CINANIMA, any 37

El passat mes de novembre s'ha celebrat el 37è Festival Internacional de Cinema de Animaçao (CINANIMA) a Espinho, ciutat del nord de Portugal. Jordi Artigas hi ha assistit i en fa la crònica a Núvol.

El passat mes de novembre s’ha celebrat el 37è Festival Internacional de Cinema de Animaçao (CINANIMA) a Espinho, ciutat del nord de Portugal. Jordi Artigas hi ha assistit i en fa la crònica a Núvol.

Els premis

De vegades, i per diferents motius, el jurat d’un festival es confon i atorga un Gran Premi o un Premi Especial del Jurat a films que sense deixar de ser correctes i interessants no assoleixen, segons el meu parer, la categoria que se’ls vol atorgar amb aquest reconeixement. En termes culinaris seria com confondre o donar per fet que una sopa o un entremès son del mateix gruix i categoria que un segon plat, un pollastre rostit o un llenguado…

Penso que això és el que ha passat enguany amb alguns dels premis repartits a CINANIMA, i amb això no pretenc desqualificar el jurat. Simplement, crec que l’heterogeneïtat dels seus membres ha sigut la causa principal d’uns veredictes “difícils” d’entendre. El Jurat Internacional (el més important), estava format per Joao Lopes (president del Jurat i portuguès), Andrea Martignoni (italià), Jochen Kuhn (alemany), Olivier Cotte (francès) i Paul Bush (anglès). D’aquesta manera, el jurat era molt heterogeni i dispar i, per tant, va haver de ser difícil escollir, decidir i que tots ells es posessin d’acord, bé per majoria o bé per unanimitat. I això ho dic per experiència pròpia. Fent un exercici de política-ficció, us podeu imaginar un Jurat que estigués format per Oriol Junqueras, María Dolores de Cospedal i Pere Navarro? Segurament que sortirien espurnes…

Els curtmetratges a concurs

En aquest festival, com passa en d’altres especialitzats en cinema d’animació, el plat central són els curtmetratges. Per al concurs s’escolliren, d’entre els presentats, uns 60 curts distribuïts en 5 sessions. La major part d’aquests films procedeixen d’escoles de cinema d’animació de tot Europa però també n’hi ha de realitzadors independents i productores. Per tant, és típic que l’organització convidi als equips realitzadors a assistir al festival i, en el millor dels casos, a rebre el premi en persona.

Entrant en matèria, el curt guanyador del Gran Premi, “Plug & Play” (Suïssa, 2013), obra de Michael Frei, ens presenta, en blanc i negre, unes criatures antropoides que en lloc de cap tenen endolls i que en lloc de lliurar-se a una dictadura, són elles mateixes les que s’hi sotmeten. Més interessant és “Ziegenort” (Polònia, 2013), de Tomasz Popakul, que es va endur el premi al millor curt d’una durada compresa entre els 5 i els 24 minuts, i que ens explica les primeres experiències eròtiques d’uns adolescents en el seu deambular entremig d’un canyar.

Per la seva banda, també va obtenir una menció del jurat “Astigmatismo” (Espanya, 2013), de Nicolai Troshinsky, que presenta un confús curt sobre les mancances visuals d’un jove. Altrament, el premi José Abel, fou, aquesta vegada crec que merescudament, per a “Boles” (Eslovènia, 2013), d’Espela Cadez, un film de gran qualitat tècnica sobre ninots animats que ens explica una seqüència de la vida a l’extraradi de Filip, el qual somnia en arribar, un dia, a ser un escriptor d’èxit i, mentrestant, es dedica a passar-li a màquina les cartes que escriu la seva veïna, que és prostituta…

També, “Moya Mama Samolyet” (“La Meva Mama és un Avió”, Rússia, 2013), de Yulia Aronova, és una deliciosa pel·lícula en què d’entre uns nens que parlen i canten sobre els oficis de les seves mares (infermeres, mecàniques, ballarines…), el nen protagonista explica, seguint la seva imaginació, que la seva mare és un avió. Aquest film ha obtingut el Premi a la millor banda sonora original. D’altra banda, el Premi António Gaio –fundador del festival el 1977 i actual director- fou per a Joana Toste pel seu curt Ana-um palíndrome (Portugal, 2013).

De ninots animats és “Lettres De Femmes” (“Cartes de Dones”, França, 2013) del jove brasiler Augusto Zanovello, un curt que almenys mereixia una menció si tenim en compte que un dels pocs consols dels soldats a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial eren les cartes d’estimació i amor de les seves mullers, xicotes, padrines o germanes… i que ara estem a les portes del centenari del començament d’aquella contesa terrible (1914-2014).

“Hasta Santiago” (Suïssa, 2013), de l’italià Mauro Carraro, és una visió personal del camí de Sant Jaume des de França fins a Galícia, amb una bona animació per ordinador en 3D, encara que un xic typical spanish.

“Betty’s Blues” (França, 2013), de Remi Vandenitte, es val de ninots animats i del cant d’una balada de blues de Louisiana per narrar la tragèdia amorosa d’una parella d’afroamericans que en els anys 20 del darrer segle fou perseguida pel Ku Klux Klan. Destacable també és “Obida” (“La Ferida”, Rússia, 2013) d’Anna Budanova, que relata la intimista història d’una noieta que dibuixa un gargot i com aquest, una espècie de ninotet pelut, es converteix al llarg de la seva vida en amic i conseller en animar-se i prendre vida.

“Mademoiselle Kiki Et Les Montparnos” (“Kiki de Montparnasse”, França, 2012) d’Amelie Harrault, ens explica, amb quatre tècniques diferents, els episodis de la vida de la dona que fou musa inspiradora de grans pintors a l’època de l’inici de les primeres avantguardes artístiques del segle XX.  Per acabar citaré el curt “Ussinuumaja” (Estònia, 2013, “L’home I Les Larves) de Priit Tender, no pel fet que m’hagi agradat sinó pels seus inquietants personatges, una dona amb cos de conill de peluix i uns homes-aranya amb sis ulls al rostre, que son dignes de provocar un intens malson.

Un xic descol·locats queden sempre els genèrics i la publicitat animada que, en no tenir una categoria pròpia, resten sempre fora de joc. Com a exemples, el genèric “Venezia / Massi” (Itàlia, 2012) de la Mostra Internazionale di Cinema di Venezia, del realitzador Simone Massi. I la careta o genèric de “Les Sommets du Cinéma d’Animation de Montréal” de Patrick Doyon (Quebec).

Els curts catalans

Com és habitual, la presència catalana no ha estat gaire nombrosa, però de tota manera destacaré els tres curts participants. A concurs hi ha hagut “Canis”, de Marc Riba i Anna Solanas (2013), el setè curt de l’estudi barceloní StopMotion especialitzat en els ninots animats. En blanc i negre, ens explica la història d’un personatge que viu aïllat en una casa rodejat de perillosos gossos assilvestrats, tot enmig d’una atmosfera asfixiant, dura i d’estètica lletgista “marca de la casa”. Els gossos estan tant ben animats que te’ls acabes creient… des de llavors m’aparto una mica quan em creuo amb algun gos sospitós, jaja.

En la secció “Sereia Animada” (no competitiva), fou una sorpresa trobar el curt “A Fora” (2012), que mescla la pintura amb l’ordinador 2D amb un resultat experimental. El seu equip realitzador és ben atípic: Marc Capdevila és realitzador i muntador de TV. Les pintures son de Tià Zanoguera i el text és del poeta Albert Balasch. Aquesta és l’òpera prima de l’equip.

I la darrera pel·lícula també participant en la secció no competitiva és “Carta al Mar” (2013) que encara que els seus autors siguin -presumiblement- francesos, fou realitzada a Barcelona: Julien Telle i Renaud Perrin. La seva originalitat és que l’animació es feta “pintant” amb aigua a sobre de parets, terra i fonts de la ciutat, jugant també amb l’assecatge del líquid fins a que la imatge s’asseca i desapareix i amb una breu cita de la Guerra Civil.

A nivell de la península ibèrica destacaré la retrospectiva de cinema d’animació de Galícia, elaborada per Severiano Casalderrey, fins ara director del petit festival “Anirmau”, dissortadament ja desaparegut.

Els llargs

Tant sols hi hagueren dos llargmetratges a competició, a part dels de les panoràmiques i infantils fora de concurs. La solució fou salomònica doncs tots dos obtingueren premi.

“It’s Such a Beautiful Day” (“Quin dia més bonic!”, EUA, 2012), de Don Hertzfeldt obtingué el Premi Especial del Jurat. L’acció se centra en un petit personatge esquemàtic, Bill, que es veu forçat a canviar el sentit de la seva vida davant d’uns esdeveniments ombrívols i pertorbadors. El missatge podria quedar bé per a un curt però en allargar-lo fins a esdevenir un llargmetratge es fa força inaguantable, atapeït com és dels diàlegs i monòlegs del seu protagonista.

L’altre llarg a concurs, “O Apóstolo” (Espanya, 2012), de Fernando Cortizo, obtingué el Premi del Públic. Prèviament, ja vaig comentar, en referir-me al festival “Monstra” de Lisboa en aquestes mateixes pàgines de “Núvol”, el gran esforç d’aquest director gallec i del seu equip en utilitzar la tècnica dels ninots animats per tal d’ambientar la seva història de terror en una Galícia rural, boirosa i misteriosa.

Quant als altres llargs fora de concurs destacaré “Uma História de Amor e Fúria” (“Una Història d’Amor i Fúria”, Brasil, 2012), film més interessant pel seu missatge polític que no pas per la seva tècnica assolida, atès que és raríssim que es tractin temes polítics (i més els d’esquerres) en un llarg d’animació. La pel·lícula ens presenta quatre fases essencials de l’accidentada història protagonitzada pel líder dels indígenes tupinambes i la jove Janaíma, que s’encarnen sota la mateixa aparença física en els següents quatre moments: la colonització portuguesa, l’esclavatge, la dictadura militar i el futur l’any 2096 -el menys aconseguit- on es reflecteixen els interessos d’un capitalisme depredador per privatitzar l’aigua, fins aleshores un bé comú. Us sona? És el futur o és ja l’actualitat?

“From the earth to the moon” (“De la Terra a la Lluna”, Grècia, 2013), d’Angelos Spartalis, és una versió molt lliure de l’obra de Jules Verne amb la dada anecdòtica de ser el primer llarg d’animació fet en aquell país, parlat en grec i amb subtítols en anglès i en portuguès, amb diàlegs excessius que no deixen ni un moment de respir al llarg de l’hora i trenta-sis minuts que dura.

L’equip ha utilitzat la tècnica dels papers retallats o cut-outs que un cop passats pel passapuré de l’ordinador resulten reiteratius. És una llàstima que el gran esforç no s’hagi traduït en un film mitjanament digerible.

Acabaré amb el bon gust de boca deixat per un llargmetratge per a infants, el deliciós “Ernest et Célestine” (França, Bèlgica, Luxemburg, 2012), de Renner, Patar i Aubier, ja estrenat a Catalunya.

Malgrat l’omnipresent crisi (qui ha conegut aquells festivals de fa anys quan les vaques grasses!), i dels canvis de la Comissió organitzadora, CINANIMA continua el seu camí cap a l’aniversari dels seus primers 40 anys! A tot l’equip encapçalat pel director del festival i amic, el senyor António Gaio, el meu més sincer agraïment i desig d’èxit.

Podeu consultar aquí el web del festival i el tríptic de CINANIMA 2013.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació