Cites. Un president gai per a Catalunya

És irònic que la democràcia pugui considerar l’homosexualitat un problema. Si el govern de la majoria va néixer a l’antiga Grècia, qualsevol que hagi dedicat un temps a llegir els textos de pensadors fonamentals com ara Plató somriurà en recordar les nombroses mencions als “mossos joves i bells” que apareixen als diàlegs del filòsof.

El Banquet, una obra que –no és cap exageració– estableix les bases de l’amor tal com l’entenem a occident, conté nombrosos encomis de l’homosexualitat masculina, raonant-ne detingudament les virtuts i defensant la superioritat moral de la relació amorosa entre homes envers l’amor heterosexual. Plató pot ser considerat com una de les fonts intel·lectuals més riques per al pensament conservador, però han passat 2.500 anys i no m’imagino una barreja entre Duran i Lleida i Albert Rivera dedicant un tiberi entre col·legues a glossar les virtuts de passar la nit amb altres homes. Perquè al segle XXI sortir de l’armari encara és un problema per a un polític, especialment si pertany a la dreta. O, com a mínim, un problema prou sucós per a bastir la trama de l’episodi d’ahir.

El fet de citar Duran i Ribera no és casual, sinó un intent de respondre als ridículs driblatges dialèctics que han de fer el Sergi i el Dídac per parlar del context polític que els envolta. Després d’escoltar per enèsima vegada com els personatges es referien a “el partit”, així en abstracte, vaig arribar a dubtar si la Catalunya de Cites havia abraçat el comunisme xinès. Tot plegat per acabar amb la càmera mostrant-nos el nom “Unió Ciutadana”, que he de reconèixer que em va fer petar de riure. Si ja no es pot parlar de política sense fer referència a House of Cards o The West Wing, imaginem la credibilitat que tindrien aquestes sèries si en lloc de demòcrates i republicans parlessin de partits inventats. Girar l’esquena a la realitat quan la política apareix a la ficció comporta perdre un conjunt de referents compartits absolutament imprescindible per tal de fer diàlegs naturals i versemblants. Ja som prou grans per posar la distància necessària si un personatge s’atreveix a pronunciar el nom de “Ciutadans”, “PSC” o “Convergència”. Us afigureu els matisos i la frescor que guanyarien les ficcions del nostre país si trenquessin aquest tabú?

Sortir de l’armari ja no és el que era i Cites ho reflecteix acuradament. La sèrie ja va explorar a la primera temporada les dificultats justes i necessàries de la Paula per assumir una sexualitat minoritària, i ara ens mostra el triangle amorós amb la Victòria i la Sofia completament deslligat de l’especificitat lèsbica. L’element distintiu de la relació entre el Sergi i el Dídac tampoc és el fet de ser gais i prou, sinó que ha incorporat el factor de la carrera política del Sergi per tal de reforçar el conflicte dramàtic. Tot plegat indica com els problemes de fer pública l’homosexualitat ja no aguanten un guió per ells mateixos i com els creadors de ficció responen a aquesta progressiva normalització extremant les situacions o enriquint la dimensió merament romàntica de la relació. La representació de determinats estereotips que ens ofereix la televisió està condemnada a generar polèmica però crec que Cites sap trobar el punt intermedi: hi ha moments en què la condició sexual dels personatges importa i d’altres en què ens n’oblidem del tot.

Ara que la relació entre el Sergi i el Dídac s’ha fet pública, caldrà veure si a la parella encara els queda prou suc com per suportar el protagonisme d’un nou episodi. Amb la declaració d’amor melindrosa davant de tots els periodistes, el terreny està adobat perquè el final feliç sigui rodó i les expectatives electorals d’Unió Ciutadana es rellancin en lloc d’enfonsar-se gràcies a l’espontaneïtat de la parella davant de les càmeres. Em jugaria un sopar que la presidència acabarà sent per al Sergi i, en cas que no sigui així, l’important és que aquest horitzó és perfectament versemblant. Ara bé, si ens preguntem què presidiria el senyor Perelló, ens adonem que ni la Generalitat ni la Moncloa han estat esmentades. Així doncs, ens trobaríem davant d’un dels molts ridículs a què ens condueix la correcció política: és plenament plausible que un polític gai arribi a president, sempre que no diguem de què, ni on ni amb quin partit. Començava parlant d’ironia, i no creieu que seria ben irònic que el primer president gai de la Generalitat de Catalunya que ens mostra la ficció fos candidat d’Unió Democràtica de Catalunya?