David Hare torna al Teatre Romea amb ‘L’habitació blava’

9.05.2012

Àurea Márquez | Foto de Felipe Mena

 

Clip de teatre -. Una projecció al fons de l’escenari situa els espectadors en un carrer nocturn d’un barri Xino contemporani. Podria ser de qualsevol ciutat, però s’assembla molt a un dels carrers que hi ha prop del mateix teatre Romea. La primera escena de la projecció es fon amb la de l’escenari. No serà l’única vegada que aquest recurs de fusió d’imatge i escenari s’utilitzi durant la trama. També a l’última part de l’obra, un collage similar barrejarà l’ombra i les projeccions dels diversos personatges que protagonitzen aquest muntatge basat en ‘La ronda’, d’Arthur Schnitzler (Viena, 1862 – 1931) i que el dramaturg David Hare (Bexhill, Anglaterra, 1947) ja fa gairebé quinze anys que va alliberar de la claustrofòbica ambientació de la Viena del 1900, dotant de més protagonisme els personatges femenins de l’obra i fent que en l’estrena londinenca de ‘The Blue Room’, dirigida per Sam Mendes, es revelés a pèl la capacitat actoral de l’actriu Nicole Kidman.

 

Nao Albet i Maria Rodríguez | Foto de Felipe Mena

 

Som-hi amb la ronda, doncs: un taxista que no té ni un duro i que no ha baixat la bandera en tot el dia es troba amb un “xapero” de barri que s’acaba d’iniciar en la prostitució masculina; el taxista que no té ni un duro s’embolica en una festa amb una jove au-pair; la jove au-pair es deixa caure en mans del fill de l’amo; el fill de l’amo té una cita furtiva amb la dona d’un conegut de la família; la dona adúltera es troba a casa amb el seu marit que és polític en actiu; el polític en actiu lliga amb una jove model; la jove model coneix un pedant jove escriptor; el pedant jove escriptor s’entén amb una actriu esquizofrènica; l’actriu esquizofrènica enganxa a un aristòcrata de l’època dels rams de flors; i l’aristócrata del ram de flors va a parar a les mans del “xapero” de barri. I s’acaba la ronda.
Aquesta és l’anècdota de ‘L’habitació blava’. De segur que a l’autor David Hare no li agradaria que es fes només aquesta lectura simple i epidèrmica. Però encara és pitjor que la lectura es faci exclusivament sobre les relacions sexuals que es fa veure que s’hi practiquen, els seminus, els nus gairebé integrals i les escenes més pròpies d’un canal de YouTube de Sex Free. Per tant, el reclam és el reclam. De la mateixa manera que a Londres, fa quinze anys, l’ham i el reclam va ser l’actriu Nicole Kidman i el seu nu integral que va fer dir a un crític anglès que l’obra era Viagra pura. I després diran que els crítics no s’hi fixen!
El fet és que, a aquestes altures, tret de recomanar subtilment que el muntatge no és apte per a menors de 16 anys —i un no es pot estar d’esbossar un lleu somriure tenint en compte l’espavilats que avui en dia són els preadolescents de menys de 16 anys!— no hi ha ham que serveixi per guanyar públic teatral sinó el mateix rigor teatral.
I aquí és on cal reconèixer el mèrit interpretatiu dels dos actors i les dues actrius de la versió de ‘L’habitació blava’ que es veuen empesos a una mena de coreografia sexual d’alt voltatge que una il·luminació hàbilment dissenyada, a vegades en penombra i a vegades en un roig encès de Sex Shop, ajuda a bastir l’atmosfera que, si a ‘La ronda’ original calia crear amb força imaginació, a ‘L’habitació blava’ es prefereix que entri directament pels cinc sentits i que es deixi la imaginació per a una millor ocasió.
Els directors Norbert Martínez i David Selvas, aquest també un dels quatre intèrprets, tinten de mig comèdia alguna de les escenes, sobretot les que protagonitza Nao Albet que es reparteix el paper del “xapero”, el del fill de l’amo i el del pendant jove escriptor, traient profit dels seus orígens teatrals més que radicals i de la seva formació espontània per vena familiar de la interpretació musical.
La tria de dos intèrprets ja veterans, com el mateix David Selvas i l’actriu Àurea Màrquez, al costat de dos intèrprets no novells però si encara joves com el muldisciplinar Nao Albet o l’actriu Maria Rodríguez —que ha treballat recentment a l’obra ‘La gavina’, de Martin Crimp, i també a ‘Misteri de dolor’, d’Adrià Gual— fa que el contrast dels personatges més juvenils i els més madurs de l’obra es resolgui entre l’espontaneïtat i la frescor dels uns i la saviesa adquirida dels altres, cosa que afavoreix el contingut subliminal de ‘L’habitació blava’ que vol reflectir també les distàncies entre una sexualitat iniciàtica i una sexualitat marcada per la inèrcia de la maduresa.
Tot passa pel llit, diu un dels personatges. I també es lamenta que hauria estat més romàntic si no haguessin dit res mentre feien l’acte sexual. I tot passa en una colla d’habitacions que només són una perquè, en definitiva, els diversos personatges de ‘L’habitació blava’ —homes o dones— també podrien ser un de sol per mostrar en una mena de monòleg corporal els instints primaris de l’ésser humà i les conseqüències de la repressió moral que els converteix en salvatges quan surten a la llum.

 

Maria Rodríguez i David Selvas | Foto de Felipe Mena

 

    «L’habitació blava (The Blue Room)», de David Hare. Adaptació lliure de ‘La ronda’, d’Arthur Schnitzler. Traducció de Cristina Genebat i David Selvas. Intèrprets: Nao Albet, Maria Rodríguez, Àurea Màrquez i David Selvas. Espai escènic: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor i imatge: Mar Orfila. So: Ramon Ciércoles. Moviment: Iva Horvat. Direcció: Norbert Martínez i David Selvas. Companyia La Brutal. Teatre Romea, Barcelona, 5 maig 2012.