“Charlie is my Darling” dels Rolling Stones obre el Festival In-Edit

28.10.2012

Llums, càmera, acció… i música! El Festival In-Edit arriba a la seva desena edició i ho ha fet amb una inauguració molt especial: la projecció del mític alhora que inèdit documental “Charlie is my Darling” dels Rolling Stones.

 

 

La banda britànica celebra enguany les seves noces d’or. Cinquanta anys cercant la satisfacció. I què millor per a festejar l’efemèride que amb aquest document gravat per Peter Whitehead durant la gira de 1965 a Irlanda i que ara ha restaurat i completat (amb molt material inèdit) Mick Gochanour. Es tracta d’un retrat proper, tendre i divertit que ens permet conèixer uns Stones joves, encara no gaire satànics però que ja afloraven certa majestuositat. Un treball minuciós i mil·limètric que li deu haver costat suor i llàgrimes a Gochanour des que fa dos anys trobés la cinta en mal estat i decidís reparar-la. Només per muntar alguns àudios ja va trigar més de vuit mesos. Però el resultat és un fantàstic documental que inclou escenes disteses i naturals amb el grup improvisant en la intimitat i versionant temes d’Elvis Presley, Otis Redding (i sí, fins i tot dels Beatles!). També hi descobrim accions tan inusuals com la banda viatjant amb transport públic. Probablement la darrera vegada que ho fessin. I és que “Charlie is my Darling” presenta uns Stones just instants abans de ser catapultats estrepitosament cap a l’èxit planetari per no retornar mai més. Les declaracions de Mick, Keith, Brian, Bill i Charlie, doncs la cinta també recull fragments d’entrevistes, esdevenen sorprenents. Reflexions introspectives d’uns nois joves que no acaben de tenir clar cap on van i que senten incertesa i innocència pel futur proper. És evident que cap d’ells podia imaginar un dia com avui, amb mig segle de carrera a l’esquena. Especialment inquietants són les paraules de Brian Jones. Afirma que pensar en el futur li produeix certa aprensió, com si per uns instants conegués el seu destí fatal d’aquell 3 de juliol de 1969. Però a banda d’aquest apunt, el documental apropa uns Stones divertits i riallers, molt potents musicalment. Les seves actuacions, tot i l’espectacular rebombori del públic, principalment del femení, sonen molt bé. I a més, la cinta ens deixa veure l’estrena en directe de la seva més que beatificada “(I Can’t Get No) Satisfaction”. Qui li hagués dit a Mick Jagger i companyia que anaven més que equivocats quan cantaven allò de… “this could be the last time”.

 

 

Aquest és només l’inici de deu dies de música i cinema. L’In-Edit s’instal·la a l’Aribau de Barcelona per a satisfer els melòmans més entusiastes. I n’hi ha per tots els gustos i per tots els gèneres. Des dels més clàssics com el “Don’t Look Back” de Bob Dylan, considerat el millor documental musical de la història, passant per la visita de Paul Simon a Àfrica amb “Under African Skies”, la corprenedora història de “The Devil and Daniel Johnston”, l’artesania del rap a “Something From Nothing: The Art of Rap” o el retrat proper d’una de les bandes més conegudes ara a Barcelona a “1,2,3… Standstill”, entre molts altres títols i activitats programades. A més, en motiu del desè aniversari, l’In-Edit ha penjat al seu web un rànquing, elaborat a partir de l’opinió de professionals del sector i amants del gènere diversos, amb els 100 millors documentals musicals de la història. Tenim, doncs, satisfacció per estona.

Si voleu continuar descobrint altres documents “in-edits” com el de “Charlie is my Darling” consulteu a www.in-edit.beefeater.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Felicitats Irene!!! Una crítica molt acurada, plena de sensibilitat, rica en matissos i molt motivadora a l’hora d’escollir una opció cultural. Gràcies!