Compra’m el TBO!

13.05.2014

Compra’m el TBO! Aquesta era la frase repetida cada cap de setmana que generacions i generacions de nens vàrem dir per demanar al pare, la tieta o l’avi —quan encara érem tan petits que no teníem pessetes a mà—, perquè en passar davant d’un quiosc ens compressin el TBO, aquella revista infantil plena d’historietes, acudits, dibuixos i endevinalles que, sens dubte, endolcí moltes estones als infants, però també als grans en uns temps difícils.

Coll

Aquell tebeo que es convertí en sinònim de còmic, que ja compta amb una entrada als diccionaris i ha originat frases fetes com “estar més vist que el TBO”, i del qual el 1997 s’edità un segell de correus dedicat a la “Familia Ulises” i un tema musical d’una revista del Paral·lel dels anys 30 que deia, «Yo quiero un TBO, yo quiero un TBO, si no me lo compras lloro y pataleo…». Amb aquesta sintonia històrica vam començar la primera presentació de l’obra Ediciones TBO ¿Dígame?,de Rosa Segura, el passat 24 de març a la seu del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Havia de protagonitzar l’acte Segura, l’autora, però per una qüestió de “pànic escènic”, Rosa, que als vuitanta anys d’edat és tan simpàtica com tímida, fou substituïda per la seva filla, Andrea Cano Segura, que també coneix el llibre fil per randa, acompanyada per Jaume Capdevila, “Kap”, i l’autor d’aquest escrit. A més, ens van acompanyar en aquesta presentació els dibuixants Josep Mª Blanco —un dels darrers de l’època d’or del TBO—, i Tharrats, així com algunes filles i fills de dibuixants com Moreno, Melcior Niubó i Romà Bonet, “Bon”, i especialistes i col.leccionistes del món del còmic i del dibuix en general.

En la segona presentació que l’editor Joan Anton Sánchez, de Diminuta Editorial, va voler fer a la llibreria la Central del Raval el 3 d’abril, els presentadors van ser, a més d’Andrea Cano Segura, Paco Mir, del Tricicle, Antoni Guiral, del Saló del Còmic, i Pelai Ribas, dibuixant de la darrera època del TBO. A darrera hora de la presentació, però, i molt discretament, aparegué l’autora, Rosa Segura, que s’assegué a l’última filera, fet que no va impedir que obtingués un aplaudiment ben sonor.

L’obra és la primera de la nova editorial que vol encetar, tant en català com en castellà, una línia de llibres no gaire freqüent al mercat, que tracti sobre l’entorn del còmic, la il·lustració, el dibuix humorístic i altres temes afins. Per Sant Jordi, Diminuta Editorial preveu de tenir dos títols a les llibreries.

Franz de Copenhague y los grandes inventos

La història petita del TBO

Si la paraula ‘secretària’ vol dir en origen ‘persona que guarda els secrets’, sens dubte Rosa Segura n’ha guardat una pila de recopilats al llarg de les dues èpoques en què treballà de secretària de l’Editorial Bauzà (Buïgas, Estivill i Viña, S.L.), on a més de secretària de redacció i taquígrafa, atenia tots els dibuixants i col·laboradors, i  el públic en general, i on fins i tot va fer de guionista de la cèlebre “Familia Ulises” els anys 1978-1979.

Tot això en dues èpoques, la primera del 1955 al 1960, i la segona, des dels anys 70 fins al maig de 1983, primer a la seu d’Aribau, núm. 177,  i després al núm. 63, o sigui, al rovell de l’ou de l’Eixample barceloní.

El TBO ha estat la publicació més longeva de la premsa infantil en castellà de la història, si tenim en compte que va néixer el 17 de març de 1917 i es va deixar de publicar el 1983. Va passar per dies de glòria, amb tiratges que es comptaven per milers d’exemplars, però també visqué temps d’incertesa; va ser el cas dels anys que durà la Guerra Civil. Amb tot, la revista no es va deixà mai de publicar, ni en aquella època ni durant la postguerra, quan el 1939 li fou retirat el permís d’edició i hagué de publicar durant un temps usant altres capçaleres i títols.

Ibarz

Segura supleix aquestes possibles llacunes cronològiques del relat amb la seva experiència personal del tracte diari amb molts dibuixants, guionistes i col·laboradors del TBO, que va anar coneixent al llarg dels temps. En definitiva, seixanta-sis anys (del 1917 fins al 1983) donen per a molt. L’originalitat d’aquesta obra és que l’autora ha escrit una història plena d’anècdotes, records, converses, dades i “secrets” del dia a dia d’aquella mítica publicació, una narració de les coses petites que ajuden molt a comprendre la història “gran”.

La “Família Ulises”, com de la família

Al llarg de tants anys, àvides generacions de nens devoràvem les lectures i els dibuixos acolorits del TBO. La fidelitat d’alguns dibuixants podia durar tota una vida, com va ser el cas de la historieta més popular, la de la “Familia Ulises”de Marino Benejam, que es publicà per primer cop l’any 1944 i es mantingué fins a la mort del dibuixant, el 1969; en aquest cas, aquesta original família sobrevisqué al seu creador perquè se’n féu hereu el deixeble preferit de Benejam, que va serJosep Mª Blanco, que procurà, amb fidelitat a l’estil, que arribés amb èxit fins al seu final, de la mà del genial guionista de la casa, en Carles Bech.

Aquella inefable família, malgrat que parlés en castellà i que els noms de la parella fóssin Ulises Higueruelo i Sinforosa, eren més catalans que el fuet i molt representatius d’una petita burgesia que comprava cada diumenge un tortell i anava a estiuejar a la torreta del poble. Aquelles divertides aventures i odissees que la “Familia Ulises” organitzava representaven tots els defectes i les virtuts d’aquella classe social. Encara amb més solera hi hagué la historieta del “Profesor Franz de Copenhague” altrament dita “Los grandes inventos del TBO”, que, nascuda el 1925, anà passant de mà en mà de dibuixants com Joan Macias “Nit”, Rapsomanikis, Forton, Serra Massana, Benejam, Tur, i el darrer, que va ser Ramon Sabatés, que va vendre el seu arxiu al Col.legi d’Enginyers Tècnics Industrials amb un fons exposat nombroses vegades que fins i tot ha merescut la recreació en maqueta d’aquells complicats invents que ens fan exclamar “això sembla un invent del TBO!”, com ara les cames allargables per caminar pel mar sense mullar-se, els melons quadrats, molt pràctics, o el periòdic vitaminitzat que després de llegir es podia menjar…

Dibuixants: d’Opisso a Tharrats

El catàleg de dibuixants al llarg de tants anys és extens i important i es fa difícil triar, i Segura, l’autora, que els va conèixer i tractar sovint en la seva relació professional, afegeix una mica de sal i pebre al relat quan comenta els “secrets” més confessables d’aquella factoria que ha fet història en el còmic català i espanyol del segle XX. Integraren el grup de dibuixants un clàssic com Ricard Opisso, excel·lent en les seves personalíssimes escenes multitudinàries de carrer; el menorquí Marino Benejam, creador, a més dels Ulisses, d’altres populars personatges com “Melitón Pérez” i les aventures africanes de “Morcillón y Babalí”; Joaquim Muntañola i les seves criatures “Josechu el vasco” i “Doña Exagerancia”; o també Joan Bernet Toledano, que dibuixava les historietes d’“Altamiro de la cueva” a l’antic “Oro del Rhin”.

Alguns d’aquests dibuixants foren també pioners dels dibuixos animats abans i després de la Guerra Civil, com ara Artur Moreno, Salvador Mestres, Francesc Tur, Josep Serra Massana i Antoni Batllori-Jofré. Fins arribar a una nova i darrera generació que dibuixà als darrers temps del TBO: els Cubero, Rigol, Tharrats “Tha”, Paco Mir, Esegé, Clapera, Pelai… components alguns d’ells de la secció humorística anomenada “El Habichuelo”.

Del pròleg que Paco Mir d’”El Tricicle” ha escrit per a aquesta edició, en trec el següent fragment: «No se sabe como —la desesperación por la bajada de las ventas, alguna crítica positiva por la aparición de nuestra página “El Habichuelo” o la combinación de ambos acontecimientos — pero acabamos acaparando todas las páginas del especial que salía cada mes, lo que nos obligaba, cada mes, a pasarnos noches en vela en la redacción rematando las páginas que tenían que entregarse sin falta al día siguiente. Nunca tan pocos explotaron tanto su creatividad en tan poco espacio.”

Una coberta del TBO signada per Opisso

Per acabar, crec que no seria demanar massa que arran de la publicació d’aquestes “Memòries” es col.loqués una placa o altre record, com ara una petita escultura, al davant o a la façana de la seu del TBO al carrer d’Aribau, núm. 163, que oferís al vianants el record d’aquella factoria de creació, d’art, d’humor i de  creativitat: «Aquí hi hagué la redacció del TBO…». Malgrat la crisi, malgrat que se sàpiga que l’actual Ajuntament no és massa amic d’aquests esdeveniments, el vell i entranyable TBO, i tots els seus protagonistes, començant per Joaquim Buïgas Garriga, empresari del TBO, juntament amb el seu soci, Emilio Viña González, i el seu fill Albert Viña Tous, que va ser el darrer director de la publicació, s’ho han ben merescut.

La 32 edició del Saló del Còmic arriba puntual a la cita barcelonina. Des del dijous 15 fins al diumenge 18 de maig ocuparà els palaus 1 i 2 de la Fira de Barcelona a Montjuïc, on ocuparà uns 32.000 metres quadrats, aproximadament.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies per aquest magnífic article, amic Jordi!

    (Un dels que va sobreviure aquella època amb l’ajuda del TBO)

  2. Que més puc dir jo doncs….que vaig creixa acompanyat del sempre “fidel” T.B.O.