De la ventada a la brisa, del cop de puny a la carícia

2015 serà l’any en el qual es va celebrar el vintè aniversari d’Arco Y Flecha, la productora dels activistes Sergio Merino i Marta Fontanals que ha fet possible la presència del bo i millor del jazz d’avantguarda als nostres escenaris. De l’any 2015 també recordarem que un dels grups més il·lustres del catàleg d’Arco Y Flecha, Atomic, va debutar el 15 de novembre a Olot, convidat pel programa A Pas de Jazz, de Ràdio Olot. L’any 15 també serà l’any en el qual el Jamboree va acollir l’actuació d’un duet d’alt voltatge i alta volada: el del pianista Agustí Fernández i la bateria Lucía Martínez, el 19 de novembre, en el marc del III Jamboree Jazz Club Festival. Són dos exemples de música lliure, llibertària, lisèrgica, plaent i lacerant que el cronista Martí Farré i la fotògrafa Ariana Nalda van presenciar.

La música a vegades és com un cop de puny, com una ventada que escombra qualsevol convenció formal fins llavors inqüestionable. La música és lacerant, lisèrgica, quan transforma com per art de màgia el so dels instruments i fa, per exemple, del piano una baluerna xiscladora, amb cordes que espeteguen com cables elèctrics, i converteix el/la bateria en una mena d’il·lusionista dels registres mecànics. La música llavors és allò que succeeix més enllà del que no es pot ni es podrà mai representar sobre un paper.

El pianista Agustí Fernández i la bateria Lucía Martínez són dos dels millors improvisadors de l’escena de les músiques lliures. Són capaços de pujar a un escenari i embarcar el respectable en un viatge per mar fonda amb una nau a la deriva, de bastir des del no-res una composició instantània, irrepetible, amb fragments d’intensitat desbocada, però també amb silencis esfereïdors. Fernández i Martínez es coneixen de sobres, o almenys aquesta és la sensació que van transmetre al Jamboree. Plegats van fer el camí cap enlloc des de la complicitat, des d’una mena d’una aparent telepatia instantània. El so de les escombretes es confonia amb el de les cordes fregades del piano de cua. Les notes inconnexes que tocava Fernández empastaven amb el ritme frenètic que executava Martínez. Són dos dels molts microfragments de màgia sonora que es van esdevenir sobre la marxa.

No hi havia jerarquies ni digressions autoreferencials, ni lletanies interminables. La sessió, encara que a priori no ho pogués semblar, tenia ritme i fins i tot estructura, de Meccano embogit, si voleu, però en tenia. Sens dubte. És la que podem trobar, per exemple, al disc Desalambrado, el magnífic treball que Agustí Fernández i Lucía Martínez van presentar al III Jamboree Jazz Club Festival. I, com si es tractés d’un final previst —que òbviament no ho era— la sessió va cloure amb una de les melodies tristes més boniques que s’hagin compost mai: “La processó,” una peça que Fernández va escriure pel disc El laberint de la memòria, de 2011, i que forma part del vessant més líric del pianista mallorquí. No en va, Fernández sempre s’ha definit com un creador a l’estil del doctor Jekyll i el senyor Hyde, esperit que també podem estendre a la personalitat artística de la bateria gallega. A la cava de la plaça Real, convertida per un dia en una mena de catacumba de l’inframón musical, no sabem quin beuratge van prendre Martínez i Fernández, però de ben segur que contenia algun ingredient capaç de convertir el concert en una autèntica sessió de poesia sonora, i també visual.

Atomic a la terra dels volcans

La música també pot ser imprevisiblement bella quan es construeix des d’una formació d’estructura clàssica —un quintet de saxo, trompeta, piano, contrabaix i bateria—, però que va néixer l’any 2000 amb la determinació de combatre la suposada sobredosi de lirisme de les propostes més arquetípiques del jazz escandinau. Parlem del grup Atomic —Fredrik Ljungkvist (saxo i clarinet), Magnus Broo (trompeta), Håvard Wiik (piano), Ingebrigt Håker Flaten (contrabaix) i Hans Hulbœkmo (bateria)—, avui un referent del free-jazz o jazz d’avantguarda a tot el món.

Malgrat no voler ser, en aparença, preciosistes, el cert és que la proposta atòmica consisteix sovint en una combinació de fragments melodiosos i harmònics, sensorials i, fins i tot, xiuxiuejants, amb d’altres directament abrasius. La seva és la veritable música de la sorpresa, amb canvis rítmics i climàtics sobtats i estructures alambinades. La proposta tel·lúrica d’Atomic és també la del, diguem-ne, sabotatge de les emocions, la de les tensions expressament irresoltes, la dels paisatges concatenats, la dels punts de referència que venen i se’n van, que tornen quan menys t’ho esperes.

El quintet de músics suecs i noruecs és el que juga amb les tècniques esteses dels instruments sense renunciar a la perfecció del so més depurat; el que passa del pianissimo al fortíssim com qui no vol la cosa; el que fa de la bellesa misteri, i converteix el misteri en bellesa. Malgrat el pas dels anys —15 anys en l’àmbit de les avantguardes són molts anys— Atomic encara és a vegades com un grup de cambra de música contemporània. D’altres, és un quintet de jazz i prou en la seva accepció més llibertària.

Atomic continua sent una de les apostes més captivadores de l’escena nòrdica, una de les que més ha contribuït a engrandir la difusa escena d’escenes que és el jazz dit europeu. I si no que li ho preguntin a la gent que es va acostar al Teatre Principal d’Olot. El grup va fer parada i fonda a la capital de la Garrotxa en plena gira de presentació del sisè àlbum de la seva carrera, Lucidity. Durant la vetllada, l’únic concert a Catalunya de la seva actual tourné, van sonar peces com ara “Laterna Interfult”, “Lucidity”, “A New Juction” i “Stuck in Stockholm”. A banda de les noves composicions, el grup va presentar un nou component: el joveníssim bateria Hans Hulbœkmo, que encara no té la força abassegadora del gran Paal Nilssen-Love, però que ja ha assumit la idiosincràsia sonora del grup. El saxofonista Fredrik Ljungkvist i el trompetista Magnus Broo van ser dos dels músics més destacats de la sessió. Sobretot Braa, amb una potència tímbrica en dos moments de proporcions majestuoses. El contrapunt el va posar el pianista Håvard Wiik amb un fraseig amb petites dosis de lirisme. Per la seva banda, el contrabaixista Ingebrigt Håker Flaten va apuntalar amb solidesa les escomeses rítmiques de la resta del grup.

“Agafeu-vos fort a la cadira”, va recomanar l’activista Carlus Fontfreda en la presentació del concert, tement tal vegada una possible escampadissa massiva del respectable —no seria el primer cop que succeeix en un concert d’aquestes característiques. El cert és que només dues persones van abandonar la sala abans del final, i és que a vegades val la pena agafar-se fort a la cadira i gaudir del bell contrast entre la brisa i la ventada.