Ciceró, la màquina de fer discursos

Gerard González Germain ha traduït al català el discurs de Ciceró Defensa del poeta Àrquias. En ell, escoltem l’orador més famós de tots els temps fent una defensa aferrissada de la poesia. Editada per La Magrana, l’obra és una mostra més de la gran capacitat d’aquest polític i literat d’exercitar l’art de parlar en públic.

Són les tres de la matinada i truca el cap de premsa. Em comunica que ha mort un nom destacat de la cultura del país. Que escrigui unes quantes ratlles de condol, em diu, i que faci un breu encomi de la seva trajectòria perquè el polític o el representant de torn pugui lloar-lo a les entrevistes de la ràdio i la televisió. Amb algunes variacions, l’escena es repeteix de tant en tant i sempre que em toca viure-la ja tinc preparat un somriure sorneguer sota el nas. M’és inevitable de pensar que aquests gamarussos de les altes esferes no haurien de gastar-se les garrofes en unes quantes paraules ben escrites si tinguessin l’habilitat de parlar en públic que tenien els clàssics antics.

Els antics feien de la improvisació un art. Havien après tantes màximes i poesies de memòria, tenien el ritme del discurs tan gravat la ment, que quan havien de parlar en públic les paraules els sortien soles de la boca sense haver-s’hi d’esforçar. I el més important: No escrivien el que havien de dir. Simplement, ho deien. Havien preparat dins el seu cap el recorregut per on havien de transitar les paraules sense l’ajut de cap escrit. Per això les seves frases tenien força: perquè estaven impregnades de l’energia del moment present i perquè la seva pronúncia no feia cap tuf de lletra escrita.

Ara, en canvi, qualsevol polític compta amb un gabinet d’assessors que elabora argumentaris per vendre idees i qualsevol president d’empresa o fundació necessita redactors de discursos. ¿I què passa? Doncs que, per norma general, les seves paraules sonen encarcarades i fredes i amb prou feines se les escolta ningú. No les han pensades ells i, per molt que hagin fet cursets de com parlar en públic, la seva veu sona estrafeta i poc autèntica. Dir una paraula de veritat és haver-la pensat un mateix en les entranyes. I aquestes són realment les paraules, que amb el temps, acaben sent escoltades.

Marc Tul·li Ciceró era un mestre en l’art de dir. Un mestre amb una destresa que ja voldrien per a ells tots els qui s’han d’enfrontar algun cop a un auditori. Ho sabem i ho podem constatar pel seu llenguatge. Cadascun dels seus discursos, que tan sols es posaven per escrit un cop s’havien declamat, són una mostra que en els seus llavis la llengua llatina va fer un pas de gegant. Com assegura el catedràtic de Llatí de la Universitat de Barcelona Marc Mayer i com han repetit molts altres especialistes, Ciceró és l’autor que engrandeix el llatí i n’eixampla l’expressió fins que permet al pensament recórrer els camins poc explorats de l’abstracció.

Format com orador en la brega d’un Fòrum cridaner i eixordador, havent d’esmolar cada mot com si fos una espasa, Ciceró va anar forjant a cop de persuasió i d’eficàcia retòrica una manera de parlar equilibrada i viva. Segons assegura el mateix Mayer, quan feia d’advocat Ciceró gesticulava com un boig i era un ploraner terrible. I el més important de tot és que havia gestat i fet germinar cadascuna de les frases que deia.

Per comprendre la màquina de fer discursos que va ser Ciceró cal entendre bé la seva vida, perquè va ser una vida dedicada del començament fins al final a aprendre a parlar en públic. Després de la secundària i l’estudi de la retòrica, amb 16 anys Ciceró va passar a formar part de la clientela dels Escèvoles i, juntament amb un joveníssim Juli Cèsar i el seu gran amic Titus Pomponi Àtic, observava el comportament dels senadors i somiava poder arribar a ser un gran polític i a fer-se escoltar. Llegia tot el que podia, li agradava el teatre, tenia amics actors, composava poesies i feia viatges a Grècia per estudiar grec i millorar la seva manera de parlar. Tot, per esdevenir un gran advocat i polític excels.

