El coratge de Norén fa (bon) mal de cap

15.10.2016

La directora Magda Puyo ens ho va advertir: El coratge de matar de Lars Norén és eminentment masculina. Puyo ha dirigit l’obra del dramaturg i poeta suec, i sou a temps de veure-la a la Sala Petita del TNC fins al 30 d’octubre.

Radka (M. Rodríguez) i Èrik (N.Albet)

Radka (M. Rodríguez) i Èrik (N.Albet)

La Radka (Maria Rodríguez) irradia una sensualitat de baixa estofa que amaga un bon cor, cor desaprofitat per les dèries egòlatres de l’Èrik (Nao Albet). L’actriu Maria Rodríguez brilla, però en general el seu paper és menys agraït que el del Pare (Manel Barceló) o el de l’Èrik. El seu passatge estrella és el moment en què ella dubta, la part de l’obra en què tolera la proximitat del penis del pare per explorar el contacte que no té amb el fill. Llàstima que a Norén li interessi tan poc la relació entre la dona amant redemptora i l’home torturat: tenia coses a dir sobre el sotrac d’amor i tendresa protectora que les dones de vegades senten per individus emocionalment dèbils, però a l’obra les diu només a mitges. El coratge de matar és la relació d’un fill amb el seu pare.

Lars Norén se centra a explorar la relació pare-fill, una relació de submissió, castració i competència de l’estil “A veure qui és més home”. La mateixa que Franz Kafka ja va descriure el segle passat en la seva Carta al pare (L’Avenç, 2009). I quin pare. Manel Barceló sap despertar-nos la pena i la ràbia justes i necessàries. El seu caminar precisament dolorós, la seva fúria quan beu i sobretot els seus plors quan se li apropa l’hora. El Pare no té nom perquè representa un arquetip, i a l’obra això es veu ben bé així. Identificareu trets coneguts en ell, trets que la interpretació de Barceló ens fa translúcids. M’atreviria a dir que la interpretació que Albet fa del fill Èrik és més difícil que la del pare. I Nao Albet està a l’altura de la dificultat. A parer meu, tots tres actors han fet una feina més que remarcable, una interpretació ben acompanyada pel Viatge d’hivern de Schubert (angoixant i fred com l’amor odi entre els dos homes) i per uns efectes sonors i lumínics ben triats.

Tal com se’ns va prometre a la roda de premsa, l’escenografia d’El coratge de matar té vida pròpia. Uns bustos que evoquen la Roma clàssica ocupen gairebé la totalitat d’un espai híbrid, la casa d’algú que no té res d’escultor, però que no vol sentir-se mai a casa. I això que el Pare i la mare difunta s’hi van esforçar, van treballar de valent, van cuidar i van mantenir el fill Èrik sense maltractar-lo. Però el Pare té un tarannà porcí, d’home que vol beure i jeure amb dones com a forma de vida, i això és el que més odia l’Èrik, magníficament interpretat i encarnat per Nao Albet. L’ambientació (no només l’escenografia) d’El coratge de matar és mig onírica, sembla inspirada en la filmografia de David Lynch. No només tenim la sensació d’habitar un somni pel colom que penja de la paret i pels bustos que entorpeixen el pas d’un pare a les últimes (només a les últimes quan li convé, caldria afegir, perquè, coix i tot, a l’obra acaba per ballar una bona estona amb la senyoreta), sinó que també notem el toc surrealista en els gestos dels personatges.

Èrik i el Pare. Fotografia del TNC.

Èrik i el Pare. Fotografia del TNC.

Nao Albet  ens va avançar que el seu personatge Èrik tenia uns tics determinats, els tics d’algú a qui corseca alguna cosa molt grossa. Manel Barceló, que interpreta el Pare, va declarar a Núvol que aquesta vegada li tocava fer una interpretació en la línia del teatre del gest, la mena de teatre que més li interessa fer i també la mena de teatre que menys se li demana. Sense caure en cap coreografia ridícula, amb un bon gust suprem (sospito que és el gust de Magda Puyo), en un parell de moments comptats els personatges opten per deixar de parlar i ens sorprenen amb un contacte fora del que és versemblant-naturalista, uns gestos d’un simbolisme elegant (també un punt lyncheà, com he apuntat) que ni és carregat ni us costarà de desxifrar. Tant l’argument de l’obra de Lars Norén com l’adaptació i direcció que n’han fet Magda Puyo i companyia són un pols amb el naturalisme.

Naturalisme en un sentit de forma, perquè el que d’entrada ha de ser una obra – escena familiar versemblant en alguns moments es trenca. I (anti)Naturalista en el sentit literari decimonònic, aquell corrent que des de la Germinal de Zola fins al Pilar Prim de Narcís Oller sentencia que els fills no poden escapar a l’entorn ni a l’herència dels pares. L’herència dels gens i del caràcter patern és el pitjor malson de l’Èrik, un jove incapaç de ser ell mateix (per por a ser igual que el seu pare, com si això es pogués defugir!): incapaç de beure, incapaç de follar, incapaç d’estimar. El Pare és un sàtir, però el Fill no gosa, no es deixa. “Em sento aclaparat, d’haver de cuidar-te, que em necessitis”—parafrasejo una rèplica de l’Èrik. En aquesta frase Norén posa el dit a la llaga: a banda de la semblança forçosa que ens lliga als progenitors, en les relacions pare-fill també hi ha la qüestió moral. La llosa que també pesa sobre l’Èrik (foll, escindit, psicològicament un mort en vida) és la d’haver d’estimar, respectar i cuidar obligatòriament el pare fins que mori. Haver d’acollir-lo, sopar-hi, ensenyar-li fotografies de la nòvia. És el vincle no correspost, perquè ningú, per més agraït que pugui estar als seus pares, mai no ha escollit néixer ni ha escollit els progenitors.

El coratge de matar us remourà, us sorprendrà, us incitarà a pensar en la vostra vida familiar (sí, ho sento) i us deixarà amb aquell mal de cap catàrtic que deixa sempre el bon teatre, com un filet de sang que us regalima de les temples.

Etiquetes: