Cúbit o la nit dels vidres trencats

Hi ha marques que, tot i que físiques, són gairebé imperceptibles a simple vista, i aquestes són normalment les més rellevants.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

El Teatre Lliure acull durant dues setmanes Cúbit, de Josep Maria Miró. Aquesta coproducció de La Ruta 40 i La Planeta de Girona arriba a l’Espai Lliure després d’estrenar-se a la passada edició del Temporada Alta. Memòria, relat oficial i família s’entrecreuen en un muntatge dirigit pel propi autor, que ens arriba de forma clara i directa mitjançant un efectiu dispositiu escènic. Addenda fresca del dia: Anna Azcona ha sigut guardonada com a Millor Actriu pel seu paper a Cúbit al Premi BBVA de Teatre 2017.

“De quina manera i des de quin lloc construïm la memòria? I per paradoxal que pugui semblar, la construcció de la memòria és un acte de destrucció?”. A Josep Maria Miró li agrada formular-se preguntes amb els seus textos, que no necessàriament es veuen respostes i que molts cops queden surant a la consciència de l’espectador. En aquest cas, la primera col·laboració de Miró amb La Ruta 40 (companyia formada per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla) és un text (i un muntatge) típicament mironià, que ens remet a El principi d’Arquimedes (Sala Beckett, 2012) o Estripar la terra (La Seca – Espai Brossa, 2014) per la seva estructura formal, deixant-nos també amb els interrogants un cop finalitat l’espectacle. A Miró li agrada que ens enduem els seus interrogants a casa.

En aquest cas, el context és una família formada per la Paula, professora universitària i vídua d’un prohom de la cultura catalana, que rep a casa seva (imaginem que a una urbanització tipus Bellaterra) els seus dos fills, el Lluc i el Bernat. Però la Paula no està pas sola, sinó que porta un cert temps convivint amb un altre jove, l’Oriol, que l’està ajudant en la redacció d’un llibre. Aquest volum no és altre que el repàs dels 25 anys de la Fundació Octavi Puigdollers, la institució que Paula va fundar amb el seu difunt marit i el Josep, un bon amic que completava un trio inseparable durant els anys d’universitat. Miró, amant del cinema de Michael Haneke, planteja una mena de Funny Games a la inversa: aquí l’element de perill no prové de l’exterior per perturbar l’àmbit domèstic, sinó que està instal·lat a dins. O no? Els fills que han pujat a visitar la seva mare se senten amenaçats per aquesta presència, com dos petits prínceps destronats. Presència que, a més, prové del passat, com una mena de fantasma que desperta tots els traumes de la infància.

L’espai escènic, simple i molt efectiu, dissenyat per Xesca Salvà, serveix de materialització molt gràfica dels conceptes “interior-exterior”, que planen per tot l’espectacle. Qui és dins de la galeria pot veure aquells que són al jardí sense ser vist, i qui és fora pot ser observat però sense ser escoltat. El personatge del nouvingut, interpretat per un correcte i hieràtic Alberto Díaz, desestabilitza l’equilibri familiar (si és que existeix), amb una recerca que és alhora històrica i familiar, pública i privada. La construcció de la memòria, l’articulació del discurs “oficial” i la falsedat de qualsevol intenció d’objectivitat són els temes de Cúbit, un text que, com ja és marca de la casa en Miró, camina endavant i endarrere, fent breus salts que ens permeten entendre perquè ha passat el que acaba de passar. Anna Azcona és una Paula que fuma i beu amb aquella elegància que donen els diners, una representant gairebé icònica d’aquella generació de la gauche divine que obligava els seus fills a anomenar-la pel seu nom i no dient “mare”. I que segueix comprant El País, creient que és un diari d’esquerres. David Menéndez és Lluc (substituint aquí a Albert Prat, que està fent Ricard III al TNC), el fill que va deixar el niu més aviat per no voler estar lligat a la dependència econòmica (i emocional) dels pares, però que torna quan cal, amb la cua entre cames. Sergi Torrecilla és Bernat, el fill sembla que predilecte de la mare, que enllaça un màster rere un altre i que, amb comparació amb el seu germà, sembla condemnat a la categoria de titafluixa. Però no tot és allò que sembla en un bon principi, i les aparentment plàcides converses de mitjanit a Bellaterra (o a l’Empordà) amb un gintònic a la mà sobre vells retrats familiars revelen moltes més coses del que hauríem imaginat.

“En aquesta casa s’han trencat molts plats”, afirma en un moment donat la Paula. Però no obstant la taula s’ha seguit parant cada dia, amb aquella elegància i aquella fredor tan catalanes, tan pròpies d’una certa burgesia progressista. La casa de Bellaterra (o de l’Empordà) sempre tindrà la gespa ben tallada i els vidres de la galeria ben nets, però és tot allò que no es veu el que realment importa. Hi ha marques que, tot i que físiques, són gairebé imperceptibles a simple vista, i aquestes són normalment les més rellevants. Les que conformen, veritablement, la història de la nostra vida.

Cúbit es podrà veure a l’Espai Lliure fins al 28 de maig. Per a més informació i entrades podeu consultar el web del Teatre Lliure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació