Cor mentider

10.06.2014

Avui es presenta a la Llibreria Calders (Passatge Calders, 6 de Barcelona) la segona novel·la de Marc Cerdó, amb Emili Manzano i Laia Marull. Cor mentider és una novel·la ballable, en paraules de l’editora Maria Bohigas, que ha fet aquest retrat de l’autor al blog de Club Editor.

Marc Cerdó | Foto de Manu Manzano

 

Vaig conèixer en Marc fa cinc anys, gràcies a l’amic Arnau Pons.

El primer mail que tinc d’ell és del 2 de juny de 2009, jo acabava de trucar-li després de llegir les primeres cinquanta pàgines de Males companyies i ell m’escrivia: “M’enxampares comprant filet de bou a la carnisseria.” Vingueren aviat les vacances d’estiu, en Marc m’escrivia: “M’he alimentat bé. He menjat un peix que es diu gall, salsitxes al vi, mató i codony. He begut vi de marca, i he plorat una miqueta. Estic content amb la meva novel·la. Tu també hi estaràs quan la llegeixis.”

A l’octubre començàvem la feina d’edició.

En Marc em va enviar dues fotos amb quatre ratlles:

“Estimada Maria,

Jo de petit i jo de gran. El pas del temps m’ha convertit en un monstre, tan bufó com era. A la foto de gran llegeixo les Companyies. Me les he fet jo mateix amb la càmera del meu PC.”

Pel novembre arribaren les primeres propostes de coberta, de la inventiva dissenyadora Mariona Garcia. Entre desembre i gener, podes i esqueixos; en Marc no parava, els títols dels seus mails:

ja canta el gall de la veïna

xecalines

arracades

reposo del guerrero

control del passat perifràstic

samba

La primera setmana de febrer naixien les Males companyies.

Quatre anys més tard ha nascut el Cor mentider.

La mare d’en Marc Cerdó es deia Xesca Ensenyat. Era escriptora. És l’autora d’una obra que en mi ha deixat una petja profunda: Una altra vida. L’editor d’aquesta novel·la publicada pòstumament és el seu fill gran. En l’eclosió de l’escriptura dins la vida d’en Marc Cerdó, la mare hi té una importància capital:

“Moltes vegades mumare m’enviava a jeure i m’enxampava llegint a altes hores de la matinada… M’he arribat a plantejar si això no seria un impediment de cara a escriure. Hi ha escriptors que han llegit molt poc i han estat molt grans, ara penso en Mohammed Choukry. A vegades la lectura precoç inhibeix la creativitat de les persones, i és el que me va passar a mi: jo llegia grans autors i trobava que el que produïa era femta. Això em va menar a ajornar molt la meva sortida de l’armari. Vaig sortir d’una manera clandestina perquè mumare era escriptora i no volia de cap de les maneres que jo em dediqués a aquest ofici; em deia, Passaràs més fam que un soldat de Tarragona. Jo sempre he tingut aquesta mena de rebel·lia indomable —això sí, sempre amb bones paraules…” (de la conversa amb Emili Manzano, minut 9’30).

L’obra de Marc Cerdó ¿té a veure amb el que avui s’anomena autoficció? Res de res.

La fantasia n’és la plena mestressa: “Necessito viure en aquest món alternatiu que m’he fabricat”, deia en una llarga entrevista publicada pel Diario de Mallorca. Ara el cito en castellà perquè així el van publicar: “Yo no hablaría de misiones, pero uno de los cometidos de un autor es sacar el entrelazado de situaciones, vivencias, historias que no se pueden explicar a través de la filosofía, la antropología o la sociología. La literatura sirve para descubrir nuevos ámbitos, para explorar y especular sobre la realidad. (…) creo que un autor, cuando crea una ficción, está creando identidades. Por ejemplo, en el libro de narraciones Hombres salmonela en el planeta porno, de Yasutaka Tsutsui, donde en una de ellas trata sobre el último fumador del mundo, un individuo perseguido que acababa subiéndose a un árbol, aislado y asediado por las fuerzas de ocupación.”

Situacions, vivències, històries: Males companyies i Cor mentider en són plenes, és la seva polpa i el lector que hi clava queixalada ho troba deliciós —”delícia” és la primera paraula que em ve als llavis quan hi penso, la primera impressió de lectura és això: sensorial.

Però hi ha el pinyol. Amb tots els trets d’un pinyol: duresa, amargor, toxicitat, fertilitat.

Marc Cerdó és un escriptor molt considerat amb el seu lector. L’abraça, el té contra el seu cor, li diu el que hi ha de més tendre i vivaç al cor d’aquest pinyol; i en lleva l’amargor. Potser per això hi ha tants moments que a les seves novel·les s’hi balla. Samba, tango: balls de parella entre personatges que també podrien matar-se.

Cor mentider és una novel·la ballable, ho diu la contracoberta i és cert.