Damien Hirst: la Reina Mare en formol

3.07.2012

Crani, de Damien Hirst.

Pudor de podrit. Això és el que sents en entrar a l’exposició de Damien Hirst que acull aquest estiu la Tate Modern de Londres. Quan passes a la segona sala entens per què: dins d’un enorme recinte de metacrilat hi ha tancades milers de mosques vives que s’alimenten únicament d’un cap de vedella que es descompon allà mateix des de fa dies. És la instal·lació A Thousand Years (1990), una de les peces mítiques de Damien Hirst. L’horrible tuf de carn podrint-se que inunda la sala surt del ventilador d’aquest receptacle, que l’artista ha orientat cap a l’entrada per donar-nos la benvinguda.

Diuen que va ser aquesta instal·lació que va deixar amb la boca oberta el col·leccionista Charles Saatchi –sí, el de Saatchi & Saatchi, una de les agències de publicitat més grans del món– quan la va veure l’any 1990 a l’exposició ‘Gambler’, que un llavors desconegut Hirst i el seu amic Carl Freedman van organitzar en una fàbrica buida de Bermondsey per donar-se a conèixer. No sé sap com l’influent Saatchi va anar-hi a parar, però la qüestió és que hi era, que va comprar la instal·lació i que va apadrinar Hirst. I la resta és història, concretament un best-seller.

Envoltant el tanc de les mosques i el cap de vedella podrint-se hi ha algunes peces més que resumeixen el que trobarem a la mostra, nascuda amb la intenció de convertir-se en l’exposició de la dècada a la capital britànica, o almenys en la més polèmica: a mà dreta veiem les primeres spot paintings fetes a base de punts de colors, i també veiem el primer quadre fet amb papallones dissecades, la primera vitrina de medicaments i els primers animals conservats en formol. Són els quatre únics trucs de màgia que sap fer Hirst, un pòquer d’idees felices que l’han convertit en l’artista viu més cotitzat d’un panorama artístic internacional que ha embogit i no sembla que hagi de recuperar el seny. I per celebrar que el rei del món de l’art –i del màrqueting– és britànic, la Tate Modern ha volgut oferir-li l’exposició de totes les exposicions: contra la tradició d’exposar superestrelles mortes cada estiu, aquest 2012 Olímpic tercera planta i Turbine Hall pel venedor de fum de Leeds.

 

VIDA D’UN TAURÓ

 

Com ha pogut aquest típic anglès de classe mitjana, amb pinta de hooligan de pub, convertir-se en el Picasso del segle XXI? Doncs seguint l’estela de Warhol, Dalí o Duchamp i rebentant totes les normes, la primera d’elles aquella que diu que per ser artista s’ha de saber dibuixar. Fill d’un venedor de cotxes i d’una artista amateur, Hirst estudia a Goldsmiths, una de les poques universitats de Belles Arts angleses on no cal saber pintar per matricular-s’hi, i de seguida s’interessa per les instal·lacions, que li permeten crear obres d’art oblidant la murga del traç a mà. Sortit de la facultat i amb les mosques i el cap de vedella dormint al magatzem de Charles Saatchi, s’ho fa venir bé per aprofitar que el publicista li pagarà la propera obra per anar un pas més enllà, per esdevenir encara més provocador. És l’any 1991, és l’hora del tauró. Bé, del tauró no, és l’hora de La impossibilitat física de la mort en la ment d’algú viu, perquè tothom sap que si poses un tauró dins un tanc de formol i li poses per títol Tauró ens trobarem al Museu d’Història Natural. Per contra, posant-li un títol poètic estàs venint a dir que el depredador és una ‘metàfora’ i que tu ets un ‘artista conceptual’. Si a això hi afegeixes que t’ha costat la bestiesa de 50.000 lliures esterlines produir-lo –6.000 portar el tauró d’Austràlia i la resta contractar l’equip que l’ha muntat– aconseguiràs una cobertura mediàtica descomunal.

‘La impossibilitat física de la mort en la ment d’algú viu’, exposada a la Tate Modern de Londres. 

“Si n’aconseguís un de prou gros com per espantar-te, com perquè notis que estàs amb ell, que notis que pot menjar-te, llavors podria funcionar”, reflexionava Hirst a l’assaig que donava nom a la instal·lació. La veritat és que, en persona, el tauró no espanta a ningú i més aviat fa l’efecte contrari: és un animal vell i sembla trist, la canalla se’n riu, podria formar part d’una campanya per conscienciar la població que, contràriament el que va pregonar Spielberg, els taurons maten en comptadíssimes ocasions. Tot i la poca trempera que desperta al mig de la sala 3 de la Tate Modern, el tauró en formol és una obra d’art llegendària, majoritàriament gràcies a la venda de l’any 2005, quan Charles Saatchi va voler aprofitar el boom especulatiu del mercat i va anunciar que se’l treia de sobre. La venda la va fer Larry Gagosian, el galerista més important del món, i entre els interessats per comprar-lo hi havia Nicholas Serota, l’històric director de la Tate Gallery, que duia anys fent mans i mànigues per intentant pescar-lo i retenir-lo a Londres. Al final, aquesta transacció de llegenda es va tancar en 12 milions de dòlars, el preu més alt pagat mai per l’obra d’un artista viu, fet que va catapultar Damien Hirst a la fama internacional. La impossibilitat se la va endur el nordamericà Steve Cohen, un executiu especialista en inversions d’alt risc, que no va tenir cap problema a reconèixer que el comprava per revendre’l en el futur. No va ser fins mesos més tard que va descobrir-se la veritat de tota la operació: el preu real que van tancar Saatchi i Cohen era de 8 milions de dòlars, una xifra que hagués deixat Hirst fora del rànking dels més ben pagats i que, per tant, calia maquillar. Artista, col·leccionista i comprador no van tenir cap problema en mentir en la xifra a canvi d’uns quants milers de titulars que situaven Hirst a l’Olimp de l’art.

Vitrina amb tauró.

 

Però espereu, que encara queda tauró per estona. L’any després de la venda, Cohen se n’adona que el tauró s’està desfent. La pell li cau a tires, en part per la manca de professionalitat de l’equip inicial de Hirst, en part perquè diuen que al magatzem de Saatchi algú va llançar lleixiu dins el tanc. Què s’hi pot fer? Els tècnics i historiadors de l’art tenen clar que l’obra no es pot tocar, perquè si s’altera una obra existent el resultat és una obra nova, destruint l’anterior. Enmig del debat Hirst tira pel dret, llença el tauró originari i n’instal·la un de nou. “És art conceptual, si podem canviar un fluorescent que s’espatlla d’una escultura lumínica de Dan Flavin, perquè no podrem canviar un tauró?”, va venir a dir Gagosian llavors. Amb una sola acció, vint paradigmes de l’art contemporani alterats: Des d’ara i fins a l’eternitat, hi haurà La impossibilitat física de la mort en la ment d’algú viu sempre que quedin taurons per pescar.

 

L’exposició de Damien Hirst es podrà veure fins el 9 de setembre a la Tate Modern de Londres.

I per tancar d’una vegada la història del tauró, deixeu-me explicar-ne l’última cuetada genial: quan Hirst truca a Vic Hislop, el pescador australià que li havia venut el tauró originari el 1991 perquè ara n’hi enviï un de substitució, no n’hi demana un, sinó que n’hi demana quatre més, i l’any 2006 presenta, per sorpresa, el tauró número dos, idèntic al primer però amb un tauró d’una altra família. Hirst no va signar enlloc que el tauró seria una peça única, però quan Cohen va pagar-ne uns exagerats 8 milions de dòlars, donava per fet que ho seria i que tindria la seva peça d’art exclusiva. Imagineu-vos la cara que li deuria quedar al comprador en adonar-se que la sèrie d’esquàlids començava a multiplicar-se sense fi!

 

Però no tot són taurons a les sales de la Tate Modern. També s’hi pot veure la resta de la sèrie Natural History, amb ovelles i vaques dissecades, entre elles Mother and Child Divided, presentada a la Biennal de Venècia de 1993 i que consta d’una vaca i un vedell en formol, però cadascun d’ells seccionats per la meitat, de manera que mig cos s’exposa en un tanc i l’altra mig en un altre. A la Tate s’afanyaven a intentar justificar la importància d’aquesta peça, que “permet veure l’interior i l’exterior alhora”, però els visitants badallaven davant una excentricitat més de la mostra. Una mica més enllà, una altra de les sèries de Hirst 100% britàniques, els quadres fets a base de papallones, en concret a base de les ales de milers de papallones, tallades i enganxades en uns mosaics estèticament bellíssims, purs vitralls de catedral gòtica, però moralment molt reprobables. Tant els animals dissecats com aquest holocaust de lepidòpters de les últimes sales són sèries que recuperen l’amor britànic per la taxidèrmia, els museus d’història natural i les expedicions de recerca, saquejos paradoxalment tan colonials com les condicions que Hirst imposa als seus treballadors.

 

ÉS EL MÀRQUETING, ESTÚPID!

 

No ens enganyem, els quadres amb ales de papallones o les spot paintings, per exemple, aquesta mena de gomets de colors pintats damunt un llenç blanc, són pintats per treballadors de Hirst. Ell els indica les dimensions i els colors dels punts de color, i a l’ajudant li toca omplir-los, dia rere dia, amb precisió quirúrgica i per poc més del salari mínim interprofessional. El resultat són una espècie de prova d’impressió inacabable que gràcies al màrqueting i gràcies, també, a l’enginyeria lingüística, l’artista ha arribat a vendre a 1 milió i mig de dòlars la peça. Parlo d’enginyeria lingüística perquè cal tenir molt valor per vendre aquest monòton acoloriment com una “aproximació científica a la pintura”: “Volia una estructura que em permès pintar-hi color, controlar-lo enlloc de que ell em controlés a mi”, diuen que explica Hirst.

 

Spot Painting de Damien Hirst.

A primera vista, sembla que una sèrie de quadres clònics i avorrits com aquesta tindria els dies comptats, però a dia d’avui tot col·leccionista vol tenir un Hirst a la seva col·lecció i tota multinacional es baralla per un spot painting al hall. Més que una marca, les pintures de punts s’han convertit en un símbol de poder, i Hirst ha entès a la perfecció que no pot parar de produir-ne: des de 1986 n’ha comercialitzat més de 1.500, distribuint-les sense pressa, retenint-les com De Beers fa amb els diamants, i l’any passat, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari dels primers punts, el seu galerista Larry Gagosian va voler felicitar-lo amb una exposició simultània de spot paintings a les 11 galeries que té arreu del món. En total es van ensenyar més de 300 pintures quasi idèntiques a Londres, Nova York, Los Ángeles, París, Ginebra, Roma, Atenes i Hong Kong. Era la primera vegada que algú feia una animalada similar, i com podeu suposar, van tornar a arreplegar uns quants milers de titulars.

 

PER L’AMOR DE DÉU…

 

Sí, ja ho sabem, Damien Hirst no ha inventat res. Vint anys abans de la seva primera pintura de punts, Andy Warhol ja feia retrats per encàrrec on el de la perruca tan sols triava la fotografia a l’inici i signava la serigrafia al final, i el gruix de la feina li feien assistents. I pel que fa a l’elevació artística d’objectes quotidians només cal pensar en Duchamp. El talent de Hirst ha estat saber portar les pràctiques de tots aquests pioners uns quants nivells més enllà, gràcies a la producció en sèrie i a unes tècniques de màrqueting molt més salvatges, molt més actuals. Si el teu bufet d’advocats no pot arribar a comprar una Spot painting com cal, tenim litografies d’aquestes pintures signades per l’artista, que us podeu endur des d’aquest mateix temple de la cultura que és la Tate Modern per unes mòdiques 16.000 lliures, i amb el marc inclòs. Això i la seva presència constant a la premsa anglesa –ara per haver demandat British Airways arran d’un disseny semblant als spots, ara perquè ha creat una portada pels Red Hot Chili Peppers– han convertit Hirst en una celebritat, i si puja la meva cotització, puja la cotització de les meves obres. Aquest sempre és l’espiral buscat, anar sempre més enllà, ser sempre el més polèmic, el més car. Com en l’escultura que tancava l’exposició i que només s’ha pogut veure fins el 24 de juny, el crani de platí amb 8.601 diamants incrustats, presentat el 2007 i batejat com a For the love of God (Per l’amor de déu), que diu que és el que va exclamar la mare de Hirst en assabentar-se del projecte.

 

Crani.

 

Sense por de caure en el ridícul, la Tate Modern ha deixat la seva gran sala de turbines per acollir aquesta obra minúscula, de la mida d’un crani real, que s’ha exposat fins el 24 de juny enmig d’una seguretat increïble, de manera que mentre fas cua per entrar no saps si veuràs les joies de la corona o bé visitaràs un criminal d’alta seguretat, i a mesura que t’endinses a la cambra de foscor impenetrable el dubte creix i un calfred et recorre l’espinada pensant en aquesta segona possibilitat, en un Hannibal Lecter xiuxiuejant-te a l’orella ‘Clarisse, els anyells ja han parat de cridar?’. És clar que en aquest cas sempre podries contestar-li ‘Sí, són a dalt, dissecats en formol’.

