Com és la família del segle XXI?

19.10.2015

Hi ha moltes maneres d’explicar una història familiar. Maneres convencionals i maneres simbòliques. El títol no enganya. El que enganya és el subtítol, que ve a ser com una mena d’epitafi en clau de declaració apocaliptica de principis.

F.A.M.Y.L.I.A. a la Seca espai brossa

F.A.M.Y.L.I.A. a la Seca espai brossa

 

¿Com és la família del segle XXI? ¿La societat actual és prou conscient de la diversitat de tipologies familiars que hi ha al seu voltant? Des de les tradicionals a les monoparentals, des de les de parella estable a les de parella separada, des de les de custòdia compartida de les criatures a custòdia maleïda per les dues parts, des de les famílies en mans d’avis i àvies a les famílies en mans d’oncles i ties, des de les famílies amb descendència biològica a les famílies amb descendència adoptada, des de famílies amb dos pares a famílies amb dues mares…

Però, en el fons de tot, el que The Mamzelles Teatre volen posar de manifest és el paper de la dona i com la veuen i com elles encaren els encerts i els errors del concepte de la família.Per això, el muntatge, creat a la sala Atrium dins del cicle Atrium Lab i després d’un fugaç pas per l’escenari d’El Maldà, posa actors que ja s’afaiten (almenys porten tots barba!) en els papers de dones, per estripar el paper de la dona i per neutralitzar la idea tòpica de masculinitat i feminitat.

La F.A.M.Y.L.I.A. en concret de The Mamzelles Teatre està integrada per un pare, una mare, una àvia, una tieta, la germana gran i la germana acabada de néixer. És a través d’aquesta última, que es fa gran, que els espectadors van muntant el trencaclosques d’una generació, des del bressol a la maduresa, amb els alts i baixos casolans, les enveges entre germanes, els moments feliços i els moments difícils. Tot amb el recurs del teatre de la imaginació, amb els cinc membres uniformats amb culots blancs i pit descobert, i amb una actriu que fa de mestra de cerimònies… o d’autora… o de filla de tothom, en una escena final cara a cara amb un espectador, pare desconegut, objecte del desig universal de la recerca del pare.

Muntatge de petit format, de durada breu, només 60 minuts, que busca una manera original de posar davant el mirall els interrogants del futur de la família. Paraula, gest, caricatura i fragments musicals, a cappella, a vegades amb ressò de cant gregorià, ni que la veu, per exigències de la dramatúrgia, hagi de sonar aflautada perquè no oblidem que, ni que portin calçotets, tots menys un fan de dona.