Les amigues d’Àgata. Cinema, amistat i joventut

'Les amigues de l’Àgata' és una pel·lícula que probablement ja hem viscut. Les responsables d’aquest film exploren amb encant i subtilesa què passa quan rondem la vintena i descobrim que cada vegada ens pertany una mica menys allò que fins aleshores havia configurat el nostre món.

Marina Laboreo Roig

Marina Laboreo Roig

Periodista, editora i traductora

Les amigues de l’Àgata és aquella pel·lícula que probablement ja hem viscut. Des d’una òptica d’inspiració autobiogràfica, les quatre responsables d’aquest projecte cinematogràfic exploren amb encant i subtilesa què passa quan rondem la vintena i descobrim que cada vegada ens pertany una mica menys tot allò que fins aleshores havia configurat el nostre món. Aquest és precisament el punt de partida d’una proposta original que té la virtut d’encertar un to absolutament actual, així com la particularitat de sorgir d’un treball de final del grau de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i estar dirigit a vuit mans per Laia Alabart, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen.

Fotograma de 'Les amigues de l'Àgata'

Rodada entre Barcelona i Colera, la pel·lícula ens apropa amb una naturalitat sorprenent a l’univers quotidià de l’Àgata (Elena Martín) i el grup d’amigues de tota la vida (Marta Cañas, Carla Linares i Victòria Serra), que al començar a estudiar a la universitat veuen trontollar l’estabilitat d’una amistat que semblava que havia de durar per sempre. Durant els setanta minuts del metratge i amb l’el·lipsi com a recurs principal, anem descobrint fragments del dia a dia de les protagonistes i veiem com es relacionen les unes amb les altres mentre surten de festa, comenten històries de nois o simplement parlen per parlar. Com a la vida real, les seves veus es trepitgen contínuament i això contribueix a la sensació d’espontaneïtat d’un film amb uns personatges perfectament treballats que ha estat vist com un retrat generacional, on hi ressonen ecos de certa tradició cinèfila i referències directes a pel·lícules com Foxes, d’Adrian Lyne. La majoria dels diàlegs s’han anat construint en ple rodatge i s’ha deixat marge a la improvisació de les actrius, de manera que l’artifici queda reduït i la pel·lícula transcorre atzarosa amb un guió flexible, posant en evidència l’èxit d’una determinada manera de fer cinema. És així com, a poc a poc, anem veient l’evolució del desencant de l’Àgata a la seva mirada i notem la inquietud de les seves companyes, que intueixen que alguna cosa està canviant fins que la contenció s’esdevé inaguantable.

Més que un treball final, Les amigues de l’Àgata s’està convertint en un inici, el d’una carrera professional prometedora que en aquesta ocasió ha comptat amb les càmeres de la universitat, un equip reduït i el suport de professionals com Isaki Lacuesta, Gonzalo de Lucas i Elías León Siminiani. Després de resultar guardonada al festival Abycine, l’hem pogut veure a Barcelona en el marc del Festival Internacional de Cinema d’Autor, on ha estat reconeguda amb el Premi del Públic. És en aquest darrer festival on va coincidir amb la projecció de l’exili romàntic de Jonás Trueba, un altre experiment imprescindible en el que s’hi barregen el cinema, l’amistat i la joventut; no només com a temàtica, sinó també com a mètode de treball en el que tots aquests elements conflueixen i es deixen succeir. Tot i que comparteixen part de l’essència i l’esperit, la diferència principal entre els dos films la trobem, precisament, en el grau d’idealisme i és que Los exiliados románticos és aquella pel·lícula que probablement ens agradaria viure.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació