Umberto Eco. Com es fa una tesi?

Ara que ha mort Umberto Eco és, no només protocol·lari, sinó també necessari parlar-ne i treure la pols del millor llibre —pel meu gust— que va escriure “l’home que ho sabia tot” segons els italians, i no es tracta ni de El nom de la rosa i de El pèndul de Foucault, els quals cito per ser magnífics.

Em vull centrar en un aspecte: com l’home que ho sabia tot ho sabia tot? Umberto Eco el 1977 va publicar-ne el secret a Cómo se hace una tesis. És en aquest assaig-manual on exposa el seu mètode de recerca i anàlisi, on es mostra molt crític amb la manera com investiguen altres, on exposa la metodologia clàssica del mètode científic aplicada a les seves matèries, així com el desenvolupament del contrast d’informacions, la identificació de fonts i la construcció de sentit crític.

Jo aquest llibre ni el tinc ni l’he tingut mai. El vaig llegir durant la primavera de 1995, quan cada tarda anava a la Biblioteca Xavier Benguerel de Sant Martí de Provençals a preparar la famosa selectivitat. Fou en els moments de descans d’estudi, moments que procurava allargar tant com podia, que remenant la biblioteca el vaig trobar, i ja no vaig tornar a seguir estudiant fins que no el vaig acabar.

Alguns dirien que davant del repte dels exàmens estava perdent el temps. Jo estic convençut que durant aquelles tardes estava aprenent a investigar, i d’un dels millors mestres.

Pensi el lector que el llibre és força anterior al desplegament de les TIC, però no per això perd vigència ni rigor. El mètode, “els procediments per aprendre-ho tot” són els mateixos, ja sigui en una biblioteca universitària, una de municipal, una base de dades científica, la wikipèdia o qualsevol altra espai telemàtic.

Aquest va ser doncs el meu primer contacte amb Eco. Més tard vaig llegir El nom de la rosa, llibre que no me’n puc estar, en aquest breu article, de recomanar que llegeixis, i si ja ho has fet, doncs, de rellegir.