David Ymbernon o la imaginació com a salvavides en temps de crisi

Aquests mesos de juliol i agost David Ymbernon exposa a Artèria, Espai d’art i tallers, d’Igualada. Amb motiu d’aquesta exposició, Jordi Marrugat ens ofereix una reflexió sobre el paper que pot tenir l’obra d’Ymbernon, i l’art i la literatura en general, en el context històric, social i econòmic actual.

Quan tot s’enfonsa, quan el món que coneixem naufraga, no hi ha eina més inútil que el que comunament anomenem realisme. Perquè el realisme no és pas, com sovint s’afirma, la percepció o la reproducció fidel del real. Aquest és massa complex, divers, infinit, per ser mimèticament aprehès o imitat. Tan essencials a la nostra experiència del real són els somnis, les pel·lícules, els llibres, la fantasia o els jocs infantils, com ho són la política, els diners i les condicions materials de vida. La voluntat realista no és més que una mirada ideològicament limitada envers aquesta complexitat irreductible. En un món en què els discursos predominants difonien el positivisme com a única via de coneixement veritable del real, el realisme fou la mimesi de les regles del pensament positivista, però no fou mai la mimesi del real complex; en un món en què tota activitat pública és considerada en funció del seu rendiment econòmic, ser realista és simplement imitar els raonaments materialistes imposats per la ideologia dominant. La mirada realista és, doncs, una mimesi ideològica que no pot resoldre mai una situació de crisi. Perquè un moment de canvis profunds no pot ésser afrontat des de la limitació de la ideologia que imperava en un món que els nous canvis fan que ja no existeixi, que la crisi mateixa fa evident que està canviant. La mirada fidel i limitada que busca persistentment la imitació ideològica dels discursos del passat no trobarà cap sortida a unes circumstàncies que, vistes des de les veritats establertes per aquell passat, desemboquen indefectiblement en un final aterridor. Només sabrà veure aïllat de tots els universos possibles el camí vers la catàstrofe, el final del món tal com l’imaginava la ideologia del passat, que intenta mantenir-lo a costa del sacrifici dels desafavorits. En la limitació realista del real no hi ha mai salvació possible. Per això els poders socials i econòmics establerts, els creadors de la ideologia imperant, els únics que treuen benefici d’aquesta limitació abocada al desastre de la majoria, han intentat sempre marginar, silenciar o destruir tot allò que escapa al seu control estricte, a la seva ideologia, al seu realisme. En un mot, tot allò que és fruit de la imaginació.

En l’actual situació de crisi, la simple etiqueta d’«inútil» o «improductiu» col·locada amb afany desacreditador a totes aquelles activitats que no poden ser sotmeses a les lleis del mercat i la dignificació d’aquestes lleis com a única via de supervivència social possible és part del discurs ideològic del passat que malda per sobreviure als canvis econòmics i socials. És una tàctica que reïx a l’hora de convertir les infinites capacitats humanes que podrien realment imaginar i construir un món nou en un ramat dòcil sotmès al control dels gossos de la vella ideologia. Contra aquest fet, en un ambient d’asfíxia provocat pel pensament únic i la direcció marcada, no hi ha millor fugida que la imaginació; en un món abocat al naufragi, no hi ha millor salvavides que la imaginació; en una societat que imposa unes condicions de vida indignes amb l’excusa que cal ser realista, no hi ha arma més poderosa que la imaginació. La imaginació per la imaginació potser no ens donarà l’aplicació política, social i econòmica que cal contraposar a la ideologia del passat per construir un món nou. Però no és menys cert que aquesta aplicació només podrà fer-se si abans ha estat possible plantejar opcions adequades als nous temps i, per tant, lliures de la vella ideologia. I del domini que una ideologia exerceix sobre tots els àmbits de la realitat compartida tan sols pot escapar-ne el cultiu de la imaginació, la facultat més detestada i menyspreada per tot poder establert.

Penseu, si no, en aquell continent tiranitzat i homogeneïtzat en funció d’una simplicíssima ideologia dominant que ens donà a conèixer George Orwell a la visionària Mil nou-cents vuitanta-quatre. El poder estatal ho controla tot, des de la llengua fins a la veritat, des de la història fins a cada segon de cada vida de cada ciutadà. És l’era de la «posthistòria» que posteriorment han proclamat els neoconservadors, aquells que volen veure aturat el progrés per desvincular l’home de les seves circumstàncies i lligar-lo a una concepció essencialista del món que no li permeti adonar-se dels canvis socials i, per tant, reaccionar-hi. «La història s’ha aturat. No existeix res excepte un present constant en què el Partit sempre té la raó». Però aquesta abolició de la llibertat no és completa si no es priva també l’home de la seva imaginació, de tots aquells comportaments que li despertin una manera diferent de percebre l’entorn i relacionar-s’hi. Per això el Partit prohibeix les relacions sexuals lliures, intenta conèixer els somnis dels ciutadans i controla totes les formes d’art, de música, de literatura —les novel·les les escriuen màquines pertanyents al Departament de Ficció. Però, per damunt de tot, ha hagut de suprimir la infantesa. Al món de Mil nou-cents vuitanta-quatre no hi ha infants que, amb els seus jocs, puguin suggerir o imaginar nous mons i noves formes de relacionar-se. «Gairebé tots els nens avui dia eren horribles». Havien estat transformats en autòmats al servei de la ideologia dominant. «Eren sistemàticament convertits en ingovernables petits salvatges, i malgrat tot això no els produïa cap mena de tendència a rebel·lar-se contra la disciplina del Partit».

En efecte, una societat sense jocs, sense art, sense imaginació, és una societat incapaç de salvar-se. En la combinació de tots aquests elements rau el poder subversiu no ideològic, no polític, no econòmic, però implacable, de l’artista, poeta, cuiner, mag i infant David Ymbernon.

Quan en el nostre entorn tot s’enfonsa, en unes magnífiques peces sense títol, Ymbernon ha imaginat un univers estètic assolat per riuades de pintura taronja. Hi naufraguen joguines, és a dir, escultures industrials que representen realistament el nostre món: un Madelman, una moto, un tractor. L’infant juga lliurement amb objectes construïts per a altres finalitats que les d’enfonsar-los en mars de pintura taronja, a punt de perdre la forma, la personalitat, l’existència, en una superfície homogènia. Però no els deixa enfonsar-se del tot. Els congela en aquest instant en què inicien la seva desaparició. Fa imatge atemporal, artística, d’un moment de crisi, de canvi, de naufragi de la realitat i del realisme. I hi presenta la imaginació com a únic salvavides possible. Perquè sobre el magma confús de l’informe en què tot s’enfonsa floten algunes formes que sobreviuran al naufragi. Són les que la imaginació ha sotmès a una transformació funcional que les ha extret de l’utilitarisme i el realisme: una llauna d’anxoves que fa de barca el rem de la qual és un llapis i una barca carregada amb les provisions més inútils —fils, cabdells, puntes de coixí— floten tranquil·lament sobre la riuada d’un món en crisi. La salvació no és, doncs, en la voluntat de nedar —l’home representat realistament per un Madelman que intenta nedar s’enfonsa fatalment—, en la utilitat dels objectes —de què serveix una moto en plena riuada?— o en la construcció racional, sinó en la intuïció que permet pressentir les formes capaces de flotar, d’esdevenir petites illes salvavides contra el naufragi constant de l’existència humana. En un món en crisi, se salva només allò que la imaginació del joc infantil transforma perquè només aquesta és capaç de crear una realitat nova per a un món nou.

Això mateix fa David Ymbernon en la seva performance de poesia visual culinària. Vestit de xef entre xefs de nouvelle cuisine ell és l’únic que presenta una cuina realment nova, imaginativa, amb ingredients inaudits: pèsols sortits d’una taronja com si en fossin els grills; olives que han crescut dins d’un pebrot com si en fossin les llavors; alls continguts dins una closca de nou; oli envasat en una llauna de Coca-cola. Escèptica de mena, la reconstrucció positivista de la nostra experiència del real negarà sempre, certament, que els pèsols puguin sortir de les peles de taronja o els alls de les closques de nou. Però la poesia i l’art no busquen una aplicació utilitària amb fins mercantilistes o polítics. Tot al contrari. El simple fet de fer-nos imaginar per un moment que els pèsols podrien sortir de les taronges i els alls de les closques de nou, ens permet prendre consciència que la nostra percepció del món no és natural, sinó construïda —fins i tot el nostre empirisme ens permet admetre que Coca-cola bé podria haver estat una marca d’oli i aquest producte bé podria comercialitzar-se enllaunat com la Coca-cola. Ens adonem que el realisme no és real, sinó cultural. Al cap i a la fi, no podem saber què hi ha dins d’una taronja concreta fins que no l’obrim. Pretendre que en sortirà una abstracció exactament igual a la que preveiem en cada taronja altra és una deducció abusiva, perquè ni totes les taronges són iguals, ni tenen el mateix sabor, ni el mateix color, ni els mateixos habitants. Ni totes provenen del mateix indret: n’hi ha que han estat màgicament manipulades per la poesia i ens ofereixen pèsols. Les taronges d’Ymbernon són una lluita contra les abstraccions abusives del real perquè aquestes es fan sempre com a deducció ideològica. La imaginació ens mostra, així, que el món dels homes no és una essència invariable, un camí fatal del qual no ens puguem desviar. Ans al contrari: és una construcció que podem canviar. Només cal imaginar com fer-ho.

Per això mateix l’art de David Ymbernon incita cada espectador a potenciar la seva capacitat imaginativa. El quadre Iaia (a Neus Estany Morera) uneix en un entreteniment sense finalitat infantesa i vellesa, les dues edats extremes de l’home i les més inútils dins del sistema econòmic. Es presenta com una capsa de joguets que conté diversos objectes propis dels jocs d’infants i de les labors de les àvies —puntes de coixí, botons, cabdells, una via de tren de joguina, un bastó, un ninot amb els seus mobles complementaris: cadires, un llit, una cuineta, etc. Apareixen molt ben ordenats per formes i lligats al llenç amb les tires que fermen els joguets per estrenar dins les seves capses encara sense obrir. No costa imaginar la immensa il·lusió de la criatura imaginativa davant les infinites possibilitats d’un regal com aquest. Però l’adult agrisat es demanarà: quin joc incomprensible pot contenir elements tan inconnexos? Per què s’agrupen si no tenen res en comú més enllà del color? Per què s’ordenen per formes si no tenen cap altra relació ni cap funció? Com pot ser que s’ofereixin tan ben disposats si són l’expressió d’un inútil desordre conceptual? Quines lleis regeix aquesta realitat incomprensible? Ymbernon provoca així la crisi de les certeses i, per tant, el canvi de direcció d’aquestes cap a la certesa d’un nou món, avui més necessari que mai. Ens fa adonar-nos que vivim adormits en la tranquil·litat d’unes estructures de pensament estables sobreposades a un món inestable i divers. En realitat, doncs, tan sols podrem salvar-nos-hi si som capaços de renovar i canviar les nostres concepcions com només la imaginació pot fer-ho. L’art imaginatiu de David Ymbernon és un crit rebel per a què despertem al somni del real. I el fa la veu d’un infant que imagina un joc del qual desconeixem les regles i la lògica —potser perquè no en té i se’ns demana a nosaltres que les inventem, potser perquè no li calen. Som posats enfront de la nostra pròpia incapacitat de relacionar-nos amb allò que tenim al davant si no encaixa en els nostres esquemes preestablerts de la realitat, en la ideologia que ens ve imposada pel predomini cultural d’una minoria poderosa que tem la imaginació com un contrapoder realment amenaçador.

Aquesta reconstrucció imaginativa del real que desconstrueix les ideologies des de l’antirealisme pot prendre també la forma d’una denúncia amb contingut polític. De fet, la seva sola existència és ja una crítica al món establert. Els quadres, performances, obres teatrals, exposicions, poesia… d’Ymbernon convoquen tots aquells aspectes de la condició humana marginats pel funcionament mercantilista, materialista, capitalista, de la societat contemporània: el riure sense motiu, el joc sense finalitat, la cuina sense aliment, l’estètica per l’estètica, la transformació d’objectes i entorns en d’altres sense cap mena de valor d’ús o de canvi, la màgia sense trucs… El món que la imaginació ymbernoniana crea a través de les seves intervencions en un entorn agrisat de mercadeig i limitacions ideològiques esdevé així una crítica envers aquest, encara que no sigui una crítica adulta, formulada racionalment mitjançant arguments lògics o construccions conceptuals. De fet, un dels aspectes de la realitat política més evidentment denunciats per la simple existència de l’art imaginatiu d’Ymbernon és el seu funcionament subjugador. La creació d’una societat i una cultura es fan sempre a través d’una lluita de poders el vençedor de la qual acaba imposant una sensibilitat i un pensament homogeneïtzadors, una ideologia dominant. Històricament, els exèrcits europeus i americans han imposat el pensament occidental en la resta del planeta a través dels mitjans més directament agressius; el cinema americà ha colonitzat la sensibilitat artística de mig món en guanyar una guerra industrial i econòmica; així com la victòria en una guerra simbòlica ha propiciat que la humanitat sencera tendeixi a representar-se com un ideal les formes de vida occidentals —la seva arquitectura, els seus mobles, el seu ordre social, etc. L’art d’Ymbernon se stiua en les escletxes d’aquesta homogeneïtzació de la humanitat. Els seus espectacles són l’antiespectacle. Els seus dibuixos renuncien a seguir les normes imposades per l’aprenentatge unificador: són volgudament infantils, no respecten proporcions, es pinten sortint de les ratlles que delimiten i esclavitzen la imaginació. Els seus quadres se situen sempre a les fronteres entre la pintura, l’escultura, la representació, la presència i l’objecte.

Ymbernon ens ofereix tot un nou món que, a través de la seva sola existència imaginativa, critica el nostre entorn globalitzat. Fins i tot té el seu propi exèrcit que denuncia irònicament el poder violent, destructiu i colonitzador dels exèrcits estatals. Si aquests basen el seu poder en la força bruta aplicada materialment sobre el real, l’exèrcit ymbernonià tan sols té una existència imaginativa. És en els seus quadres, en les seves exposicions, en les seves performances. La seva principal conquesta és la llibertat infantil de recrear el món al marge de lleis naturals, físiques, òptiques o psíquiques, i del mateix raciocini. Per això en lloc de soldats, artilleria i tancs, consta d’una innocent desfilada de majorettes, cuiners, tractors, camions, excavadores i objectes diversos que no respecta l’escala de les mides reals, ni les lleis de la perspectiva, ni cap mena d’ordre lògic —fins i tot alguns dels seus membres són ninots que juguen amb cotxes de joguina. Així se’ns presenta en quadres com Sense títol. Projecte d’una desfilada. L’exposició L’exèrcit de Latung La La (Institut d’Estudis Ilerdencs, 2009) convidava els visitants afirmant que la força de l’exèrcit ymbernonià és «una contundència d’estat d’ànim, de mitjans de càrrega i descàrrega amb finalitat dissuassiva» que «lluita per la màgia». No és això, també, una denúncia de la imaginació contra els exèrcits que, en nom nostre, destrueixen i colonitzen el món sencer? Imagineu per un moment tots els soldats que els componen, en plena batalla, vestits de majorettes i xefs de nouvelle cuisine, amb camions i excavadores de joguina en lloc de tancs, fent malabars en lloc de disparar, convidant l’enemic a jugar. No és ni pretén ser, òbviament, una solució política a les guerres, però es tracta d’una prova ben palapable que un altre món és realment possible des del moment que podem imaginar-lo.

És clar que, al cap i a la fi, tot el que queda escrit aquí és només una lectura realista, ideològica i conceptual de l’art d’Ymbernon. Un accessori prescindible a la seva imaginació. L’important és que ell continuï jugant amb nosaltres. Que ens continuï fent imaginar un altre món amb tota llibertat. Encara que això no serveixi per a res. I és que, precisament perquè no serveixen per a res, aquests gestos artístics són el salvavides més útil que podem tenir en moments tan crítics com l’actual.