Sempre és un plaer poder conèixer els referents musicals, les lletres predilectes, els gustos literaris, les cançons que entusiasmen el líder de la teva banda de capçalera. Tots hem volgut fullejar alguna vegada la llibreta –el bloc de notes de l’Iphone– on apunta tot el que l’inspira i que l’empeny a parir temes rodons. En definitiva, anar més enllà de les pistes evidents que hi ha en els discos d’estudi. Per fer-ho possible i sucós, un recital en petit format és la millor alternativa per colar-nos en la ment del compositor o encara millor, que ell mateix l’exhibeixi en públic –comentaris i complicitat–. Aquesta setmana vam tenir l’oportunitat de veure com ho feia David Carabén al cicle ‘Juliols Joves’ de l’Ateneu barcelonès. A l’espectacle La forma d’un sentit, amb el que ja ha girat per Catalunya –encara queden dates aquest agost–, el líder de Mishima repassa el seu repertori més íntim.
Al llarg del concert –acompanyat del pianista Marc Lloret i Pablo Fernández a la trompeta–, Carabén rescata cançons remotes de la banda, repassa els seus temes més personals, acontenta el públic amb algun clàssic, interpreta els poetes que vol reivindicar i adapta les veus que considera més suggerents. I hi ha temps per a tot. Carabén és resolutiu, va per feina. En gairebé una hora i mitja ho tastes tot. Són, en total, una vintena de peces on es barregen propostes, records i divertimentos.
El setlist és Carabén en estat pur. Malgrat ser la veu principal i el lletrista de Mishima, el repertori està pensat des d’una òptica pròpia, de solista. És per aquest motiu que el que més destaca és el que no coneixem o, si més no, hem escoltat en poquíssimes ocasions. Per exemple, les adaptacions dels seus cantants de capçalera. Adapta des de l’humor, lliurement, dos clàssics francesos, Serge Gainsbourg i George Brassens. De Brassens es fa seva Les amoureux des bancs publics, que ell transforma en El malfactor penedit, la història d’un adúlter irrefrenable; i de Gainsbourg en neix El revisor d’Hostafrancs, un tema inspirat en Le poinçonneur de Lilas, que podem considerar la seva millor adaptació, hilarant i atrevida.
No tot ve de França, però. Carabén és un anglòfon confés i, per tant, també inclou la quota nord-americana. Representada amb adaptacions de The Divine Comedy (A lady of a certain age), Gauche divine és un homenatge a les dones dels seixanta que duien el moneder farcit i perdien el nord entre la llibertat sexual i la inestabilitat emocional; o dos grans mites com Noel Harrison (The windmills of your mind) i Randy Newman, de qui adapta The Beehive State (L’Estat del rusc). Totes, interpretacions, traduccions, versions alliberades, poc òbvies, la majoria traslladades a un escenari i ambients reconeixibles per fer-nos-les més properes.
La literatura també té cabuda en el recital. Exclusivament amb els versos de Joan Vinyoli. Del poeta de Begur, Carabén en diu: “És l’escriptor que m’ha influenciat de manera més evident en la manera de fer i entendre les cançons. De reconèixer el que és bonic en una cançó”. Són quatre els poemes que ha musicat en aquest repertori, tot i que ja n’hi hem escoltat d’altres: Tot són preguntes, Ens creiem únics, Orfeu i En bona companyia. Composicions breus, amb lletres sinuoses, en sintonia amb l’esperit de Mishima.
La presència de la banda al recital no és precisament secundària. Carabén en fa una tria generosa, mesurada i dispar. Deixant de banda els clàssics ineludibles que cal tocar (Un tros de fang, Clar cert i breu, Guspira, estel o carícia), recupera cançons que darrerament estaven en un segon pla i ara aprofita per dur-les a la primer línia, des de l’orgull i l’afecte. El temple, Miquel a l’accés 14, Un altre divendres, No et fas el llit, són exemples de temes a què Carabén ha donat una nova vida en aquesta sèrie de concerts. I especialment, La forma d’un sentit, que dóna nom a l’espectacle, la composició de la qual se sent més satisfet: “Tu també, potser sense saber-ho / en algun moment, has volgut ser / una cançó”. Una cançó escrita per David Carabén, a qui reclamo des d’ara un disc de versions, rareses, èxits, curiositats, en solitari o amb banda, tant és, tot sona encertat i sincer.
Set list:
- Cert clar i breu
- El paradís
- Com abans
- Miquel a l’accés 14
- El malfactor penedit, adaptació de Les amoureux des bancs publics de George Brassens
- El temple
- Tot són preguntes, poema de Joan Vinyoli
- La teva buidor
- El revisor d’Hostafrancs, adaptació de Le Poinçonneur de Lilas de Serge Gainsbourg
- Aquí va un do
- Guspira, estel o carícia
- Un altre divendres
- El record que no has cridat
- Els molins de la teva ment, adaptació de The windmills of your mind de Michel Legrand
- Ens creiem únics, poema de Vinyoli
- Orfeu, poema de Vinyoli
- No et fas el llit
- Un tros de fang
- Mai més
- La forma d’un sentit
- Gauche divine, adaptació de A lady of a certain age de The Divine Comedy
- L’Estat del rusc, adaptació de The Beehive State de Rany Newman
- En bona companyia, poema de Vinyoli