Cyrano i l’amor frustrat

4.06.2012

Pere Arquillué interpretant al Cyrano de Bergerac amb Marta Betriu | Foto: Bito Cels.

Cyrano és un personatge tan fascinant de la ficció literària universal —òpera, cinema, teatre— que fins i tot costa de creure que va existir de debò. Gràcies, esclar, a Edmond  Rostand (Marsella, 1868 – París, 1918) que el va convertir en una llegenda a través de l’obra clàssica francesa, segurament que la més acceptada per altres cultures pel seu contingut cavalleresc, aventurer, romàntic, picaresc, espadatxí i poètic.Cyrano de Bergerac, nom “artístic” d’Hercule Savinien de Cyrano de Bergerac (París, 1619 – Sannois, Île-de-France, 1655) era un escriptor coetani de Molière considerat més aviat llibertí per la seva manera de tractar les institucions religioses i ancestrals. El sobrenom de Bergerac el va heretar del topònim d’unes terres que el seu avi va comprar després de fer fortuna amb el comerç del peix. Introduïda la família en el cercle de la noblesa, Cyrano es va fer militar i va agafar fama per la seva valentia i la seva provocació en duels. Però una ferida a la gola el va retirar de primera línia i va ser aleshores que es va dedicar a l’estudi de la filosofia. Cyrano va morir jove, als 36 anys, i no pas per un cop d’espasa traïdora sinó per les ferides provocades per la fatalitat de la caiguda d’una biga al cap. “M’ha sortit malament, fins i tot el final”, li fa dir amb ironia i amargor el dramaturg Edmond de Rostand en una escena final de l’obra. Malgrat la seva joventut, Cyrano —a la vida real— havia deixat una intensa obra literària en novel·la, teatre, sàtira, poesia i fins i tot ciència-ficció. Malgrat que sembli una banalitat, l’obra té dos grans protagonistes: el mateix Cyrano i, com a teloner, el seu nas. Sense el nas, no s’entendria la seva relació d’amor frustrat i, a la vegada, la seva tendència a buscar-se problemes i ventilar-los a parts iguals amb la força de la paraula i la destressa de l’espasa.”Teniu el nas gran!”, li diu el cavaller burleta. I una pausa glacial es resol no amb un contrainsult sinó amb una correcció d’estil serena per part de Cyrano: “Es diu gros.” I és aleshores quan l’heroi enfila un dels fragments més emblemàtics —l’obra en té alguns altres— que descriu, com si fos una rècula d’exemples d’una entrada del diccionari etimològic d’en Coromines, les diferents maneres de matisar la vexació sobre la seva senyora nàpia: agressiu, amical, descriptiu, tafaner, divertit, truculent, previsor, tendre, pedant, emfàtic, dramàtic, sorprès, líric, càndid, respectuós, pagès, militar, pragmàtic… reptant el seu cavaller contrincant i tractant-lo d’ignorant, faltat de lletra i gens instruït. El nas de Cyrano se l’ha calçat, per segona vegada en la història del teatre català recent, l’actoràs Pere Arquillué. Tant ell com el director del muntatge, Oriol Broggi, van veure el Cyrano català que Xavier Bru de Sala i Josep Maria Flotats van adaptar al català el 1985 sota la direcció de Maurizio Scaparro, quan encara no s’afaitaven. Una visió conservada durant més d’un quart de segle sota l’aura de la idealització que el solatge del temps ha convertit en la proposta actual, naturalista, amb tocs de comèdia, amb escenes de mosqueters, i amb un text de llengua clara i oïda agraïda.Si l’obra ‘Cyrano de Bergerac’ no s’hagués escrit, probablement s’hauria hagut d’inventar per poder-la representar un dia en el marc de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. Si els diversos espectacles que aquí hi ha presentat la tropa de La Perla 29 s’han fusionat sovint amb l’ambientació arquitectònica, escenogràficament intocable, en aquesta ocasió, les voltes de la nau, els finestrals i els vidres que juguen amb la matisació de la llum de les diferents hores del dia i la nit en les escenes de l’obra, l’esplanada de sorra fins al fons de la projecció amb el símbol de la lluna plena, el balcó i l’escala de fusta, que recorden el balcó de pedra de Verona, on es representa l’escena clau de l’obra amb Cyrano a la penombra fent d’apuntador del cadet Cristian que té el cor robat de Rosaura, i els elements ambientals i d’utillatge —uns bancs de fusta vella, un taulell d’obrador, uns cortinatges, uns feixos de canyes de barranc i alguns pals, a més de les espases— que representen la tarima de la primera obra de teatre que es fa al pati, la pallisa del camp de batalla, el rebost del pastisser o el convent on passa els seus dies Rosaura, acaben portant l’espectador al moll de l’os de la trama, que ja ha estat cridat i inserit com a públic de la ficció des de bon començament, amb una llicència broggiana que no passa per alt ni Sagarra’s, ni Benachs, ni Ordóñez’s, ni Millet’s i que em temo que fins i tot pot anar variant, segons els aires que corrin en cadascuna de les funcions. El director Oriol Broggi ha humanitzat encara més —si no ho és prou— el personatge de Cyrano. Entre la vida i la mort, l’amor de Rosaura pel cadet Cristian i l’amor ocult de Cyrano per Rosaura no defugen el seu elixir romàntic, allunyat de les tendències del segle XXI, però no per això menys creïble i intens.Estructurada en dues parts —dues hores i mitja més l’entreacte— l’obra balanceja entre el cap i el cor, les bravades de Cyrano i la tristesa que s’amaga en el seu interior quan descobreix que la cosina Rosaura estimaria la lletjor rendida a les paraules d’amor de les cartes que rep però no vol perdre el cadet Cristian. El renovat ‘Cyrano de Bergerac’ d’Oriol Broggi i Pere Arquilluè ha estat una gratificant cloenda, abans d’entrar en les propostes estiuenques, que ha aportat, si no la millor, una de les millors estrenes de la temporada. L’actor Pere Arquillué —que en aquesta ocasió té la satisfacció personal de treballar per primera vegada amb una de les seves dues filles bessones, Emma Arquillué— s’ha involucrat en el personatge amb la capacitat de treball rigorós que ha anat modelant en la seva ja extensa i consolidada trajectòria. El seu Cyrano no imita cap altre Cyrano i per això es pot posar al costat del triangle actoral més conegut per la generació contemporània espectadors: Josep Maria Flotats (Poliorama, teatre, 1985) – Gérard Depardieu (Cannes, cinema, 1990) – Pere Arquillué (Biblioteca de Catalunya, teatre, 2012).El seu discurs adopta el to d’humor corrosiu quan cal, puja i baixa d’intensitat, reposa del vers en allò que Oriol Broggi i ell mateix han anomenat els “replans”, i completa amb diverses expressions l’estat d’ànim del personatge, que en els moments de clímax més tristos sembla que manllevi la mirada de l’individu que s’ensorra a poc a poc, una mirada molt Rivel, sense caure en el paper de clown. Al marge de l’indiscutible protagonisme de Cyrano, la companyia destaca també per les interpretacions de l’actriu Marta Betriu en el paper de la cosina Rosaura, i l’actor Bernat Quintana en el paper del tímid cadet Cristian. Però també per les interpretacions de Pau Vinyals, el pastisser; Ramon Vila, assistent de Cyrano; o Jordi Figueras, el comte envejós. Cal advertir que hi ha alternança de personatges i que alguns dels intèrprets es reparteixen en certs moments papers secundaris.