 

 

Bromes a banda, la cerimònia per visitar el crani de Hirst aquests dies que s’ha exposat a la Tate ha estat totalment exagerada, tan exagerada com l’operació de màrqueting que va envoltar For the love of God. Hirst va anunciar que construir el crani li havia costat 14 milions de lliures –només el diamant gegant que la corona ja en val 4– i va posar-li un preu de venda de 50 milions de lliures, que el seu agent va qualificar de “més aviat barat”. En aquesta ocasió, la reputació gangsterosa de Hirst va jugar-li una mala passada, i potser espantats perquè després d’aquest apareguessin nous cranis de diamants, cap dels grans compradors habituals s’hi va interessar. Però For the love of god s’havia de vendre, i Hirst va anunciar que l’havia comprat un grup d’inversors. La premsa va investigar el tema i finalment va saber-se que, entre els que hi havien posat diners hi havia el propi Hirst, que participava en un 24% de la societat compradora. Amb la venda per 50 milions de lliures l’artista es consolidava –sense competència– al capdamunt de la llista dels més cars, i a la vegada aconseguia portades a milers de diaris i revistes especialitzades.

 

KEEP CALM AND DAMIEN HIRST

 

No pots ser com els altres, has d’anar més enllà, encara que sigui trepitjant-los. Com quan va rebentar la llei no escrita que prohibeix a les cases de subhastes vendre pintura amb menys de dos anys d’antiguitat i va barrejar el mercat primari i el secundari. Christie’s, Sotheby’s i companyia fa relativament pocs anys que comercialitzen obra d’artistes vius, i entenen que vendre obra encara molla és entrar al mercat primari i trepitjar el terreny de marxants i galeristes. A més creuen que no els correspon a ells determinar si una obra d’art és bona o no, ells es dediquen a vendre art consolidat, peces que s’han passat anys damunt les xemeneies dels col·leccionistes, el que s’anomena el mercat secundari. Els marxants també són poc reticents a fer-ho, els sembla massa arriscat, ja que si la subhasta acaba amb peces sense comprador la cotització general de l’artista pot acabar baixant. Per norma general els artistes també se sotmeten al mercat primari, venent a través de galeries i esperant que, amb els anys, la revenda d’aquestes obres propietat de col·leccionistes a les subhastes els faci pujar la cotització. Això era així fins que va arribar Damien Hirst. Tal com explica Don Thompson a The $12 million stuffed shark, quasi per casualitat Hirst va començar subhastant els quadres que decoraven el seu restaurant Pharmacy, i va aconseguir treure més diners en una sola nit que els que havia fet el restaurant en sis anys de funcionament. Veient l’èxit de l’estratègia, l’any 2008 va més enllà i subhasta una exposició sencera a Sotheby’s, ‘Beautiful Inside my Head Forever’, saltant-se els galeristes habituals. Casualment ho fa el mateix vespre que Lehman Brothers anuncia la fallida, però el seu és un èxit esclatant: va aconseguir recaptar prop de 200 milions de dòlars en una sola nit, amb un ressò espectacular. Això sí, el camí obert per Hirst no ha estat seguit per ningú: cap altre artista viu s’ha atrevit a intentar-ho.

L’última gran jugada de Damien Hirst? Aquesta mateixa exposició, que servirà per homologar-lo arreu del món i revaloritzar les seves obres. Aconseguint el segell de qualitat Tate Modern, Hirst ha aconseguit que se l’equipari a artistes incontestables com Mark Rothko, Joan Miró o Paul Gauguin, alguns dels que han ocupat l’antiga fàbrica elèctrica aquests darrers estius. És obvi que la institució rebrà milions de visitants aquesta temporada, i que possiblement no haguessin trobat a ningú millor que Hirst per vendre orgull britànic durant els Jocs, però tothom al món de l’art té claríssim que el gran beneficiari de la jugada és el mateix Hirst, que després d’anys d’acaparar tantes portades de diaris sensacionalistes afronta aquesta retrospectiva com una espècie de beatificació en vida.

Sigui com sigui, l’homenatge que li dedica la Tate Modern té un munt de coses positives, entre elles la possibilitat de veure en un sol espai multitud de peces que no es podran veure mai en museus perquè, amb aquests preus, la seva titularitat passa obligatòriament per col·leccionistes privats. Després de l’última sala, on Hirst s’acomiada de nosaltres amb un colomí blanc flotant dins d’un tanc –un gest que els setciències del museu interpreten com un ‘missatge d’esperança’–, se’ns convida amablement a passar per la botiga, que combina productes de luxe com cranis dedicats amb pòsters i samarretes produïdes per Other Criteria, la marca de marxandatge del propi artista, que aquí tot queda a casa. I això és el que dóna de sí la darrera gran operació de màrqueting de Damien Hirst, a l’espera que un dia d’aquests demani permís als anglesos perquè li deixin conservar la Reina Mare en un tanc de formol.

Més info sobre Damien Hirts a Artsy

Visiteu el blog de l’Albert FornsEl Voraç Consumidor Culturalaquí.
Albert Forns: @senyorforns