Cinanima, set dies d’animació

4.12.2012

Jordi Artigas, col·laborador de Núvol, ha assistit a l’edició d’enguany del CINANIMA, Festival Internacional de Cinema de Animaçâo d’Espinho, a Portugal, un dels més importants i veterans festivals especialitzats en cinema d’animació d’Europa, que enguany ha arribat a la seva 36ª edició.

 

Villa Antropoff

 

Fundat el 1976 després de la Revoluçâo del 25 d’abril de 1974, i organitzat encara per la Cooperativa d’Acció Cultural “Nascente”, compta amb el suport de la Câmara Municipal o Ajuntament de la ciutat, així com de patrocinadors privats. En anteriors edicions del festival ja es notava la influència negativa de la crisi, però enguany s’ha fet més evident. Els amics de l’organització ens van parlar que aquest any havia perillat la celebració per la caiguda d’alguns patrocinadors i espònsors, però al final tot s’ha pogut salvar del naufragi.

Espinho és una ciutat costera propera a Porto, al nord de Portugal, que compta amb aproximadament 35.000 habitants, abans amb importants indústries com la conservera, i ara comercial, de serveis i turisme. A Espinho hi ha l’anomenat Centro Multimeios, inaugurat fa una desena d’anys, i des de llavors s’ha convertit en el cor del festival amb el seu magnífic auditori. Però la sorpresa és que el Centro està fechado o sigui tancat per diversos motius, principalment per l’econòmic i que solament s’ha reobert aquesta setmana per al CINANIMA. No sé si és una premonició que l’arquitectura del Centro recordi la de l’arca de Noè, la del famós diluvi bíblic… De moment, però, aquesta ciutat s’ha quedat sense cinema, ni teatre, ni…etc.

Els amics portuguesos estaven alguns al cas del litigi entre Catalunya i Espanya. És difícil i complex explicar-los concisament aquest tema, però ho vam intentar. Desseguida van citar-nos antics refranys: “De Espanha, nem bon vento, nem bon casamento”, tant semblant al nostre: “De Ponent, ni gent, ni vent”. En fi, tenim coses en comú portuguesos i catalans.

La nostra estada va coincidir amb la greve geral o vaga general del 14 de novembre. A l’hotel, sense parabòlica, només captàvem les televisions portugueses, les cadenes repetien fins a la sacietat les imatges de les càrregues policials i detencions dels manifestants davant el Parlament de Lisboa, mentre el govern de dretes de Passos Coelho acusava els “radicals”, tot intentant amagar l’ou de la realitat. Mentrestant, països lusòfons com Brasil i Angola han obert les portes a l’emigració de la població de l’antiga metròpoli.

 Animació: Instruccions d’ús

Un festival de cinema especialitzat en l’animació té les seves característiques especials, com ja vaig explicar en els diferents reportatges que els darrers anys havia publicat en l’ara desapareguda revista “El Còmic de la Premsa Comarcal”.

En primer lloc, cal oblidar els tòpics que gasten els grans certàmens de cinema d’imatge real, les catifes vermelles, el glamour i la presència d’actrius i actors famosos. Als festivals de cinema d’animació, com aquest de CINANIMA, sobretot es ve a veure cinema, a conèixer a directors o novells, a dibuixants i artistes provinents de països europeus i de tot arreu.

Els organitzadors, amb molt bon criteri, conviden realitzadors joves que presenten el seu primer curt realitzat com a treball d’escola, i després de cada sessió competitiva el públic pot dialogar sobre els films que acaben de veure amb els mateixos autors. El plat fort aquí sol ser, no els llargmetratges, sino els curtmetratges. De llargs a concurs enguany només n’hi havia dos. Cal desterrar també el tòpic que l’animació està dirigida exclusivament al públic infantil, malgrat que aquest compta amb sessions matinals. Les  sis sessions competitives, al voltant d’una hora trenta de durada cada una, eren projectades en sessions nocturnes i per al públic adult.

Noms i xifres

A part del Jurat de selecció que en ple estiu escull quins dels films són seleccionats o no per al concurs, el Jurat principal és l’internacional que atorga els premis de llargs i curts format enguany per Henrique Cayatte (Portugal), president del Jurat; Igor Prassel (Eslovènia); Jerzy Kucia (Polònia); Robi Engler (Suïssa) i Volker Schlecht (Alemanya).

L’organització sempre ha estat generosa amb els premis. A part del guardó principal, el Gran Premi CINANIMA 2012, s’atorguen el Premi Especial del Jurat, el del Públic, així com diverses categories de curts segons el seu metratge, sense oblidar els diversos premis dedicats a cineastes portuguesos, com el que porta el nom del fundador i director de CINANIMA, António Gaio.

