Concerto a tempo d’umore

16.01.2015

A Avinyó, aquest 2015, els que vagin al Festival Internacional de Teatre estan d’enhorabona perquè els tornarà a visitar el director Jordi Purtí amb un espectacle que els recordarà l’èxit esclatant que el va portar després per una gira internacional amb la troupe de la gresca coral d’Operetta. Aquest Concerto a tempo d’umore va pel mateix camí. Un espectador veí sento que comenta amb la seva acompanyant, quan s’ha acabat l’espectacle: “¿Que són italians…?” I una apreciació com aquesta, que els puristes de teatre i música titllarien segurament d’espectador “escombraria”, és el millor senyal que l’espectacle té un embolcall universal que fins i tot fa que, els més despistats, en desconegui l’ADN, ni que sigui amb denominació d’origen de l’Empordà.

Orquestra de Cambra de l'Empordà

Orquestra de Cambra de l’Empordà

El director Jordi Purtí —cal recordar que en el seu moment va ser carn dels primers Joglars— és capaç de transgredir i transfigurar tots els gremis amb l’avantatge de no perdre ni un pèl de rigor i qualitat i aconseguint sempre que l’humor abasti el seu màxim nivell de seriositat, valgui la contradicció.Ja ho va fer amb una trapelleria coral a Operetta, un espectacle que va arrencar com una proposta familiar del TNC i que després ha captivat auditoris sense fronteres, ni culturals ni d’edat. I ho ha fet ara amb la formació que commemora el 25è aniversari, l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, amb una trajectòria prou reconeguda que compta amb més de tres mil concerts en una quarantena de països.

M’imagino què podria passar si Jordi Purtí agafés els diferents gremis que ens envolten i els passés pel seu alambí i la seva mirada humorística, irònica, irreverent, si cal, i entranyable a la vegada. ¿Com resultaria un espectacle d’aquesta mena amb uns quants polítics passats pel seu sedàs? ¿O un espectacle amb el gremi de la medicina, el de l’ensenyament, el dels mossos d’esquadra o, posats a tirar cap a casa, amb el dels periodistes…? Concerto a tempo d’umore continua sent un espectacle per a tots, tots, tots els públics.

A la finesa musical pròpia de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà s’afegeix en aquesta ocasió la volguda deconstrucció musical que fan i l’exercici actoral ben aconseguit que cadascun dels músics ha treballat per donar forma a un espectacle sense paraules —ni una!— que a més compta en alguns gags amb la participació dels espectadors, des d’una directora espontània sisplau per força a una orquestra improvisada a parelles de quatre mans per instrument —espectador i músic— o fins i tot amb un espectador dels més remenuts perquè s’iniciï en l’art de la batuta.

Mentre van sonant peces, senceres, fragmentades, entretallades o ajuntades com Les quatre estacions, de Vivaldi; L’Ave Maria, de Johann Sebastian Bach; la Petita Serenata Nocturna, de Mozart; la 9a Simfonia, de Beethoven; la Marxa fúnebre, de Chopin; el Vals de l’Emperador, d’Strauss; unes Danses hongareses, de Brahms; o un pizzicato com El domador, de J. Blanch, la dotzena de músics i el seu director en fan de tots colors: gags amb el joc de les cadires, gags amb sintonies de cinema clàssic i cartells projectats al fons de l’escenari i d’altres per endevinar, percussió amb mans i peus, guirigall a l’escenari, competència entre ells, picaresca de colla adolescent per enganyar el mestre o moments solistes sense aturador durant un espectacle de vuitanta minuts que deixa l’auditori ben relaxat després d’una expressió col·lectiva de ballmanetes, repicar de peus i ritme de respatllers de butaques convertits en bongos. Un favor afegit que els empleats de la neteja del teatre deuen agrair de la mateixa manera que l’Orquestra de Cambra de l’Empordà treu també la pols de l’etiqueta de difícil i poc enganxadissa que arrossega la música clàssica, excepció feta de les elits que en són fans fidels.