Clemència Isaura viatja, esperançada, a València

L’Ajuntament de Barcelona ha convocat una nova edició dels Jocs Florals, podeu consultar les bases aquí. Editorial Meteora acaba de publicar el recull guanyador de l’any passat, Quan érem divendres, d’Àngles Gregori (Oliva, la Safor, 1985). Marta Pessarodona presenta els versos de Gregori al pròleg del llibre. 

No, avui no és divendres, ni ho era el dia que concedien el màxim guardó dels Jocs Florals de Barcelona, 2013. Això no obstant, som aquí, en aquestes pàgines, i érem allí, en aquell monument parlamentari de la democràcia europea, el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, per brindar sense copes—crec—per Quan érem divendres, el quart lliurament poètic públic d’una (escandalosament) jove poeta catalana de València, Àngels Gregori (Oliva, la Safor, 1985). Una prèvia: dins de la història de la poesia catalana els qui ens cal demanar permís som els/les poetes catalanes del Principat, tant plana l’ombra dels saforencs (Ausiàs March en poesia i Isabel de Villena en prosa, tan sols per esmentar dos autors).

De tota manera, quan Gregori va irrompre dins de la poesia catalana al 2003, guanyant el Premi Amadeu Oller, convocat a Barcelona, amb Bambolines ja va palesar que anava seriosament, a desgrat de les indecisions pròpies d’una principiant que, per adobar-ho, tenia divuit anys. No prou contenta, a l’any següent, s’inventava un festival de poesia a Oliva, la Poefesta de la Safor, que des d’aleshores i fins ara mateix encara organitza i dirigeix (i que duri), malgrat aquesta època difícil que ens toca viure. No vaig ser a la primera convocatòria de la Poefesta, però imagino que Gregori el podia dirigir amb el vestit de la primera comunió!

Després va venir Llibre de Brandàlies (2007), premi Ausiàs March de Gandia, on el primer poema és un “Avís”, poca broma: “Al diccionari/, les paraules que existeixen s’hi troben/ i les que no hi són/ s’inventen”, ens deia o s’ho deia, perquè les pròpies “brandàlies” són un invent seu. Arribada a aquí, no puc deixar de recordar l’única gravació oral de Virginia Woolf als arxius de la BBC britànica. En la gravació, Woolf ens fa parar esment en el fet que els diccionaris són útils però plens de paraules mortes que tan sols adquireixen vides quan algú—home o dona—les empra, en especial, amb intenció literària. Des del primer llibre, diria que Gregori sap emprar els mots i, poèticament, sap donar-los-hi vida. Així des d’un paisatge, una ciutat, una bicicleta prenen cos literari. En realitat, segueix una tradició molt seva, molt geogràfica. “Plena de seny donau-me una crosta de pa/ qui’m llevi l’amargor”, podem demanar a una fleca valenciana o barcelonina i estem emprant la poesia d’Ausiàs March. Un secret que Gregori s’ha après molt bé.

Al seu tercer lliurament, el llibre New York, Nabokov & Bicicletes (Premi Alfons el Magnànim de València, 2010), com al primer i al segon, l’autora malda per la seva mètrica que, ja ho avanço, assoleix una rara perfecció a Quan érem divendres, el quart lliurament que avui podem llegir. A New York, un llibre que comença amb un títol de Nabokov, “Parla Memòria”, hi ha un epígraf que són dos versos, dues línies d’una poeta de Gandia. Ho retrec, perquè quan l’artista és una dona, com ens va fer parar esment Simone de Beauvoir al 1949 (Le Deuxième sexe) sempre es tendeix a simular que la dona/artista del cas surt del no-res. Rere Gregori no sols hi ha els clàssics que ja he esmentat, sinó també una realitat poètica que poden personificar d’altres dones poetes valencianes. Com també després dels “clàssics” homes la deu valenciana no s’ha eixarreït i tenim un esbart d’autors actuals que no esmentem, per temor a oblidar-ne algun.

Del primer al darrer lliurament de Gregori, veiem que l’autora s’arrecera en els dos paràmetres que han condicionat la poesia lírica de tots els temps: l’amor i la mort. Una mort que pot ser l’oblit, la desmemòria. Ja friso per un proper lliurament poètic de Gregori on els anys li donaran un element secundari però important: l’humor. De moment, en la “Invitació” inicial en el lliurament que vam celebrar des del consistori barceloní i que avui podem llegir, la poeta ens avisa amb modèstia: “Tu que has obert aquest llibre,/ accepta’l, doncs, com una forma inútil de fracàs”, per concloure amb “Com si la vida s’ofegara/ i tu i jo (cadascú a la seva banda del paper)/ haguérem naufragat en el poema”. Discrepo: no hi ha fracàs, com comprovaran en els poemes d’aquest volum. Ans al contrari, hi ha el triomf de la poesia i la d’avui, la de veres. El triomf d’una veu de la qual, n’estic segura, en sentirem a parlar durant molts anys.

Tot i que sóc una admiradora de J. V. Foix, un gran sarrianenc independentista, i ell va dir “Jo sol, sóc l’etern”, no em voldria eternitzar. Tan sols voldria transmetre l’entusiasme que m’ha procurat la relectura de Quan érem divendres. Bo i pensant que aquella dama tolosana avui tan desconeguda, Clemència Isaura, que es va inventar, precisament, els Jocs Florals, en una Corona d’Aragó, que personalment enyoro, ens pica l’ullet viatjant cap a Oliva. Mentre, una també desconeguda Isabel de Villamartín, en aquell mateix saló consistorial, al 1859, en els reconstituïts Jocs Florals que tant de joc van donar, rebia el guardó que aquest any ha rebut Àngels Gregori, ella també, en l’eternitat, se sent cofoia de la seva successora. Villamartín, potser, tan sols va donar una mica de pa als cignes de la catedral veïna a la Casa de la Vil·la barcelonina. Gregori, en canvi, ens descriu les pulsions que li provoquen “Els ànecs de Central Park”, de New York. Els temps canvien, però no la gran poesia que avui tenim. Moltes gràcies a vostès per escoltar-me abans i ara llegir-me i a Àngels Gregori per la seva poesia.