Està ben comprovat que cada jurat, segons la composició dels seus membres, l’origen, la professió i els gustos, dóna resultats diferents en el palmarès. Llavors es pot estar o no d’acord amb les pel·lícules premiades, per més que el resultat sol ésser inapel·lable. Per exemple, el premi al millor llarg es declarà desert. Mentre que jo vaig notar a faltar, entre d’altres, almenys una menció per a l’eròtic i divertit curt, “TRAM” de la veterana realitzadora txeca Michaela Paulátová. De tota manera el públic de CINANIMA és molt educat i dòcil i mai hi he sentit ni un xiulet ni cap protesta sorollosa.

 Alguns films

Entre els 77 curtmetratges presentats a concurs, val la pena citar els dos llargs participants “The Tragedy of Man”, un treball de Marcel Jankovics (Hongria, 2011) i “Gartxot. Konkista Aitzineko” dels  directors bascos Juanjo Elordi i Asisko Urmeneta. Per a la sessió d’obertura es projectaren tres curts i s’estrenà el llarg “Le Tableau”, del francès Jean-François Laguionie.

El Gran Premi va anar merescudament al curt de 14 minuts “Le grand ailleurs el le petit ici”, de Michèle Leurieux (Canadà, Quebec, 2012) que té la particularitat de fer servir la rara tècnica de la pantalla d’agulles. Un home evoca diferents seqüències de la seva vida i al final un artefacte amb vida ho fagocita tot fent-ho desaparèixer del mapa.

 

Le grand ailleurs et le petit ici

 

 

El Premi Especial del Jurat va ser per a “Head over Heels” de Tim Reckart (Regne Unit, 2012), un film d’escola molt ben fet amb la tècnica del ninot animat tradicional, on es veu una parella que després de molts anys viuen junts però no conviuen realment, ja que mentre l’home transita pel terra de la casa, la dona es belluga pel sostre… Al final tots dos tornen a “tocar de peus a terra”.

“A Morning Stroll” (Un passeig matinal) de Grant Orchard (Regne Unit, 2011) va aconseguir el Premi del públic, i presenta l’anècdota del passeig d’una gallina pels carrers de Nova York. L’au es creua amb personatges i situacions rares sense immutar-se.

A “Oh Willy…” (Bèlgica, 2012), Emma de Swaef i Marc Roels utilitzen els ninots animats, unes curioses criatures obeses de pelfa, on el personatge principal retorna a les seves perdudes arrels naturistes i de nuesa. Obtingué el Premi al millor curt d’entre 5 a 24 minuts, així com un altre de la RTP-2. És el tipus de film acaparador de premis –n’acaba de rebre un a Badalona- que jo anomeno pel·li-aspiradora, que a vegades fa ombra a d’altres que també mereixerien premi.

Oh Willy

“Tram”, de Michaela Paulátová (França-Txèquia, 2011) ens presenta l’avorrida i tediosa jornada laboral d’una conductora de tramvia elèctric, cada dia el mateix, homes avorrits i seriosos fiquen els bitllets, seuen, llegeixen el diari… Però un bon dia el sotragueig, les vibracions, els canvis de marxes fan que en la imaginació eròtica de la conductora aquell tramvia esdevingui d’allò més roent. Al final de trajecte, el tram es buida però queda un passatger. Endevineu el final…

També cal parlar de “Edmond était un âne” de Frank Dion (França 2012). En tons grisos l’autor ens presenta unes grans oficines plenes de personal on treballa Edmond, un homenet que penca com un “burro”. Això provoca enveges i cert dia li posen al cap unes orelles de burro, fins que l’interessat s’adona que està més a prop d’aquests animals que de les persones. Frank Dion va obtenir una Menció del Jurat.

“Villa Antropoff” de Vladimir Leschiov i Kaspar Jancis (Letònia, 2012) ens presenta la curiosa història de les noces d’un “capo” mafiós i una núvia siliconada, l’arribada dels “distingits” invitats i el banquet. L’acció s’entrecreua amb el viatge en patera d’un desgraciat home de color africà, però no explicaré la relació d’una acció amb l’altra, és el secret del film. Menció del Jurat.

Per acabar citaré un dels curts premiats per RTP2-Onda Curta, es tracta del film “Écarte de conduite” (França, 2012) de Rocío Alvárez, una jove de Castelló que estudia a l’escola “La Poudrière” i que ens explica amb humor la història de Chloé, una noia que es presenta per novena vegada a l’examen del carnet de conduir amb tan mala fortuna que topa amb una examinadora un “xic” sàdica.

L’enhorabona a tots els premiats i també als que no ho han estat. Amics portuguesos de Cinanima, obrigado i até já!

 

Consulteu les webs:

www.cinanima.pt

www.cm-espinho.pt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Olá Jordi, gracias pelo teu artigo mui boeno sobre Cinanima e conteudos do festival de cine parabéns.
    Um abraço.