‘Cosmètica de l’enemic’ a la Muntaner

19.01.2013

Els dos personatges són Jérôme August i Textor Textel. Dos individus antagònics que coincideixen en una sala d’espera d’un aeroport. En aquesta versió, Jérôme és un jove que mata el temps llegint un llibre, després de rebre l’avís de retard de la companyia d’un vol que l’ha de portar a Barcelona. Textor irromp a la sala disposat a donar-li la tabarra, però Jérôme el rebutja, intenta treure-se’l del damunt com pot, no li fa cas, en principi, fins que la conversa de Textor, en principi gairebé un monòleg amb breus rèpliques de Jérôme, fa un tomb inesperat. Però això no passarà fins a la segona part de l’obra.

Per crear una atmosfera de realisme ambiental, la dramatúrgia de Pablo Ley i la direcció de Magda Puyo han fet que els dos personatges es trobin damunt d’un quadrilàter amb només dos bancs metàl·lics, freds, en un parquet que reprodueix un plànol gegant urbà. Al seu voltant, els espectadors, en posició de ring, com si fossin també viatgers a la sala d’espera de l’aeroport, contemplen els estires-i-arronses dels dos protagonistes. Espectadors que es converteixen en figurants sense paraules i sense acció, però testimonis de primera mà de la batalla dialèctica que s’estableix entre Textor i Jérôme, molt dinàmic i neguitejat el primer (Xavier Ripoll) i més bonhomiós i tranquil el segon (Lluís Soler).

L’autora del text original, Amélie Nothomb (Kobe, Japó, 1967) és una escriptora belga de llengua francesa —el seu pare era ambaixador i això la va portar per diversos destins geogràfics abans d’aterrar a Brussel·les— que sempre ha dit que escriu més del que publica, però, tot i així, s’ha anat imposant de posar a disposició dels seus lectors un llibre cada any. Almenys fins fa poc.

Hi ha en l’escriptura de l’autora un alè de misteri que es tradueix en l’adaptació teatral de la novel·la. I la intriga es va construint lentament, al revés del que seria lògic, que s’anés desvelant. Aquesta mena de deconstrucció fa que l’espectador acabi entrant en la ment de l’escriptora, sempre basculant entre turbulències i un cert lirisme, i que doni a Textor el paper que li correspon, una mena de veu de la consciència que es plantifica davant de Jérôme per retreure-li un passat fosc que té com a protagonista la seva dona, assassinada anys enrere.

Vet aquí la justificació del títol, ‘Cosmètica de l’enemic’, perquè el que fan els dos personatges, en una hora i quart, és gratar en l’interior de cadascun d’ells —ni que acabin sent un mateix— i, a cops de mètode cosmètic, treure’n el costat bo (el menjar dels gats, els passejos bucòlics pels cementiris de Montmartre o Père- Lachaise…, i el costat més cruel, aquell que vegeta, perdut en la memòria, i que no esclata fins que algú o alguna situació —una espera llarga en un aeroport, per exemple— encén la metxa i l’escup com una flamarada.

Fa quatre anys, el setembre del 2009, una altra versió de l’obra es va representar, en espanyol, al Teatre Borràs de BCN. Aleshores, la traducció era de Sergi Pàmies i la interpretaven els actors José Pedro Carrión i Jesús Castejón. L’ambientació en un teatre més aviat gran i convencional com el Borràs feia perdre part de la claustrofòba que respira l’obra, cosa que es recupera en una sala petita com l’actual Muntaner. En aquella ocasió, el director situava uns quants espectadors dalt de l’escenari en un recurs que, si bé omplia, resultava també una mica artificiós. Molt més espontània, per dir-ho d’alguna manera, sembla l’estructura que s’ha adoptat ara a la Sala Muntaner.

Un muntatge net de llengua (Pablo Ley) i minimalista de posada en escena i direcció (Magda Puyo) que s’envola —valgui l’expressió, parlant d’aeroports— per l’actuació sempre exemplar de l’actor Lluís Soler, en un Textor Textel ple de força, caracteritzat com un personatge no tan viatger d’avió sinó més aviat passavolant de terminal —que entra per un angle del quadrilàter i desapareix per un altre, com una ànima en pena—, i l’actor Xavier Ripoll, en un personatge de Jérôme August que passa de la serenitat del silenci de la sala d’espera —protegit del brogit exterior— a la caiguda en desesperació que li ha provocat el fantasma dels seus records. L’enemic de cadascú és, sovint, més a la vora dels que ens pensem.

«Cosmètica de l’enemic», d’Amélie Nothomb. Dramatúrgia i traducció de Pablo Ley. Intèrprets: Lluís Soler i Xavier Ripoll. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Damien Bazin. Espai escènic: Martí Torras. Vestuari: Àngela Ribera. Perruqueria: Toni Santos. Ajudant direcció: Martí Torras. Direcció: Magda Puyo. Sala Muntaner, Barcelona, 17 gener 2013.