En el discurs que tot just Gerard González Germain acaba de traduir al català el sentim defensant un dels seus mestres, el poeta Àrquias. Som a l’any 62 a. C. i Ciceró ja ha deixat enrera la seva etapa de formació. De fet, el seu és un nom cèlebre en aquesta Roma sofisticada que compta amb un milió d’habitants. Fa tot just un any que ha aconseguit ser proclamat cònsol, i això que pertany a l’ordre dels cavallers i no a l’aristocràcia. A més, ha pogut avortar un cop d’Estat perpetrat per Catilina i ha pronunciat quatre discursos contra els revoltats, les Catilinàries, que passaran a la història com unes de les peces d’eloqüència més famoses de tots els temps.

Ciceró és, doncs, un polític i un advocat de gran renom. Això és el que ha perseguit tota la vida: “Totes les coses que he fet, les he fetes amb la creença que les estava espargint i sembrant a la terra com la llavor d’una memòria eterna”, ens diu en aquest discurs. Per bé que Defensa del poeta Àrquias presenta el parlament d’un advocat en un cas particular, el millor és llegir el discurs fixant-se en el magestuós elogi que l’orador fa de la poesia. Al contrari del Sòcrates de La República de Plató que voldria foragitar tots els poetes del si de la ciutat, perquè segons diu transmeten un coneixement erroni, Ciceró creu que s’ha de concedir la ciutadania als poetes fins i tot si són estrangers.

Per l’autor nascut a Arpí, tots els qui conreen la poesia estan inspirats per un alè diví i en realitat són un regal dels déus als homes. Per això, insisteix als jutges del cas: “Hauríeu de considerar aquesta ocupació de la ment com la més digna i la més distingida”. És més, Ciceró recalca que gràcies al conreu de la poesia ell mateix va poder millorar l’elaboració dels seus discursos legals i polítics. Els estudis literaris, afirma, “estimulen l’adolescència, entretenen la vellesa, embelleixen els èxits, ofereixen refugi i consol en la desgràcia, diverteixen a casa, a fora no són un destorb, ens fan companyia en la vetlla, en el camí, en el camp”.

Tant estimava la poesia que, tal com ens informa Anthony Everitt en el seu esplèndid Cicero. The Life and Times of Rome’s Greatest Politician, amb 14 anys va escriure una obra en tetràmetres que s’ha perdut. Titulada Pontius Glaucus, hi narrava la història d’un pescador de Boècia que per error menjava una cosa màgica i es convertia en una divinitat del mar amb el do de la profecia. Tanmateix, si voleu apreciar les dots literàries de Ciceró heu d’abocar-vos de dret a un estudi ja clàssic de la seva personalitat i la seva trajectòria a partir de les seves cartes. Es tracta de Cicéro et ses amis del francès Gastón Boissier, en el qual ens diu que ja es tracti d’una carta, d’un discurs o de qualsevol gènere, la veritable grandesa verbal de Ciceró és única: “Posseeix meravellosament la facultat de fer-se espectador d’allò que explica. Les coses l’impressionen, les persones l’atreuen o el repugnen amb una vivesa increïble, i tot ell es troba en les pintures que en fa”.

Davant de tal joia de la llengua llatina, el traductor sempre es troba enfornt d’un repte. Gerard González Germain ha assolit amb escreix la difícil empresa de fer sonar en català el Ciceró que defensa el seu mestre Àrquias. La ductilitat de la llengua catalana i la seva gran tradició literària d’estima i cura per l’edició i la traducció de textos clàssics ho posa més fàcil. Ara bé, González Germain demostra un domini subtil de la sintaxi i de l’estil. La seva versió es llegeix amb fluïdesa, talment com si escoltéssim aquell orador que en altres temps havia assolit la més alta fama en l’època de l’última generació de la República. A més, en la introducció de l’obra, fa gala d’una gran capacitat de síntesi quan en poques pàgines és capaç d’explicar-nos amb molta claredat el context històric complicat que li va tocar viure a Ciceró.

Amb unes frases llargues, fastuoses, enèrgiques, Ciceró va conquerir un espai molt més gran que totes les conquestes de Cèsar juntes, un territori més evanescent i alhora més perdurable: el discurs. I amb ell, va regalar-nos una conquesta eterna: la capacitat de pensar.