Circ, cordes, gravetat

Le Vide (El buit) és una peça de circ emocionant i colpidora, carregada d’una força poètica clara i simple. La destresa i la temeritat de l’acròbata a les “cordes suspeses” vénen suportades per una xarxa filosòfica ben forta. L’espectacle s’ha vist del 14 al 17 d’abril al Mercat de les Flors, en el marc del cicle Circ d’Ara Mateix.

El pallasso Tortell Poltrona, parlant del funambulista Oliver Zimmermann que aquests dies va travessant els cels del Circ Cric del Montseny, deia que l’artista tenia previstos dos shows sobre la corda a divuit metres d’alçada: un primer show al matí i… si no havia caigut al matí, un altre a la tarda.
Fa gràcia, però el circ va d’això, també: d’amagar sota moviments i músiques entranyables els terrabastalls més terribles. L’espectador aguanta la mirada, no la pot apartar, se l’han atrapat. Si hi ha algú a punt de caure de deu metres d’alçada, tothom empatitza, i l’empatia és un dels pilars de l’art escènic.

Una colla de francesos han desplegat un “altre” circ a Montjuïc. En el Circ d’Ara Mateix tot ha mutat i s’ha sublimat: no hi ha pallassos tristos però hi ha malenconia; no hi ha ganivets però hi ha sensació de perill; no hi ha freaks però hi ha alteritat i solitud; sense mags o monstres, persisteix la hilaritat màgica, i sense homes forçuts tot és enginy, habilitats que semblen sobrenaturals, fins i tot unes gotes de filosfia i d’alquímia. Els artistes-artesans que han dut Le vide a Barcelona són l’acròbata Gehlker, el músic i regidor Auffray, la dramaturga Diaz Verbèke, i ells no fan un muntatge, sinó un desmuntatge, el de la sala MAC del Mercat de les Flors, on ens conviden a crispetes i ens mostren els budells i tots els espais secrets del teatre, que recorrem a peu o amb la mirada des de sota les grades i fins al capdamunt del sostre tècnic il·luminat. La grada frontal enorme del Mercat s’ha desplegat en una sèrie de grades disposades en cercle: en aquest circ tampoc no hi ha envelat o carpa, però és com si hi fos.

A l’escenari del mig hi ha unes quantes cordes suspeses: un barbut amb aspecte rural-hipster o d’icona romànica les prova de pujar, i una vegada i una altra se li van despenjant, se li trenquen a mig ascens, el deixen amb un pam de nas i ell queda allà, penjat. Després el veurem en un contrapicat com recorre resignat el tràmex del teatre, mentre un altre tipus s’ho mira des dels laterals, i va recorrent les taules de fusta que s’han disposat envoltant l’escenari. És el regidor, que ara toca el violí i ara és ell qui fa saltar una corda pitjant un botó. I l’altre que va caient des d’alçades inconcebibles, i en una d’aquestes caigudes a pes queda a tocar del terra, a un pam, i tot de sacs que es precipiten i aixafen una de les taules, fent-la bocins: l'”espai buit” s’omple amb un esbufec general, l’ensurt queda en suspens en un sospir, i un nen pèl-roig bocabadat es queda mirant fixament a sa mare.

Així es va esforçant el Sísif acròbata, i de fons sentim Albert Camus que parla sobre la sensació d’estranyesa, que pot ser la de l’existencialisme o la de l’home corrent un dia qualsevol en pujar al tramvia. O fins i tot la que deu tenir l’artista abocat a repetir i repetir i repetir cada acció, i tornem-hi. Diu la veu: “Mai no he pensat que puguem mantenir-nos en una actitud absurda, com en una posició de negació pura. Al contrari, em sembla que aquesta profunda insatisfacció és susceptible de generar accions, passions, alegries”. Doncs heus aquí aquesta mena de “Circ Camus”, com podríem anomenar aquest circ de la contemplació, l’estranyament i l’empatia, tal com una vegada fa molts anys hi va haver aquell Cabaret Voltaire de l’excitació revulsiva, les formes estranyes i l’histrionisme.

I l’altre que va pujant i caient, pujant i caient, i una munió de violins van omplint el silenci, amb melodies en loop que se superposen una sobre l’altra. La peça ha resultat ser per a moltes cordes, i si bé al principi semblava lleugera s’ha anat omplint tota de gravetat. El regidor-violinista de sobte reapareix calçat amb uns patins i recorre veloç el perímetre de la pista, dibuixa cercles rapidíssims i sembla que hagi d’aixafar els peus dels espectadors de les primeres files. Sobre la marxa va prenent i alçant una per una i mostrant al públic les taules de fusta que duen escrites al sota-taulell amb pintura blanca tot de paraules que fan la frase “Sísif cal imaginar-lo feliç”.

I els violins que continuen sonant, però nosaltres ja anem abandonant esgraonadament l’espai, deixem el barbut provant de pujar la darrera corda per penjar-ne d’altres i seguir el show infinitament, i una vegada i una altra cau i torna a començar. Marxem amb una emoció feta de pocs ingredients, cordes i violins, l’escalador i el patinador, la lleugeresa i la gravetat, la música com una espuma que s’infla i puja per fer-se espessa i sostenir-nos. I la vertical i el cercle com a figures que construeixen de manera efímera tota aquesta simplicitat vibrant, que podria ser la mateixa que la de l’enxaneta pujant el castell i la sardana que es fa i es desfà. (El barbut va quedar-se allà, deu seguir pujant i caient i pujant i caient, encara hi deu ser, suposo).