Cloenda de la Schubertíada a Vilabertran

14.09.2012
Un “petit miracle laic”. Així s’autodefineix la Schubertíada a Vilabertran en el text de presentació pels seus 20 anys d’existència, i de motius no en falten. En el panorama dels festivals d’estiu a Catalunya, la Schubertíada ha aconseguit ser una de les cites que més afecte i simpatia generen, segurament perquè s’ha mantingut fidel, sense concessions, al seu ideari, a la seva personalitat, centrada en la música de cambra i el lied i en el descobriment de nous valors. Immobilisme? En absolut, més aviat una aposta intransigent per la qualitat que el melòman amb criteri agraeix com aigua caiguda del cel en temps de sequera d’idees. Dit d’una altra manera, a vegades no es tracta tant de concebre invents del TBO sinó simplement de fer bé la feina.

El director Clemens Schuldt

Idees i iniciatives no li falten al festival, per molt que el pessimisme ambiental no ajudi gaire, i, així, compta des de fa uns anys amb una orquestra pròpia, rebatejada com a Camerata Schubertíada, que va protagonitzar la cloenda d’aquesta edició d’aniversari. Va prendre la batuta Clemens Schuldt, director alemany de 28 anys avalat pel seu triomf, el 2010, al Concurs Donatella Flick (fa 12 anys el va guanyar Pablo González). El jove músic va demostrar tenir les idees tan clares com el gest ja des de la primera obra del programa, la Simfonia per a cordes núm.1 de Mendelssohn, primerenc i enèrgic exemple del talent del compositor alemany. La partitura també va posar de relleu el so consistent, ple i alhora flexible de la Camerata i el seu entusiasme comunicatiu.
El petit escenari de la Canònica de Santa Maria va quedar encara més just d’espai amb la presència d’Ofèlia Sala. La música sacra de Schubert, tot i disposar d’obres de gran bellesa, és ben cara d’escoltar per aquestes latituds, per això és doblement d’agrair l’exquisida lectura que la soprano valenciana va fer del Salve Regina D676, amb el seu dolç melodisme. Sala va interpretar a continuació cinc cançons de Toldrà en atractius arranjaments per a orquestra de corda realitzats, sembla ser (el programa no ho especificava) per Xavier Puig, i un cop més la cantant hi va desplegar la seva refinada musicalitat, sobretot en peces com Cançó de bressol Canticel. L’inefable Romanç de Santa Llúcia va ser l’esperada propina. A més, escoltar aquestes meravelloses cançons en català occidental també té els seus al·licients.

La soprano Ofèlia Sala

En la segona part, orquestra i director van abordar un dels fruits més singulars de la llarga etapa neoclàssica de Stravinsky, el ballet Apollon Musagète. Sense trair la contenció i la mesura de la peça, Clemens Schuldt li va donar unes benvingudes dosis d’energia que allunyaven el risc de dolç sopor d’aquesta música, amb la plena complicitat d’una orquestra que va tornar a exhibir una admirable cohesió. El final no anunciat del concert i la Schubertíada va tenir un to ben entranyable, amb l’estrena de l’Ofrena a Schubert que Jordi Cervelló ha compost per encàrrec de la Camerata i que va servir d’homenatge a l’impulsor incansable de tantes i tan valuoses aventures musicals, el doctor Jordi Roch. S’ho mereixia.