Escenes més fugaces donen joc a altres intèrprets com Babou Cham, Isaac Morera, Andrea Portella i la jove Emma Arquillué que, entre altres papers, protagonitza una breu escena molt personal com a violinista, en un muntatge que reserva els efectes de so i l’ambientació musical com a ingredients complementaris d’un delicat acompanyament per no destorbar la força extraordinària del text d’Edmond Rostand i que només es permet al final una interpretació coral amb l’himne gascó d’Occitània que broda el conjunt. Poques vegades, per aquests verals escènics, un auditori en ple es posa dempeus unàniment per aplaudir tota la companyia.

“Cyrano de Bergerac”, d’Edmond Rostand. Traducció de Xavier Bru de Sala. Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Isaac Morera, Babou Cham, Pau Vinyals, Andrea Portella i Emma Arquillué. Escenografia: Max Glaenzel. Il·luminació: Guillem Gelabert. Vestuari: Berta Riera. Confecció vestuari: Irene Fernández i Imma Porta. Disseny de so: Damien Bazin. Caracterització Cyrano: Eva Fernández. Nas i perruca: Mercè Ribas i Eva Fernández. Projeccions: Francesc Isern (Piscolab Films). Mestre d’armes: Isaac Morera. Treball de cant: Pablo Puche. Ajudant de direcció: Ferran Utzet. Direcció: Oriol Broggi. Producció: La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 31 maig 2012.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris