abans que Wake App s’acabés.

Pallassades angelicals i “ioquexé!”

La mitja d’edat a la platea del Fortuny era molt més alta: senyores i senyors de Reus assitien a l’única funció de Paradís Pintat, en el marc del Trapezi. Pepa Plana es fica en la pell –o més ben dit, dins d’un llenç– per encarnar un angelet cansadet i avorridet de cantar Nigra Sum, que de tant en tant deixa anar “ioquexé”, amb les seves tres companyes. L’escenografia dissenyada per Lali Canosa és una amplicació a escala humana d’un bufet –d’aquells decorats amb cobretaules de ganxet– de la tieta o l’àvia, amb el típic quadre d’angelets, una caixa de música i un coixinet de costura. Pepa Plana juga el tedi amb molta destresa, a l’inici entre esbufec i esbufec de desesperació, i ens trasllada a un món que els catalans coneixem bé, molt “teresino”, des de la lògica de la pallassa. Els arcàngels són els protagonistes en portada de la revista “Angelica, coses del cel”, i que l’angeleta Pepa llegeix àvida com una adolescent en zel. En aquesta escena i en la que intenta explicar amb molt poc èxit la història d’Adam i Eva –perquè la confón amb altres relats sobre o amb pomes–, la platea del Fortuny va entonar riallades espatarrants. Ah! I no ens oblidem de l’atrezzo, complement imprescindible i encantador, com el farcellet.

Més enllà d’aquestes distraccions celestials i el desig de ballar rock and roll o jotes ebrenques, l’angeleta té somnis de grandesa: vol ser un àngel de la guarda i volar. El guió de Ferrucio Cainero i Pepa Plana ens va parlant en dos nivells: la comèdia, en primer pla, i en segon ens etiziva la realitat complexa. Sense enviar cap missatge moralitzador, és a dir, cap recepta per a súper-herois, Paradís Pintat ens fa saltar les llàgrimes de riure i alhora ens recorda que les tragèdies actuals –els naufragis de refugiats al Mediterrani– existeixen, i que nosaltres, individualment, som ben poca cosa. A l’acabar: ovació exultant. Però, tot aixencant-nos de la butaca, darrere meu, hi havia una senyora molt ofesa amb la rèplica final –el naufragi– que anava exclamant “No ho entenc, per què ens posa aquestes imatges tant tristes? No ho entenc! Per què?”. Segurament aquesta senyora viu pateix d’una literalitat profunda i aguda. No vaig ser prou ràpida per girar-me i dir-li: “Senyora, tant de bo sentíssim més “ioquexés” de la Pepa Plana, que són més aguts que els comentaris repetitius i evangèlics dels tertulians de capçalera”.

Per sopar: fruita d’alt voltatge

Un mos ràpid i cap al parc Sant Jordi que hi falta gent. Els Collectif À Sens Unique, una companyia francesa joveníssima, ha convertit en una mena de pis d’estudiants l’escenari plantificat a la plaça Antoni Borrell (la que hi ha al bell mig del parc). Léger démêler és un collage de números d’acrobàcies, algunes molt reeixides i espectaculars, amanides amb picabaralles i flirtejos, amb o sense aparells. En total són cinc artistes en escena, quatre francesos (molt francesos, alguns amb camisa de ratlles) i una noia argentina (moderadament argentina). De cada situació que planetegen en surten entramats acrobàtics, com el moment en el que dues noies es van passant el micròfon de la manera més complicada, entrellaçant-se en posicions inimaginables per la majoria de mortals. Evidentment, en un pis d’estudiants, cadascú hi juga un paper, com el noi “popular” que passeja tot ben xul·lo fent acrobàcies amb la bicicleta o l’argentina que posa pau ballant amb el cèrcol. Ah! I en un moment donat –que no s’entén molt bé perquè– intenten menjar-se una llimona, que segons em va dir el meu oncle dentista, és molt arriscat.

De llimones a maduixes. En l’unives del somni de Twin Peaks que recreen els d’Atempo en el seu nou espectacle, entre fuetada i fuetada, mengen maduixes. Endinsar-se en l’imaginari lynchià, té els seus avantatges icònics –cortina vermella, bola de cristall– i els seus perills dramatúrgics. Tres personatges formen part de Pulso; un home en un vestit negre i curtet que somriu sardònic (Matías Marré), una dominatrix (Marilén Ribot), i un signe de puntuació submís –un home enfundat de negre amb un ventall de barret– (Sergio Pla). Ells habiten en un món abarrotat de fetitxes sexuals, sadomasoquistes o bondage. La música original creada per Marasma Zirba ajuda a entrar en aquest submón. El despelgament de les disciplines de circ intenta emmirallar els desitjos o les actituds dels personatges: la dominatrix que desfil·la amb talons sobre ampolles de cava, les fuetades que s’infligeixen els uns als altres, els malabars o la roda Cyr. L’objectiu és evident, però Pulso no acaba de bategar del tot: els personatges es perfilen superficialment, perquè no han estat construïts des de dins. Hi ha actituds identificables, però on són les pors o els anhels que els mouen? És lloable l’esforç per recrear un món tant enigmàtic i delirantment dens com el de Lynch, però hi manca la seva profunditat. Ara bé, Pulso acaba amb un crescendo espectacular a càrrec de Marilén Ribot al trapezi i a la corda volant. Salvatge!

En només set hores i escaig de ruta pel Trapezi 2017, un passa de sala a pista, de plaça a carrers, i s’adona que no només existeixen mil i una disciplines i formats en el circ actual; sinó que cada companyia o artista és d’un planeta diferent, que hi ha mil i un circs. I que de ben segur, una de les pistes (o més d’un d’una) és per a tu.