De coques bamba, pomades i pellofes

13.09.2012

Si anau a Menorca, a Maó en aquest cas, no se us ocurreixi demanar una pomada pensant que us podreu untar el braç, per exemple, i curar el cop o ferida que us heu fet. Ni penseu, si sentiu que qualcú s’ha begut una pellofa, que s’ha begut l’enteniment i que ralla de la pell d’una fruita o d’un llegum o del personatge (en Pellofa) que, tenc entès, és el rei de la festa i dels poca-soltes al Carnestoltes de Mataró. Com tampoc us penseu que si qualcú ralla del caragol del pont de Sant Roc s’està referint al cargol que viu en aquella zona de la ciutat, ni que menjar coca bamba tengui res a veure amb les vambes que convé dur als peus si del que es tracta és de caminar un llarg tram més còmodament.

I és que la pomada i la pellofa no són sinó el nom que reben a Maó dues de les begudes típiques menorquines que solen beure’s, sobretot, a les festes amb cavalls que es celebren a l’estiu illenc. L’una, la pomada (que a altres pobles de Menorca, com a Ciutadella, rep el nom de gin amb llimonada), és, efectivament, una beguda alcohòlica on s’hi mescla gin (la ginebra illenca) i llimonada; mentre que la pellofa és la mescla de gin, pell de llimona (d’aquí segurament el nom) i un raig de sifó. Per la seua banda, el caragol del pont de Sant Roc és el passeig que realitza la colcada (comitiva a cavall formada pel conjunt de caixers i cavallers que participen a la festa) pels carrers del centre de la ciutat (i que inclou, com no, el pont de Sant Roc) i la coca bamba seria, per resumir-ho, l’ensaïmada típicament menorquina (de fet, a altres pobles, com a Ciutadella, a la coca bamba se la coneix simplement per ensaïmada), que es sol presentar a base d’una massa de pasta enrevoltada circularment cap amunt que té la forma, precisament, de closca d’una caragol enorme, contràriament a la mallorquina que, també enrevoltada circularment, és d’aparença més plana i no va cap amunt.

 

Coca bamba. Ensaïmada de Menorca

 

I què tenen en comú aquestes quatre paraules (pomada, pellofa, caragol del pont de Sant Roc i coca bamba)? Idò, que són quatre dels cinquanta-quatre termes que formen part del breu diccionari en línia que acaba de publicar el Termcat (Centre de Terminologia de la Llengua Catalana) referides a la terminologia específica de les festes de Maó, celebrades, per cert, aquest passat cap de setmana en honor a la Mare de Déu de Gràcia. L’autora d’aquest vocabulari és la menorquina llicenciada en filologia catalana Anna Tudurí Suaus, de 23 anys, que, segons es descriu al web de l’Ajuntament de Maó va fer la proposta de publicació al Termcat després de la realització d’un treball acadèmic per al màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona (curs 2010-2011).

Si rallam de l’arbre de camp, els cinquanta-quatre termes del breu diccionari terminològic de les festes patronals de Maó s’han dividit en quatre grans bloc (estructura de la festa, elements materials, la música de les festes i la cuina de les festes) i aquests, a la vegada, en altres petits apartats, com la junta de caixers, la normativa i els actes rellevants a l’estructura de la festa; la indumentària dels caixers, ornaments dels cavalls i altres elements als elements materials; i els balls, les tonades i els instruments a la música de les festes. Així, apart dels quatre comentats, s’hi inclouen termes tan nostrats com sa capellana o el fabioler, la diana o el jaleo, el pregó popular o el volem vi, l’aigua-ros o la canya verda, la buldrafa o les flocadures, l’Es Mahón o el ball des còssil, o la dolsa o l’ensaïmada, tots relacionats amb la festa específica maonesa.

En realitat, el diccionari no és molt extens i hi podria haver més entrades de les que hi ha, deixant de banda que, en general i parcialment, són termes dels quals ja se’n fa referència a altres diccionaris (com a l’Alcover-Moll) o a altres publicacions menorquines (com podrien ser als Quaderns de Folklore núm. 40/41 dedicat a les festes de Gràcia o al núm. 84 que ralla de Música per a una festa, dedicat també -tot i que centrat en la música- a les festes de la Mare de Déu de Gràcia de Maó). Tot i així, però, amb tot, es tracta d’un recull ben interessant que reuneix en un sol espai una terminologia que si bé als menorquins ens és més familiar, de fet no ho és tant per a la resta de territoris de parla catalana, on algunes paraules tenen altres significats. I, de fet, ja es tracta també d’açò.

A la vegada, moltes de les paraules recollides en aquest breu diccionari de les festes de Maó són vàlides per a les festes amb cavalls que es celebren a altres poblacions de Menorca, encara que segurament, si se’n fes un, de diccionari, per a cadascuna de les festes (apart de les especificitats de cada poble: per exemple, si a Maó tots els caixers porten guindola al cap, a Ciutadella duen guindola o capell de teula segons l’estament que representen -els pagesos duen capell de teula- fins i tot trobaríem casos en què la mateixa paraula té un significat diferent segons la població (el cas de la pomada o gin amb llimonada és un exemple) o que una mateixa cosa, com ara la coca bamba o l’ensaïmada, es fa de diferent manera, amb ingredients diferents, no ja segons s’elabori en un poble o un altre sinó en una casa o una altra del mateix poble. Seria interessant. Qualcú s’hi anima a fer un diccionari terminològic de cada festa, per veure aquestes similituds i diferències?

Blog de Joan Mascaró M. S’hort d’en Joan

 

 

 

Etiquetes: