Cultura i tecnologia

És ben sabut que quan es tracta d’avaluar els canvis radicals, mirífics, que està portant el paradigma digital a la cultura i a la societat, sorgeixen dues tendències interpretatives, dos pols que atrauen gairebé inconscientment les ments de tertulians i opinadors. D’una banda, hi ha els apocalíptics, els catastrofistes, els predictors de tota mena de decadències i desastres: el món digital acoltella el llibre en paper, i amb aquesta ganivetada la cultura patirà una ferida mortal, ningú no voldrà fer lectures llargues i assenyades –la gent no voldrà res més que parlotejar per les xarxes socials i llegir cosetes curtes i sense substància–, desapareixerà un cabal immens de cultura –al capdavall, ningú no pot encara garantir la durabilitat dels suports digitals–, els canvis cognitius derivats de les noves formes de lectura i d’estudi portaran a un desús de la memòria i a una atròfia cerebral –ja no cal memoritzar res, tot és consultable en un clic–, el control dels ciutadans per part dels estats i de les grans corporacions serà més fàcil que mai i acabarem vivint en la distopia orwelliana.

De l’altra banda, hi ha els integrats, els utopistes, els fascinats per la tecnologia i el progrés. Aquests ens expliquen que per primera vegada en la història, la cultura es democratitzarà totalment: tothom podrà accedir a qualsevol text, a qualsevol recurs. Tothom podrà ser consumidor i creador, perquè les eines digitals fan possible que tothom escrigui, publiqui, faci cinema o música i que, a més a més, es publiciti a si mateix per la xarxa. L’esperit col·laboratiu farà real una comunió total, una mena de germanor humana impensable dècades enrere. I a més a més, tot això serà fàcil i gratuït (bé: podria ser gratuït i hauria de ser-ho, si no fos perquè subsisteixen poders malèvols que volen privatitzar el coneixement i traure’n quartos).

Molt probablement, l’adopció de l’una o l’altra posició no es deu a anàlisis objectives, a informacions ben païdes, a reflexions sobre dades empíriques. No: tendir a un d’aquests pols és una qüestió merament psicològica. L’apocalíptic i l’integrat són arquetips psicològics: hi ha catastrofistes i hi ha utopistes per motius similars als que fan que hi hagi eterns adolescents rebels, amants idealistes o gent casolana defensora del poder establert.

I com podem sortir d’aquests arquetips? O almenys, com podem sostenir-los amb arguments raonables? Doncs llegint un llibre com Cultura i tecnologia. Els reptes de la producció cultural en l’era digital. El llibre, editat per Punctum sota la cura de Teresa Iribarren, Olívia Gassol i Eduard Aibar, consta de deu articles que reflexionen sobre l’estat de la qüestió digital: sobre l’estat de la literatura, del sector editorial, de les publicacions científiques, de la comunitat educativa arran de l’aparició de recursos educatius en obert, de la propietat intel·lectual, de les arts digitals, d’això que alguns anomenen la «cultura lliure».

Els canvis en la cultura provocats per l’adveniment del paradigma digital són rapidíssims, i obliguen a un monitoratge constant sobre el que està passant a la societat: s’han publicat i es publiquen molts llibres sobre la qüestió digital. Cultura i tecnologia pertany a aquest gènere d’obres que ausculten de ben a prop la societat per escoltar-ne els batecs digitals i saber què hi està passant: són obres ben necessàries si es vol opinar situant-se més enllà del tòpic i de l’arquetip barroer.

Cultura i tecnologia ens fa reflexionar sobre temes ja clàssics en el debat sobre el paradigma digital. Però ho fa amb dades actualitzades, i amb una mirada ja distanciada sobre el passat immediat. Hi ha temes d’aquells d’anar-se’n a dormir i no poder agafar el son: hi ha un determinisme tecnològics? (la tecnologia, evoluciona tota sola, autònomament, i porta grans canvis socials sense que puguem preveure’ls ni dominar-los?). L’extensió del paradigma digital, no serà una forma més d’«occidentocentrisme»?, d’extensió dels valors culturals i mercantils propis d’occident i del capitalisme a la resta de cultures del planeta? La pirateria, redueix el consum de cultura, o l’estimula? És sostenible un sector editorial que cada any publica més novetats, en una cadena productiva que s’assembla del tot a la bombolla immobiliària? La digitalització massiva del coneixement, està dominada per l’esperit capitalista i corporatiu? Quins canvis s’esdevindran en l’ensenyament el dia que els recursos docents es facin col·laborativament i gratuïtament? El món de les arts plàstiques, en quina mesura es veu transformat radicalment?

Tot això –i més– hi ha en Cultura i tecnologia. Després de llegir-lo, cadascú continuarà essent apocalíptic o integrat; però ben segur ho serà amb més arguments.

Aquest llibre, que s’inscriu en la producció de recerca del Màster d’Edició Digital de la UOC, recull algunes de les ponències presentades als Seminaris Els Reptes de l’Edició Digital.