Ciceró. L’amic etern

L’amic de debò és aquell que et diu sempre la veritat, el qui t’inspira els millors pensaments i no permet que caiguis en el desànim. Així ens ho va deixar escrit Ciceró al seu De amicitia, una obra que l’editorial Adesiara acaba de publicar amb text original i traducció al català d’Ana Gómez Rabal.

Dedicat al seu gran amic Tit Pomponi Àtic, el text es presenta com un diàleg filosòfic que prova d’escatir una definició i uns límits per a l’amistat veritable. Exemple de la prosa llatina més elaborada, escrit amb un ritme harmònic i elegant, el tractat L’amistat ens proporciona una mostra de saviesa pràctica i evidencia de nou que els textos clàssics serveixen, més que cap altre text, per entendre el present.

Som a l’any 44 a. C., després dels idus de març, i Juli Cèsar ja ha estat assassinat per Brutus i altres senadors al fòrum de la capital de l’Imperi, just al davant del Teatre de Pompeu. Marc Tul·li Ciceró, en altres temps orador brillant i polític de primera fila que va ocupar les més altes magistratures de l’Estat, s’ha retirat de l’escena política i es dedica amb un desfici febril a escriure els seus últims treballs. Amb la seva sensibilitat i la seva astúcia, de ben segur Ciceró sabia en aquells moments que el seu món s’acabava.

La República romana, l’engranatge eficaç que li havia conferit la glòria i la fama amb els seus discursos d’advocat i de cònsol, ara s’esquerdava en el seu si més íntim i amenaçava en la seva caiguda, a fer caure també els protagonistes més destacats de la seva generació. Ell mateix corria un perill molt greu, com més tard la Història va confirmar el 7 de desembre de l’any següent, el 43 a. C., quan els soldats d’Antoni van acabar amb la seva vida i van exposar el seu cap tallat i les seves mans a la tribuna dels oradors del fòrum romà. Som, doncs, a les acaballes del recorregut vital d’un dels homes més grans que ha conegut la humanitat. Ell, probablement, ho sap. Ja és vell, té 66 anys i s’ha compromès massa en el joc d’aliances i de negocis polítics de la Roma del seu temps. Té tots els números per caure, com finalment passarà, i malgrat tot, vol deixar testimoni. Ocupa els seus darrers mesos a escriure i dictar tractats de la saviesa més depurada que la seva ampla experiència li ha proporcionat. I sobre què escriu? Sobre l’amistat.

En aquests temps obscurs, d’amenaces i rancúnies, quan tot resta ja desfigurat per la suspicàcia més perniciosa, Marc Tul·li Ciceró se’n recorda del seu gran amic, aquell filàntrop amant de la poesia i de la història, aquell epicuri empedreït que s’ha passat més de vint anys a Atenes, i que ara viu a la seva casassa del Quirinal amb uns esclaus que reciten amb tanta gràcia que són l’enveja de tota l’aristocràcia romana. En efecte, en aquests moments tan tristos, quan ja s’ha divorciat de la seva dona, quan se li ha mort la seva estimada filla Túl·lia, quan l’escenari polític no presagia ni molt menys cap bona notícia, Ciceró se’n recorda del seu bon amic, Tit Pomponi Àtic.

Des de ben jovenets, Ciceró i Àtic van forjar un vincle inextrincable mentre rebien la formació de la família dels Escèvola, un vincle que va romandre inalterat fins a la mort. Com bé apunta Gastón Boissier a Ciceró et ses amis, es pot recórrer la trajectòria d’aquesta amistat a partir de part de la correspondència que, per sort, encara conservem. En unes cartes plenes de confiança, Ciceró li ho consulta tot a Àtic: com ha de corregir les seves obres, quan les ha de publicar, si el tema és adient… No en va, es pot considerar Àtic un dels editors més destacats de tots els temps antics. Ara bé, cal tenir en compte que, en molts aspectes, Àtic és l’antítesi del seu amic Ciceró. Ell refusa entrar en política i es refugia en els plaers mesurats que demanen els epicuris. Per bé que negociant astut, Àtic és de caràcter indulgent i dòcil, i la seva formació acurada i les seves dots d’home de món el fan ser estimat per les personalitats més enfrontades i contràries, com per exemple, Sul·la, Cèsar, Pompeu, Brutus i August.

Precisament, és aquest personatge amb un encant tan personal el que té en ment Ciceró quan es disposa a escriure un tractat sobre l’amistat. I a ell li dedica l’obra. De amicitia és certament un homenatge a l’amic etern de Ciceró, a Àtic, però el llibre, a més, vol retre honors també als mestres amb els quals tots dos es van instruir de joves, Quint Muci Escèvola, l’augur, i Quint Muci Escèvola, el pontífex, i a grans personatges de la història de Roma, com Emili Escipió l’Africà Menor o Gai Lel·li, el savi, ja que tots ells van ser els qui van exposar-li a Ciceró els seus coneixements a propòsit de l’amistat.

En l’antiguitat el pensament sol exposar-se en forma de diàleg, en un context i un marc pertinent. En aquest cas, Ciceró pren l’exemple del seu admirat Plató per posar-nos davant dels ulls una escena memorable: Té lloc l’any 129 a. C., quan fa pocs dies que acaben de trobar mort al llit Escipió Emilià, l’Africà Menor. Un dels mestres de Ciceró, Escèvola, l’augur, es presenta juntament amb un altre familiar a casa de Gai Lel·li, el millor amic de l’Escipió. Volen saber com un home tan savi com Lel·li ha entomat la mort d’un ésser estimat. Asseguts a l’hemiscicle, aquella part de la casa romana on solien mantenir-se les tertúlies, els tres personatges dialoguen sobre aquest assumpte i Gai Lel·li va desgranant amb paciència l’essència de l’amistat veritable.

Tret de la saviesa, diu Lel·li, els déus no han donat als homes res de tan excels com l’amistat. Tan sols dues persones bones poden compartir, del cert, una amistat. És una relació que només neix entre aquells que, “amb el seu comportament donen prova de la seva lleialtat, integritat, equanimitat, liberalitat, i no mostren que hi hagi entre ells ni cobdícia, ni desig foll, ni arrogància, i sí una gran constància”. I és que, segons Lel·li i també Ciceró, el fonament sobre el qual se sustenta l’amistat és la virtus.

La majoria de traductors que han fet una versió en català del De amicitia opten per traduir el concepte de virtus per “virtut”, però es tracta d’una aproximació poc exacta al que volien dir els romans quan pronunciaven la paraula i menys encara al que volia dir Ciceró quan afirmava que l’amistat se sustenta en la virtus. Perquè, de fet, el terme virtut s’ha vist tenyit per una amalgama de connotacions cristianes que actualment l’apropen més a la castedat i al pudor que no pas a l’excel·lència, al coratge i al valor al que ens remet Ciceró.

Per tant, diguem-ho d’aquesta manera: Pel pensador d’Arpí, l’amistat veritable troba la seva arrel en aquella bondat que va a la recerca de la fortalesa, de l’excel·lència, de la valentia i del mèrit. En efecte, si l’amistat té una força tan gran, que supera fins i tot la del parentiu, és perquè en ella no hi ha res de fingit ni simulat. Els amics, diu Ciceró en boca de Lel·li, cal que es diguin sempre la veritat. Sense asprors ni violència, però la veritat al cap i a la fi: “En les relacions d’amistat no hi ha cap pesta més gran que l’adulació, l’afalac i el servilisme, vici propi de persones inconsistents i fal·laces que sempre parlen per agradar i mai per dir la veritat”.

L’amic és aquell que il·lumina amb les seves paraules i consells el teu futur, el qui no et deixa caure en el desànim, el qui conversa amb tu com si fossis tu mateix, el qui t’inspira uns pensaments millors i el qui et concedeix la tranquil·litat d’esperit. Trobaràs amics de veres, apunta Ciceró, si confies en tu mateix, si busques la saviesa i una bondat que no s’escapi del coratge. Com menys necessitis dels altres, més sort tindràs a l’hora de travar i conrear les amistats.

Per totes aquestes raons, la primera llei de l’amistat és la de demanar als amics coses honestes. Mai pots requerir-li “res d’ignominiós” i menys encara contra els afers públics. És més, si algú s’excusa d’un delicte adduint que aquella acció dolenta ha estat comesa a causa d’un amic, es pot estar segur que no es tractava d’una amistat de debò. L’amistat fuig de la tirania i de l’opulència. Perd la seva solidesa quan la utilitat, la protecció o el benefici entren en joc. En canvi, creix i esdevé esponerosa en la senzillesa i en l’estabilitat. Trobaràs bons amics entre els ferms i els constants, entre les persones que s’avenen amb tu i que es mouen pels mateixos motius, entre aquells a qui no agrada de difondre acusacions ni tampoc se les creuen.

Al llarg d’aquest diàleg, Ciceró ens regala l’essència més treballada del seu pensament i ho fa interpel·lant-nos a cadascun dels lectors personalment. Ens ajuda a fer examen de consciència sobre la nostra vida i les persones que ens envolten. Ens ofereix la meravella de qüestionar-nos i raonar sobre les nostres pròpies idees a propòsit d’un concepte tan quotidià i al mateix temps tan singular com l’amistat.

Què afortunats que devien ser Ciceró i Àtic de tenir-se l’un a l’altre! La seva amistat va ser capaç de donar llum a reflexions subtils i precises sobre la qualitat d’una relació. La seva va ser una amistat antiga, forjada als anys de la tendra joventut, es va allargar tota la vida i, gràcies a les cartes i als tractats com De amicitia, ha arribat als nostres dies com un model a seguir. Ciceró i Àtic no són altra cosa que uns amics eterns. Que el seu exemple ens il·lumini per bastir en el nostre dia a dia vincles inextrincables, arrelats en la veritat, en la bondat i en la valentia. El món els necessita.