Clara Segura, inesgotable

1.12.2015

Quan l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, Baix Llobregat, 1974) i l’autora Marta Galán (Barcelona, 1973) van néixer, també naixia en un anunci televisiu nord-americà el famós conillet del tambor de Duracell, la mascota de color rosa accionada amb piles gairebé inesgotables (alcalines Duracell, esclar!) que li permetien tocar el timbal sense parar mentre altres conills menys afortunats que ell s’esllanguien perdent l’energia de les bateries.

Clara Segura, protagonista de Conillet. © David Ruano

Clara Segura, protagonista de Conillet. © David Ruano

Ara, un exemplar d’aquell conillet del tambor de Duracell rep els espectadors discretament en un pedestal a l’entrada de l’Espai Lliure de Montjuïc on, a dins, l’actriu —vestit fosc i bombí— a ritme de música gimnàstica, ja es mou frenèticament amb uns exercicis coreogràfics força anàrquics de preescalfament davant d’un plafó amb un gegantí tub pneumàtic d’expulsió que permet a l’actriu enfilar-s’hi, entrar-hi, sortir-ne i fer que proporcioni alguna sorpresa mecànica. Hi ha també una certa sentor de cuina recent en l’ambient. Però això no desvelaré de què es tracta i els espectadors ho descobriran al final.

Clara Segura és una de les actrius més versàtils i de registre més potent del panorama actual de l’escena catalana. Ho ha demostrat en obres dramàtiques de companyia com Antígona, Incendis, 28 i mig, Una giornata particolare o La rosa tatuada, entre altres. S’enfronta aquí, en solitari, a presentar-se davant l’auditori com una dona del segle XXI, una súperdona que, quan fa els números d’hores i minuts de tot el que fa al llarg del dia, evidencia que només aconsegueix reservar-se uns catorze minuts escassos per viure la seva pròpia vida.

L’autora del text d’origen, adaptat per l’actor Marc Martínez amb una dramatúrgia que no desenganxa ningú durant vuitanta minuts, diu que no és ben bé un monòleg. Diguem, almenys, que no és un monòleg convencional perquè Clara Segura hi aboca tanta passió i tanta credibilitat en el personatge que aconsegueix convertir la seva experiència vital en un tros de vida col·lectiva que dóna veu al món de la dona, no només a la dona actual sinó a la història de la dona des de que es va inventar el concepte de la família.

I és per això que el que explica Clara Segura pren volada des del primer moment, quan es treu de l’infern de l’americana una carta que ha rebut de l’escola amb un informe d’avaluació del seu fill, una criatura excepcional de 8 anys al qual ella sap com educar i de qui només ella està en condicions d’assegurar que sí que progressa adequadament i no com insinua l’informe.

El relat de Conillet té diferents parts, que van saltant d’una a l’altra, encavalcant-se en un ordre lineal. El primer, el que parla de la relació del seu fill amb l’escola és un tractat carregat d’ironia i sentit comú que gosaria recomanar a tots els professionals de l’ensenyament que en aquest moment excerceixen en escoles i instituts. Més endavant, els temes que treu a la llum el personatge de Clara Segura entren de ple en els desitjos, els anhels i les frustracions de la dona que en realitat és i la que voldria ser.

Una interpretació seductora i enganxadissa, que Clara Segura expulsa epidèrmicament, plorant, rient, abocada a una posada en escena que li exigeix un desgast físic considerable —¿ha calculat quants quilos perdrà després d’aquesta tongada de funcions?—, una posada en escena que he constatat en la meva funció que entusiasma sobretot “les espectadores” perquè la gran majoria s’hi sent absolutament reflectida i interpel·lada i que, malgrat que entusiasma igualment “els espectadors”, a ells els regala un cert missatge enverinat, sense fer-ho volgudament ni visiblement, de deixar-los en evidència.

Diu l’autora de Conillet que va escriure el text original fa deu anys i que avui l’escriuria diferent i potser no en quedaria res. És una autocrítica autoral respectable, però per als qui el viuen i l’escolten per primera vegada, Conillet manté un alè de vigència que el pas del temps no ha resolt encara del tot. I per això Clara Segura alça els espectadors de la butaca quan es fa el fosc final perquè posa el dit a la nafra d’un sistema de vida generalitzat i penalitzat amb el conformisme del silenci. I la nafra encara sagna.

«Conillet». A partir d’«El conejito del tambor de Duracell», de Marta Galán Sala. Traducció i adaptació de Marc Martínez. Intèrpret: Clara Segura. Escenografia: Alejandro Andújar. Vestuari: Nídia Tusal. Espai sonor: Àlex Polls. Edició musical: Fluren Ferrer. Ajudanta producció: Lorena López. Ajudanta direcció: Daniela Feixas. Direcció: Marc Martínez. Coproducció: Teatre Lliure i Bitò Produccions. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 12 novembre 2015.